divendres, 4 de gener del 2013

Retallant per aquí, retallant per allà...(i IV)

Per acabar aquests sis dies de viatge, vam anar a passar dues nits a l'antiga capital del Reino, Toledo. Allà ens vam allotjar en un altre hotel de 4*, situat davant, porta per porta, de l'Alcázar de la ciutat. Com havia fet a Segovia, vaig reservar un pack d'allotjament + sopar degustació que portava inclosa una ampolla de cava (bé, de vino espumoso de Castilla la Mancha)



Altra vegada vam tenir la sensació que l'hotel no era gran cosa; no estava malament, però jo no el qualificaria de 4* (afortunadament, el preu tampoc hi corresponia). Ara, en la web mateixa de l'hotel deien que tenien un dels millors restaurants de la ciutat i amb això sí hi vam estar totalment d'acord: com vam sopar!! He llegit comentaris que diuen que troben el lloc un pèl car pel que ofereix, però agafant el menú degustació junt amb l'habitació, la veritat és que ens va sortir fantàsticament bé de preu, sobretot veient el solomillo que vam sopar el primer dia i l'entrecot del segon! Malauradament, no en tinc cap imatge, així que no us puc fer més dentetes.

A part del menjar, Toledo ens va semblar que tenia poc a oferir. Potser era perquè ja estàvem una mica saturats de muralles, catedrals, esglésies, ermites i monestirs, però ja gairebé res ens cridava l'atenció. 
 

Ara, he de dir que la catedral de Toledo, vista des de fora, crec que és una de les més boniques que he vist fins ara. 

El dia sencer que vam passar a la ciutat el vam dedicar bàsicament a dues coses: al Museu del Greco i el Museu de l'Exèrcit, situat a l'edifici de l'Alcázar. Com que era diumenge, els dos museus tenien portes obertes, així que no vam pagar ni un cèntim per entrar-hi. No ho havíem previst, però ens va anar de perles pel nostre pla d'intentar estalviar despeses.

La casa-museu del Greco no ens va desagradar, però ens va semblar una mica una enganyifa, ja que no es tracta de la seva casa real, sinó d'una recreació que va fer algú a inicis del segle XX imaginant com devia haver estat. A més, dins el museu hi ha força quadres, però gairebé cap pertany al Greco, sinó als seus deixebles i imitadors. Total, ens va servir per ocupar el matí de diumenge, però no ens va aportar gran cosa, la veritat.


Una altra cosa va ser l'Alcázar, on podíem haver passat dies sencers. A part de ser una antiga casa reial parcialment destruïda durant la Guerra Civil i reconstruïda posteriorment, ara mateix és la seu del museu de l'exèrcit, però també s'hi poden contemplar restes de diverses construccions anteriors.




No sóc gens amant dels exèrcits ni molt menys de les armes, però he de reconèixer que el museu em va agradar molt. Trobo que està molt ben fet, que és molt complet i, contràriament al que esperàvem, no excessivament patriòtic. Val la pena fer-li una visita i, al ser tan gran, és millor anar-hi havent decidit prèviament quina part es voldrà visitar, pequè és impossible veure-ho tot en un sol dia. El que més gràcia em va fer va ser la maqueta que podeu veure una mica més avall, que correspon a l'Alcázar de Segovia, lloc que havíem visitat quatre dies abans.


La part patriòtica, lamentablement, la vam trobar al carrer. Per sort, nosaltres no vam tenir cap mena de problema per anar parlant en català, però sí vam veure algunes mostres de orgullo patrio que ens va preocupar una miqueta. El primer va ser comprovar com dos cambrers que treballen en un hotel, a la part més turística de la ciutat, eren incapaços (perquè no en sabien o no en volien saber...) de preguntar a uns nois anglesos el seu número d'habitació. És a dir, no vam saber (o no van voler saber) dir ni tan sols un "Your room number, please?", anaven repetint "habitación, habitación, número, habitación" i els nois fent que no amb el cap perquè no els entenien. Vamos, que eren castellanos, castellanos.

Ara, la segona cosa que ens va espantar (i aquesta em va semblar més preocupant), va ser trobar això que veieu aquí sota en dos aparadors de botiguetes de souvenirs per a turistes.


