El dia 4 de setembre de 2006, tot just acabat de començar el curs escolar, vaig decidir posar en marxa aquest blog amb la intenció inicial d'anar-hi explicant les anècdotes que m'anaven passant en el dia a dia a l'institut. Pels qui no em conegueu d'aleshores, recordaré que, malgrat que a estones lliures em dediqui a la cacera d'arbres monumentals, soc professora de Llengua catalana i Literatura a secundària i batxillerat des de fa vint-i-tres anys.
Un dia un "amable" lector òbviament anònim va tenir el detallet de dir-me "imbècil" en un dels comentaris (sí, sí, llavors ja existien els haters a Internet) i en aquell moment vaig pensar que no dedicaria més el meu temps lliure a escriure entrades en un blog (amb tota la feinada que implica) perquè les acabessin llegint impresentables com aquell perquè, a sobre, l'aprofitessin per insultar-me amagats darrere del seu anonimat. El mateix individu, que va anar deixant comentaris a diferents blogs, va dir en algun altre lloc allò de "si no t'agrada que et critiquin, no ho publiquis", així que vaig pensar que tenia tota la raó del món, i que no calia publicar res més.
En aquell moment vaig estar a punt d'eliminar el blog, però em va fer molta ràbia per tot el temps que li havia dedicat fins llavors, que no era poc, així que simplement vaig decidir deixar d'escriure-hi i esperar que acabés morint per si sol.
I llavors van aparèixer el Tomàs Molina i l'Espai Terra que ens van ensenyar un món que ens era totalment desconegut: el dels Arbres Monumentals de Catalunya. Soc col·leccionista de tota la vida: cromos, segells, trencaclosques, etc. Qualsevol cosa de la que hi hagi més de dos elements per mi ja és susceptible de convertir-se en una col·lecció, així que al sentir parlar d'una "llista" d'arbres Monumentals se'm van il·luminar els ulls, més quan vam descobrir, al fer un cop d'ull a la llista oficial d'aquell moment, que, sense saber-ho, aquella col·lecció, de fet, ja l'havíem començada temps enrere: Teníem ja quatre o cinc "cromos", només calia aconseguir els altres més o menys dos-cents quaranta restants.
Han passat justament vint anys des d'aquell 4 de setembre de 2006 i, contra tot pronòstic, aquí seguim, blog i jo, compartint estones, encara que ara mateix la temàtica sigui ben diferent de la inicial. I seguirem, almenys mentre quedin ganes d'anar perseguint arbres i omplint línies en format digital com estic fent ara mateix.
Aquest matí havia passat per aquí simplement per deixar-hi una felicitació i al final ha acabat sortint una entradeta i tot. Ho deixo, que s'acosta l'hora de dinar. Només una última cosa:
PER MOLTS ANYS, estimat blog!
