dimecres, 6 d’agost del 2008

Calorosa matinal al Berguedà

Aquest matí, desafiant l'amenaça meteorològica de ser un dels dies més calorosos de l'any, amb el Mohawk hem decidit llevar-nos relativament d'hora i arribar-nos fins a Vallcebre, al Berguedà, a fer una via ferrada que acabem de descobrir: la Ferrada de les Roques de l'Empalomar. Per a més informació us envio a la web dels seus creadors, imparables.cat.


Només arribar a l'aparcament, el primer que hem trobat ha estat un cartell indicatiu amb totes les informacions necessàries per fer la ferrada: material imprescindible, aproximació a la via (des d'allà un quart d'hora de pujada i un quart d'hora de baixada després de retorn), recorregut de la ferrata, durada aproximada, desnivell, etc.


Si us fixeu bé en la fotografia anterior, a part del recorregut de la ferrada hi podreu veure una espècie de reflex. No és cap fantasma, sinó el meu estimat acompanyant amb el seu fabulós gurritu de pescador fent la seva tasca del dia, la de fotògraf (avui m'ha tocat fer de "model"). Sembla que estan tots decidits a prendre'm la feina!

Seguint les indicacions d'accés a la ferrada, hem atravessat el torrent que teníem just darrere del cartell i ràpidament hem localitzat les marques verdes i blanques que indiquen el sender dels "Camps del tabac" que hem anat seguint vessant amunt. Ha estat una agradable pujada d'uns deu-quinze minuts. 'Agradable' perquè és un caminet que passa per dins del bosc, no per la pujadeta que fa, ja que no la qualificaria de suau precisament, tot i que tampoc és extremadament dura. Però trobar-se amb la pujada així de sobte quan tot just acabes de sortir del cotxe costa!

Hem pujat fins al Coll de la Canalasa (calq ue digui que hi hem arribat esbufegant?) i acte seguit hem començat a baixar. Ens ha fet una mica la sensació de presa de pèl, que ens feien pujar total per tornar a baixar, però ara anàvem per una altra vessant. Hem anat seguint el caminet cap avall fins que hem trobat un indicador que ens ha indicat (per això és un 'indicador', no?) on era la ferrata, tot i que no ens feia gaire falta, perquè de seguida hem localitzat a tres persones més matineres que nosaltres (bé, això és un dir, perquè llavors eren ja les 10:30...) que ja n'estaven a la meitat.

Després de baixar una mica més, hem trobat un altre amable indicador que assenyalava l'inici de la via. Doncs vinga, arnés, dissipador, enèrgica, casc, guants i...cap amunt! Ups, prèviament, litres i litres de crema solar, no fos cas!! I dos litres d'aigua, per no deshidratar-se!!! No em direu que no vaig ben equipada, eh?


Primer tram de la ferrata amb el primer desplomet. Cap problema, si no fos perquè cada vegada que m'aturava per canviar els mosquetons de lloc, una o altra cama començava a tremolar (sí, allò que en diuen "fer la moto"). Si ja ho dic jo, que la pujada de cop, en fred, tot just sortir del cotxe no és bona...

Acabat el primer tram, comença el tros de flanqueig, primer amb uns llistons de fusta, després amb els típics escalonets. Diuen que és el tros clau de la via, tot i que després d'haver fet el tram nou de la ferrata de Centelles, aquest m'ha semblat bufar i fer ampolles! Per cert, avui he comprovat que el meu arnés està vellet i necessita una jubilació, així que si hi ha algun voluntari que s'animi a regalar-me'n un de nou...


Acabat el flanqueig, nou tram vertical, amb nous desplomets, cap de crític. Uns metres més amunt i trobem un pontet de fusta de dos metres i poc de llargada posat allà més per fer la gracieta que altra cosa, perquè serveix per salvar un torrent que queda un o dos metres més avall.

Passat el pont, últim tram vertical (i últim tram de qualsevol tipus) de la via ferrada. En aquest tros els escalonets estan posats en diagonal, amb la qual cosa és més còmode anar avançant pujant pels escalons com si fos una escala, però agafant-nos amb les mans al cable de vida.

Queden ja pocs metres de via, que es poden anar fent sense excessives dificultat.


Arribats al cim, ens resta contemplar el bonic paisatge que tenim als nostres peus, amb la serra del Cadí-Moixeró de fons.


Acabada l'ascensió, ara tocava el descens. Si la pujada fins a peu de via havia estat prou pronunciada, doncs la baixada, que es feia bàsicament pel mateix lloc, també. Per això, en els primers trams del camí hem anat trobant un seguit de cadenes que ens han facilitat força les coses, sobretot a una servidora, que segueix pensant que de vegades costa més baixar que pujar.
Una hora i mitja després d'haver deixat el cotxe, completàvem el cicle retornant al punt de partida, just davant del cartell informatiu. Prou aviat per tenir temps, fins i tot, d'arribar a casa just a l'hora de dinar.

En conclusió diré que des del meu punt de vista (totalment subjectiu) és una de les ferrates més interessants que he fet últimament. La ferrata no és excessivament llarga (1 hora aproximadament d'ascens) i està molt ben equipada. Potser fins i tot resulta un pèl curta, però per treure'm el mono de ferrata a mi m'ha semblat la llargada ideal. Hi ha desploms, com a mi m'agrada, però no exageradament desplomats (és a dir, que els braços no arriben a cansar-se gaire); un tros de flanqueig força aeri, però prou curt per no arribar a passar por o avorrir-se; un graciós pont, i molts escalonets posats exactament allà on jo els voldria (segons el Mohawk, en canvi, en sobra un de cada dos...). Es podria dir que la ferrada està feta a la meva mida, així que la meva valoració de l'experiència és molt bona.

L'única cosa negativa que he trobat és que, sobretot en el tram de flanqueig, el cable de seguretat queda tan a prop de la roca que fins i tot es fa difícil passar-hi el mosquetó del dissipador i encara més fer-lo córrer. A més, en aquest tram, on has d'anar agafant-te amb les mans al cable, trobo que hi ha molt poca separació entre el cable i els graons, cosa que per algú de poca estatura com jo ja va bé (com ja he dit abans, la ferrata l'he trobada feta a la meva mida), però per altres més alts no és precisament còmode.

Malgrat haver estat un dels dies més calorosos de l'any, durant la ferrata (orientada cap a l'est) no hem arribat a patir la calor ni cremar-nos amb el sol. Potser perquè no hi hem estat prou temps com per notar-ho o potser perquè portàvem una crema solar de factor prou elevat. Ara bé, després, de retorn cap a casa, sí que hem pogut "gaudir" de l'escalforeta del nostre cotxe sense aire condicionat mentre anàvem per l'autopista amb les finestres ben tancades, veient com l'indicador de temperatura del vehicle anava pujant fins a arribar als 38º...

(Nota pel Gatsaule: Per un moment hem tingut la pensada de passar a visitar-te, aprofitant que voltàvem per les teves contrades, però després hem decidit que presentar-nos així de sobte sense avisar i just a l'hora de dinar hauria quedat una mica lleig, així que finalment hem optat per enviar-te ànims virtualment a través del blog...)

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Una ferrata en el Berguedà

¡Pecado mortal! :)

Bueno, a ver si voy a hacerla pronto, por si desaparece... :)

Selene ha dit...

Doncs no sé si durarà molt o no, però vam poder comprovar que està força concorreguda. Quan hi vam anar nosaltres, primer vam trobar una parella pel camí, que ja anaven de retorn cap al cotxe. Després, a peu de via, en vam veure tres més que l'estaven fent. Mentre ens preparàvem, van arribar tres persones més i encara tres més pocs segons més tard. I, encara, quan ja marxàvem, hi havia tres o quatre persones més que l'estaven fent!

Selene ha dit...

I això que està a ple sol i era un dels dies més calorosos de l'any!!

Gatsaule ha dit...

Gràcies pels ànims ! I no patiu si s'escau l'hora de dinar, que tots dos sou sempre molt benvinguts i a casa sempre hi ha alguna cosa per rosegar !

Per cert, m'ha agradat el canvi de fotogràf, més que res perquè ha implicat un canvi del model.....

Selene ha dit...

Ui, doncs no ens animis, que qualsevol dia d'aquests ens presentem a dinar a casa teva!!

I gràcies per la "floreta"... :-)