 

Retallant per aquí, retallant per allà...(III)

Després d'Ávila, el proper i últim destí era Toledo, on passaríem dues nits més abans de retornar cap a caseta. Al matí ens vam llevar novament amb molta boira, que ens va acompanyar a estones la resta del dia.


De camí entre Ávila i Toledo vam fer un parell de parades tècniques, la primera per visitar El Escorial i la segona, molt a prop d'allà, al Valle de los Caídos.



D'aquests dos llocs en tenim poques imatges, ja que a l'interior no ens van deixar fer fotos. La part diguem-ne divertida va ser al Valle de los Caídos, on vam entrar amb bona visibilitat i en vam sortir sota una espessa boira que no ens deixava veure pràcticament res. A més, a part de la boira, ens va començar a ploure, així que no vam poder acabar-lo de visitar tot. 

Com a bons catalans, vam dinar un entrepà dins del cotxe, esperant que parés de ploure, mentre la resta de la gent estava fent l'aperitiu a la cafeteria. No vam poder evitar fer la broma de dir que el "tío Paco" ens havia enviat tota aquella boira perquè li havia molestat que uns catalans no tan sols s'hguessin atrevit a entrar al seu santuari, sinó que ho havien fet, a més, sense pagar ni un sol cèntim gràcies al Carnet Docent expedit per la Generalitat de Catalunya.

 
 


Quan va parar de ploure, i abans de continuar en el nostre trajecte fins a Toledo, encara vam tenir un moment de lucidesa per poder fer aquesta fotografia, amb l'entrada a la "cripta" i la gran creu al seu damunt, assenyalant el lloc exacte on està enterrat el "Generalisimo".

dijous, 3 de gener del 2013

Retallant per aquí, retallant per allà...(II)

La segona parada del nostre petit viatge nadalenc va ser Ávila. En aquest cas, com que algú ens havia dit que amb un matí l'havia visitada tota (la part antiga, s'entén, perquè Ávila és força més gran del que sembla), vam decidir quedar-nos-hi tan sols una nit. com que veníem de Segovia, a les 10h del matí ja érem allà, així que vam tenir temps de sobres per fer tot el que teníem previst: visitar la ciutat emmurallada, menjar espectacularment bé, fer una bona migdiada per amortitzar l'habitació de l'hotel, tornar a visitar la ciutat, aquest cop de nit i, finalment, sopar una bona xocolata desfeta amb pa de pessic. 

A Ávila vam triar un hotel de 3*, que no estava gens malament, on ens van fer sentir com a casa i, a més, es troba al carrer més cèntric de la ciutat emmurallada. Així, vam arribar a Ávila, vam deixar el cotxe ben aparcadet en un pàrquing i ja no el vam tornar a agafar fins l'endemà. Primer de tot vam anar fins al mirador de los Cuatro Postes i des d'allà vam poder tenir una primera visió del que crec que és el més interessant de la ciutat: la seva fantàstica i ben conservada muralla.







El segon que vam descobrir, a part dels molts palauets que hi ha repartits per tot arreu, van ser els "verracos", escultures zoomòrfiques de granit fetes pel poblat pre-romà que habitava la zona nord-oest de la península, els vetons. Gairebé per casualitat i sense voler-ho, en vam trobar quatre, tot i que només en vam fotografiar dos.


I la tercera cosa que vam constatat, molt més que a Segovia, és la gran quantitat de propietats que arriba a tenir l'església escampades per la península. Com em comentava algú fa uns dies, així no és estrany que es neguin rotundament a pagar IBI, si tenen, i aquí sí, una església, monestir o ermita a cada cantonada! Us en deixo algunes mostres, totes de llocs diferents (i no n'hi ha cap de la catedral!):






Per cert, una mica més de publicitat: el restaurant on el Mohawk s'hi va posar les botes amb aquest chuletón es diu Restaurante de los Reyes Católicos i es troba molt a prop d'on teníem l'hotel, en un altre dels carrers cèntrics i, per tant, comercials, de la ciutat emmurallada. Jo vaig provar el seu menú degustació de productes típics de la zona, que incloïa unes cassoletes amb judiones, unes patatas revolconas i una sopa castellana (feta amb pa i ou) que estaven delicioses. De segon vaig demanar un milfulles amb formatge de cabra que encara estic assaborint. En resum, que a Ávila hi vam dinar molt bé, no sé si ha quedat clar...


Retallant per aquí, retallant per allà...

Aquest Nadal, gràcies a la política de retallades del nostre estimat govern (i aquí entengui's Generalitat o Govern Central, que tant li fa), hem trencat amb la nostra recent tradició de marxar uns dies a les Canàries per fugir del fred durant una setmaneta. La nostra intenció era poder visitar La Palma, però com que ens han robat, entre al Mohawk i a mi, el sou de dos mesos, hem optat per un destí més proper i assequible. Així doncs, hem deixat els vols en avió per un altre moment i ens hem decidit per un altre objectiu també present en la nostra llarga llista de llocs per visitar: el centre de la península Ibèrica, totalment desconeguda per nosaltres.

Com que no ens hi volíem deixar molts diners, però tampoc volíem estar-nos del plaer de passar una setmaneta ben agradable, vaig estar navegant per internet una bona estona i finalment vaig aconseguir trobar algunes ofertes d'allò més interessants, que ens han permès estar en hotels de 4* i, sobretot, menjar com uns reis!

El nostre primer destí va ser Segovia.



Ja feia molt temps que el Mohawk insistia per anar a visitar un dels llocs més coneguts de la ciutat. L'aqüeducte? No, el Mesón de Cándido, famós per tallar el cochinillo a cops de plat de ceràmica, que després llençava a terra perquè es trenqués. Diria que la tradició ja s'ha perdut, però el Mesón segueix existint i, a més, compta també amb un hotel de 4*, així que mirant la seva web vaig topar amb una interessant promoció d'estança + sopar degustació al Mesón i no m'ho vaig pensar dues vegades.


La veritat és que l'hotel no estava malament, tot i que no estic segura que sigui un 4*. El que sí ens va decebre una mica va ser el Mesón, on vam sopar la segona nit, que ens va semblar que tampoc era per a tant. Bé, suposo que pagues el nom i, sobretot, la situació, ja que vam assaborir el menú degustació als peus mateix del famós aqüeducte.

 

Al sortir del restaurant aquella nit (m'he oblidat de dir que l'hotel es troba a uns 30 minuts caminant del restaurant), vam trobar el que seria una constant durant tota aquella setmana: la boira.

  

Per sort, la primera nit que vam ser a Segovia la boira encara no havia fet acte de presència i el fred era relativament suportable, així que vam estar visitant la ciutat que tornaríem a recórrer de nou al matí següent. Així, vam poder fotografiar l'aqüeducte, la catedral i l'alcázar (els tres punts més interessants de Segovia) tant de dia com de nit.

 

Aquell vespre vam sopar en un restaurant de tapeo que ens va sortir més car del que esperàvem, però que ens va agradar força més que el Cándido. El lloc es diu "La Taurina", vaig sopar sota el cap dissecat d'un pobre cèrvol i vaig menjar una morcilla que em va semblar una delicia. Total, que aquella nit hauria tirat per terra tots els meus principis, si en tingués. 
Durant el dia següent (l'únic que passàvem tot sencer a Segovia) ens vam dedicar a fer el turista. Vam recórrer els carrers de la ciutat antiga, vam contemplar l'aqüeducte des de tots els seus angles 


i, finalment, vam entrar a l'Alcázar, el palau reial on van viure (a estones) una bona colla de reis castellans. Endevineu de qui eren els trons que es veuen a la foto de sota? Una pista: mireu la inscripció que hi ha al damunt.

 
   
  
El més peculiar de l'Alcázar de Segoviasón les seves teulades de pissarra en forma de triangles cònics. Ens va recordar molt cert castell de Baviera, però sobretot, ens va fer pensar en un altre castell inspirat en el de Neuschwanstein, Sabeu quin vull dir?

 

I per últim, a Segovia també vam descobrir el que seria una constant del viatge: la presència d'esglésies, ermites i monestirs per tot arreu! Us podria dir que n'hi ha un a cada cantonada i no aniria gaire errada!! Us en deixo unes quantes aquí: