Com s'anomena la "Doctrina sobre Déu, els déus o el diví. Disciplina que estudia metòdicament els continguts de la fe cristiana"?
Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: teologia
Segons alguns alumnes de 3r d'ESO: fiologia, tecnologia, d'etologia...
29 de gener 2007
Més coses curioses...tot i que no tant!
Avui, a l'hora del pati, una companya del departament de castellà ha vingut al despatx (que compartim tots els profes de llengües) al·lucinada per un fet que li ha passat a classe.
Resulta que té un grup de 1r de batxillerat que més que un batxillerat sembla vés a saber què. Són uns noiets la majoria dels quals estan a l'institut no per interès personal, sinó per interès dels seus pares, així que ja podeu imaginar amb quines ganes vénen a classe.
N'hi ha un en concret que, tal com explicava la companya, cada dia entra a classe amb una gorra d'aquestes de beisbol al cap. Les normes, ni que siguin de bona conducta, diuen que no poden estar a classe amb gorres ni gorros ni barrets de cap tipus, així que cada dia, invariablement, li ha de dir a aquest noiet que faci el favor de treure's la gorra mentre estigui a classe.
Avui, mentre la companya anava a fer classe amb un grup de 4t d'ESO, que té l'aula més o menys davant de la de batxillerat, ha vist volar una gorra, que ha anat a parar a dins de l'aula. Ella, ja ho podeu suposar, de seguida l'ha reconeguda.
El propietari de la gorra ha decidit que, naturalment, havia d'anar a buscar la seva gorra, així que ha entrat a l'aula (que no és la seva) sense demanar permís ni dir res. La profe li ha dit que, vist aquest comportament, no pensava donar-li la gorra i el noiet, que segons sembla necessita aquest objecte més que l'aire, ha decidit, i li ha contestat ben clarament, que no sortiria de l'aula fins que li donés la gorra.
I què ha passat a continuació? Doncs que la companya li ha dit que a ella li semblava molt bé, que si preferia quedar-se allà i perdre's la classe que li tocava esperant que li tornés la gorra ho podia fer, sempre i quan es posés al final de la classe i no molestés. I així ha estat, el nano s'ha passat tota l'hora de la classe allà palplantat esperant que li tornessin el seu apreciat objecte...
Resulta que té un grup de 1r de batxillerat que més que un batxillerat sembla vés a saber què. Són uns noiets la majoria dels quals estan a l'institut no per interès personal, sinó per interès dels seus pares, així que ja podeu imaginar amb quines ganes vénen a classe.
N'hi ha un en concret que, tal com explicava la companya, cada dia entra a classe amb una gorra d'aquestes de beisbol al cap. Les normes, ni que siguin de bona conducta, diuen que no poden estar a classe amb gorres ni gorros ni barrets de cap tipus, així que cada dia, invariablement, li ha de dir a aquest noiet que faci el favor de treure's la gorra mentre estigui a classe.
Avui, mentre la companya anava a fer classe amb un grup de 4t d'ESO, que té l'aula més o menys davant de la de batxillerat, ha vist volar una gorra, que ha anat a parar a dins de l'aula. Ella, ja ho podeu suposar, de seguida l'ha reconeguda.
El propietari de la gorra ha decidit que, naturalment, havia d'anar a buscar la seva gorra, així que ha entrat a l'aula (que no és la seva) sense demanar permís ni dir res. La profe li ha dit que, vist aquest comportament, no pensava donar-li la gorra i el noiet, que segons sembla necessita aquest objecte més que l'aire, ha decidit, i li ha contestat ben clarament, que no sortiria de l'aula fins que li donés la gorra.
I què ha passat a continuació? Doncs que la companya li ha dit que a ella li semblava molt bé, que si preferia quedar-se allà i perdre's la classe que li tocava esperant que li tornés la gorra ho podia fer, sempre i quan es posés al final de la classe i no molestés. I així ha estat, el nano s'ha passat tota l'hora de la classe allà palplantat esperant que li tornessin el seu apreciat objecte...
27 de gener 2007
Coses curioses...
Fa aproximadament un mes, a l'institut vam viure una situació d'aquelles que s'han d'investigar.
Resulta que algú es dedicava a anar fent el dibuix d'un peix amb guix per les parets del centre. Un dia va decidir que no n'hi havia prou, així que va dibuixar un peix ben gros amb retolador a la porta del lavabo dels nois. Les senyores de la neteja el van treure i tot va quedar com una gracieta i ja està.
Pocs dies després, misteriosament, el peix va tornar a aparèixer al mateix lloc, cosa que ja va començar a molestar a la direcció de l'institut. El van tornar a netejar i, novament, per tercera vegada, el desconegut va tornar a dibuixar el mateix dibuix al mateix lloc.
Però la veritat és que no va costar gaire trobar el responsable, així que després d'una bona bronca per part del cap d'estudis (que em sembla que ja l'havia avisat després del segon intent), el peix no ha tornat a aparèixer més.
Dic que no va costar gaire trobar qui ho havia fet, perquè fins i tot jo, sense saber-ne gaires detalls, tinc les meves sospites. Tinc un noiet a 3r a qui, per similituds amb el seu nom, els companys l'anomenen 'peix'. No cal ser detectiu per sospitar que qui es dedica a dibuixar el peix és algun dels seus amics que acostumen a dir-li així. A més, dels tres amics que normalment li diuen això, resulta que només n'hi ha un a qui li encanta dibuixar (de fet, es passa les hores de classe fent dibuixets...), així que és fàcil fer l'associació...
Explico tot això perquè fa uns dies me'n van explicar una d'un altre institut que deixa aquesta anècdota en un no-res. Resulta que en aquell centre hi ha algú que, per fer la punyeta al personal, es dedica a anar al lavabo a fer-hi les seves necessitats més aviat sòlides que líquides. Fins a qui tot és normal. La part curiosa és que es dedica a fer-ho no en el mobiliari exprés per a aquesta mena d'activitats, sinó just al seu costat. Dit d'altra manera, que es dedica a cagar fora del vàter.
Resulta que algú es dedicava a anar fent el dibuix d'un peix amb guix per les parets del centre. Un dia va decidir que no n'hi havia prou, així que va dibuixar un peix ben gros amb retolador a la porta del lavabo dels nois. Les senyores de la neteja el van treure i tot va quedar com una gracieta i ja està.
Pocs dies després, misteriosament, el peix va tornar a aparèixer al mateix lloc, cosa que ja va començar a molestar a la direcció de l'institut. El van tornar a netejar i, novament, per tercera vegada, el desconegut va tornar a dibuixar el mateix dibuix al mateix lloc.
Però la veritat és que no va costar gaire trobar el responsable, així que després d'una bona bronca per part del cap d'estudis (que em sembla que ja l'havia avisat després del segon intent), el peix no ha tornat a aparèixer més.
Dic que no va costar gaire trobar qui ho havia fet, perquè fins i tot jo, sense saber-ne gaires detalls, tinc les meves sospites. Tinc un noiet a 3r a qui, per similituds amb el seu nom, els companys l'anomenen 'peix'. No cal ser detectiu per sospitar que qui es dedica a dibuixar el peix és algun dels seus amics que acostumen a dir-li així. A més, dels tres amics que normalment li diuen això, resulta que només n'hi ha un a qui li encanta dibuixar (de fet, es passa les hores de classe fent dibuixets...), així que és fàcil fer l'associació...
Explico tot això perquè fa uns dies me'n van explicar una d'un altre institut que deixa aquesta anècdota en un no-res. Resulta que en aquell centre hi ha algú que, per fer la punyeta al personal, es dedica a anar al lavabo a fer-hi les seves necessitats més aviat sòlides que líquides. Fins a qui tot és normal. La part curiosa és que es dedica a fer-ho no en el mobiliari exprés per a aquesta mena d'activitats, sinó just al seu costat. Dit d'altra manera, que es dedica a cagar fora del vàter.
No en sé més detalls, només que ja ho ha fet cinc vegades i que la direcció està intentant descobrir qui n'és el responsable. De moment, l'únic que se'ls ha acudit ha estat tancar tots els lavabos del centre i deixar-ne només uns d'oberts. Però no ha servit de gaire, ja que ha tornat a passar altra vegada i ningú sap qui ho ha fet ni quan...
A veure com acabarà tot plegat...
22 de gener 2007
Un dilema moral...
Fa uns dies, en una reunió d'equip docent (la que fem tots els professors que fem classe a un mateix curs) em van explicar una cosa que em va deixar sorpresa i que m'ha fet reflexionar.
Fa unes quantes entrades (28/10/06) vaig explicar un cas d'un pare que havia portat el seu fill a l'institut amb mal en un ull, perquè el portessin a l'hospital, ja que ell no podia perquè havia d'anar a treballar.
Doncs bé, la setmana passada em van explicar dues excuses encara millors que aquesta:
- La primera és la de la mare d'un noiet que tinc a 1r curs. Un dia, durant l'hora del pati, li van donat un cop al nano no sé amb què, però amb el resultat d'un bon nyanyo al front. Tot i que no era greu, van decidir portar-lo al metge, per si de cas. Després van trucar a casa seva per informar a sa mare que el nen s'havia fet mal, que no era greu, però que l'havien portat al metge per precaució. La mare, en lloc de córrer a veure què li havia passat al seu fillet, va respondre que no el podia anar a buscar en aquell moment perquè havia de fer el dinar! A més, com que no era greu i el nen ja estava acompanyat pel profe de guàrdia, doncs no era urgent que ella hi anés...(!!)
- De la segona no en sé els detalls, només l'excusa que va donar el pare per no anar a buscar el seu fill: És que ara tinc el cotxe molt ben aparcat...(!!!) Ja sé que segons en quines zones això és molt i molt important, però, ostres, que estem parlant del seu fill, que s'ha fet mal suficient com per portar-lo a l'hospital!!
D'aquestes surrealistes (però totalment autèntiques) situacions ha sortit el meu dilema. Puc entendre que un nano que s'ha fet mal no el ficaràs en una ambulància i l'enviaràs tot solet cap a l'hospital, que prou espantats estant ja per a sobre haver de passar la mala estona tots sols. Però, què se suposa que hem de fer quan aquest nano té una família tan impresentable com aquesta? El company que va acompanyar el meu alumne al metge s'hi va estar em sembla que hora i mitja o així esperant que vingués la seva mare. Què havia de fer, si no? Deixar al nano sol?
De debó que és una pregunta que no sé com respondre. Fins a cert punt estic d'acord amb què som responsables dels noiets mentre són a l'institut, però no accepto que em diguin que m'he d'ocupar d'ells també un cop som fora. Si la seva família no se'n preocupa, per què ho he de fer jo? Sóc professora, no cangur (teòricament...). Però, clar, el nano no en té cap culpa, de tenir una família així...
El millor del cas és que ara imaginem que el company hagués decidit que ja feia una hora que havia acabat el seu horari de treball i, a més, podria ser que tingués algun compromís a aquella hora (com podria ser, per exemple, anar a buscar els seus propis fills), així que hagués deixat al noiet allà i que la família l'anés a buscar quan volgués. Què hauria passat llavors? Doncs que probablement els familiars del nen haurien titllat el profe d'irresponsable per haver-lo deixat sol!!
Què s'ha de fer en casos així? Fins on arriba la nostra responsabilitat? No ho sé pas...
11 de gener 2007
Alguns nanos són increïbles!
Avui parlaré d'un angelet que tinc a classe, a veure si desfogant-me aquí quan el torni a veure no l'escanyo.
El noiet en qüestió té uns 11 anys (és de primer curs) i començo a pensar que és un mentider compulsiu. És que realment diu una mentida darrere l'altra i, a sobre, després dissimula i posa cara de santet, com si ell no hagués fet res.
De fet, ja he parlat alguna vegada d'ell (26/10/06). És aquell mateix que un dia va fer veure que es desmaiava a mitja classe total perquè volia anar al lavabo i li vaig dir que no. Com vaig dir en aquella entrada, i cada dia confirmo més, és un nen maco mimat a més no poder que està acostumat a aconseguir sempre el que vol, sigui com sigui.
Avui he fet guàrdia a la seva classe i hi ha hagut un moment en què he enganxat un grup de noiets menjant pipes (això sí, han tingut el detall d'agafar la paperera i no llençar res a terra). Els he dit que a classe no es menja i de seguida tots han guardat les pipes i no han dit res més. El meu bon amic m'ha dit que ell (òbviament) no estava menjant (de fet, el que ha dit ha estat que jo no l'havia vist menjar...), cosa que era mentida, perquè abans ja l'havia vist perfectament com menjava alguna cosa. Com que ja hem començat amb les mentides, primer he fet veure que no passava res, però uns segons més tard, endevineu què? Doncs sí, l'he tornat a enganxar menjant pipes (de fet, ja és la segona vegada que em fa el mateix, que li dic que no mengi pipes, ell posa cara d'innocent i diu que no en menjarà més i després continua menjant-ne com si fos un hàmster). Aquesta segona vegada ja no he fet veure que no el veia, així que he deixat anar un crit que ha deixat sorprès a tothom i li he dit ben clar que em tornés a dir que no estava menjant (això quan tenia les pipes a la mà i tot el grup veia com estava menjant, clar).
La veritat és que ja fa dos dies que estic cremada amb ell. Aquest nano venia al grup de reforç, però com que no hi feia absolutament res (ni deixava fer), abans de Nadal vam decidir treure'l i posar-hi algú altre que aprofités millor el temps. Doncs bé, ell va venir el primer dia de classe al reforç (que era dimecres) com si res i em va dir que a ell ningú li havia dit res de que no hagués de venir i que el dilluns havia anat a classe amb l'altre professor i que tampoc li havia dit res. De moment l'he deixat venir a classe perquè la psicopedagoga que s'encarrega d'aquest grup no ha vingut aquests quatre dies i, clar, no tinc manera de comprovar si el nano realment ho sabia o no. Però em temo que ell sap perfectament que vam decidir que no vindria més al reforç, però com que fa el que li dóna la gana, ha decidit que, diguem el que diguem, ell vindrà i vindrà i punt. Espero poder comprovar si realment algú li havia comunicat la nostra decisió, que jo crec que sí, perquè quan ho sàpiga segur voldrà dir que m'ha dit una mentida a mi i també als altres companys que li fan classe i ja veurem llavors què passarà...
El noiet en qüestió té uns 11 anys (és de primer curs) i començo a pensar que és un mentider compulsiu. És que realment diu una mentida darrere l'altra i, a sobre, després dissimula i posa cara de santet, com si ell no hagués fet res.
De fet, ja he parlat alguna vegada d'ell (26/10/06). És aquell mateix que un dia va fer veure que es desmaiava a mitja classe total perquè volia anar al lavabo i li vaig dir que no. Com vaig dir en aquella entrada, i cada dia confirmo més, és un nen maco mimat a més no poder que està acostumat a aconseguir sempre el que vol, sigui com sigui.
Avui he fet guàrdia a la seva classe i hi ha hagut un moment en què he enganxat un grup de noiets menjant pipes (això sí, han tingut el detall d'agafar la paperera i no llençar res a terra). Els he dit que a classe no es menja i de seguida tots han guardat les pipes i no han dit res més. El meu bon amic m'ha dit que ell (òbviament) no estava menjant (de fet, el que ha dit ha estat que jo no l'havia vist menjar...), cosa que era mentida, perquè abans ja l'havia vist perfectament com menjava alguna cosa. Com que ja hem començat amb les mentides, primer he fet veure que no passava res, però uns segons més tard, endevineu què? Doncs sí, l'he tornat a enganxar menjant pipes (de fet, ja és la segona vegada que em fa el mateix, que li dic que no mengi pipes, ell posa cara d'innocent i diu que no en menjarà més i després continua menjant-ne com si fos un hàmster). Aquesta segona vegada ja no he fet veure que no el veia, així que he deixat anar un crit que ha deixat sorprès a tothom i li he dit ben clar que em tornés a dir que no estava menjant (això quan tenia les pipes a la mà i tot el grup veia com estava menjant, clar).
La veritat és que ja fa dos dies que estic cremada amb ell. Aquest nano venia al grup de reforç, però com que no hi feia absolutament res (ni deixava fer), abans de Nadal vam decidir treure'l i posar-hi algú altre que aprofités millor el temps. Doncs bé, ell va venir el primer dia de classe al reforç (que era dimecres) com si res i em va dir que a ell ningú li havia dit res de que no hagués de venir i que el dilluns havia anat a classe amb l'altre professor i que tampoc li havia dit res. De moment l'he deixat venir a classe perquè la psicopedagoga que s'encarrega d'aquest grup no ha vingut aquests quatre dies i, clar, no tinc manera de comprovar si el nano realment ho sabia o no. Però em temo que ell sap perfectament que vam decidir que no vindria més al reforç, però com que fa el que li dóna la gana, ha decidit que, diguem el que diguem, ell vindrà i vindrà i punt. Espero poder comprovar si realment algú li havia comunicat la nostra decisió, que jo crec que sí, perquè quan ho sàpiga segur voldrà dir que m'ha dit una mentida a mi i també als altres companys que li fan classe i ja veurem llavors què passarà...
09 de gener 2007
Sembla impossible!
Ostres, quin canvi d'un dia a l'altre! Ahir em queixava perquè els nanos s'havien passat tota l'hora exercitant la llengua i no per parlar de la meva assignatura precisament, i avui, en canvi, m'he de treure el barret davant el seu comportament exemplar.
No sé si és que ahir van passar-se tot el dia explicant-se les anècdotes del Nadal i avui ja no tenien res més per dir-se o estaven cansats de tant parlar ahir, però el cas és que avui les quatre classes que he tingut han anat molt i molt bé. Fins i tot els noiets que tinc a primera hora, que és un grup on la majoria de nanos són mantes rematats, d'aquells que per no fer ni tan sols treuen el llibre de la cartera (el més curiós, per això, és que el porten a classe, però els fa mandra treure'l de la bossa...) s'han estat quiets, calladets i fins i tot podria dir que gairebé atents a la classe! Increïble, aixó no passa gaire sovint!!
Si ahir vaig sortir de l'institut amb ganes d'engegar-los a tots a pastar fang i buscar-me una altra feineta, avui he sortit ben contenta, perquè m'he divertit molt a les classses.
Ara falta veure com anirà demà...
No sé si és que ahir van passar-se tot el dia explicant-se les anècdotes del Nadal i avui ja no tenien res més per dir-se o estaven cansats de tant parlar ahir, però el cas és que avui les quatre classes que he tingut han anat molt i molt bé. Fins i tot els noiets que tinc a primera hora, que és un grup on la majoria de nanos són mantes rematats, d'aquells que per no fer ni tan sols treuen el llibre de la cartera (el més curiós, per això, és que el porten a classe, però els fa mandra treure'l de la bossa...) s'han estat quiets, calladets i fins i tot podria dir que gairebé atents a la classe! Increïble, aixó no passa gaire sovint!!
Si ahir vaig sortir de l'institut amb ganes d'engegar-los a tots a pastar fang i buscar-me una altra feineta, avui he sortit ben contenta, perquè m'he divertit molt a les classses.
Ara falta veure com anirà demà...
08 de gener 2007
Ja hi tornem a ser...
Doncs sí, ha arribat el 8 de gener i ja tornem a ser tots a l'institut.
El primer que he notat quan he entrat a primera hora és el fet que l'edifici (de formigó i ivdre bàsicament) ha estat dues setmanes tancat, sense ningú voltant pels seus passadissos i la calefacció apagada. Això vol dir que, sobretot segons en quines aules, gairebé s'havia de fer classe amb la jaqueta posada. Per sort, normalment el fred em passa just entrar a l'aula, perquè quan una es posa davant dels nanos a rondinar perquè no han fet els deures, cridar perquè no callen, esbroncar perquè no es comporten com haurien de fer, etc. ja us ben asseguro que el fred passa de cop! De fet, ara mateix, mentre escric això m'estic congelant al despatxet que tenim els de llengües, però estic convençuda que em passarà tan bon punt toqui el timbre.
La segona cosa que m'ha sobtat aquest matí és que els noiets, que jo esperava que arribarien mig adormits com solen fer cada dilluns a primera hora ("profe, no fem res, que és primera hora...") doncs en lloc d'això estaven més moguts que mai. És clar, jo no havia comptat amb què fa quinze dies que no es veuen amb els companys i tenen moooltes coses per explicar-se! I és clar, quan ho faran si no és a l'hora de classe? Al pati, potser? I ara, quina tonteria, si quan arribi l'hora del pati tot això que és tan urgent d'explicar ja no tindrà cap gràcia! Avui fins i tot les noietes que normalment estan mínimament atentes s'han passat tota l'hora xerrant, o sigui que he sortit de la primera classe de l'any ja amb mal de coll!
Per sort, la classe amb els de 1r, els petitets, ha estat més normaleta. Suposo que deu ser perquè tot el que s'havien d'explicar ja ho deuen haver fet a primera hora, així que ara ja no tenien res més per dir-se. El més divertit de la classe ha estat quan els he donat un full amb un recull dels resums del llibre de lectura que ells mateixos havien fet (el mateix que podeu llegir dues entrades endarrere) i no veieu quin tip de riure que s'han fet veient les faltes que fan els altres! El més curiós és que em pregunten incrèduls si és veritat que algú ha escrit allò...
El primer que he notat quan he entrat a primera hora és el fet que l'edifici (de formigó i ivdre bàsicament) ha estat dues setmanes tancat, sense ningú voltant pels seus passadissos i la calefacció apagada. Això vol dir que, sobretot segons en quines aules, gairebé s'havia de fer classe amb la jaqueta posada. Per sort, normalment el fred em passa just entrar a l'aula, perquè quan una es posa davant dels nanos a rondinar perquè no han fet els deures, cridar perquè no callen, esbroncar perquè no es comporten com haurien de fer, etc. ja us ben asseguro que el fred passa de cop! De fet, ara mateix, mentre escric això m'estic congelant al despatxet que tenim els de llengües, però estic convençuda que em passarà tan bon punt toqui el timbre.
La segona cosa que m'ha sobtat aquest matí és que els noiets, que jo esperava que arribarien mig adormits com solen fer cada dilluns a primera hora ("profe, no fem res, que és primera hora...") doncs en lloc d'això estaven més moguts que mai. És clar, jo no havia comptat amb què fa quinze dies que no es veuen amb els companys i tenen moooltes coses per explicar-se! I és clar, quan ho faran si no és a l'hora de classe? Al pati, potser? I ara, quina tonteria, si quan arribi l'hora del pati tot això que és tan urgent d'explicar ja no tindrà cap gràcia! Avui fins i tot les noietes que normalment estan mínimament atentes s'han passat tota l'hora xerrant, o sigui que he sortit de la primera classe de l'any ja amb mal de coll!
Per sort, la classe amb els de 1r, els petitets, ha estat més normaleta. Suposo que deu ser perquè tot el que s'havien d'explicar ja ho deuen haver fet a primera hora, així que ara ja no tenien res més per dir-se. El més divertit de la classe ha estat quan els he donat un full amb un recull dels resums del llibre de lectura que ells mateixos havien fet (el mateix que podeu llegir dues entrades endarrere) i no veieu quin tip de riure que s'han fet veient les faltes que fan els altres! El més curiós és que em pregunten incrèduls si és veritat que algú ha escrit allò...
03 de gener 2007
Un dia com avui...
En dies com avui, en què estic radiant, val la pena parar-se una estoneta a mirar el cel i contemplar bocabadat com brillo amb tot el meu esplendor.
23 de desembre 2006
Argument de la novel·la
Ok, ja sé que l'entrada anterior és una mica llarga, però és que hi ha joies que no vaig poder evitar de posar. Els textos corresponen al resum que em van fer els meus noiets sobre la novel·la que hem estat llegint durant aquest trimestre. Jo insisteixo amb què han d'aprendre a dir bé les coses, perquè si ells no expliquen què volen dir, la gent no els llegirà pas el pensament! Ells sempre contesten que jo ja sé què volen dir, que ja ho puc deduir, i tenen raó, perquè jo també he llegit el llibre, però...i vosaltres? Heu entès alguna cosa de què va la història? Va, us l'explicaré una mica, a veure si així queda més clar.
El llibre es diu El secret de l'ordinador. Tracta de dos noiets adolescents, el Pol i la Bet, els pares dels quals marxen un temps per feina a Baltimore i ells, per no deixar el curs a mitges, se'n van a viure a Girona amb els seus avis. El camió de mudances que els transportava l'ordinador té un accident i resulta que casualment portava dos ordinadors iguals. Un dels dos ordinadors queda totalment destrossat en l'accident i l'altre se salva, però l'etiqueta amb el nom del propietari s'esborra, així que no saben si aquest és el dels nois o no. Ells se l'emporten a casa dels avis, el munten tot i quan l'engeguen comencen a rebre missatges estranys, que òbviament no eren per ells, on algú diu que no queda temps, que està malalt i que si no l'ajuden aviat haurà de matar algú. Els noiets es queden molt intrigats (i no cal dir que espantats amb això d'haver de matar algú) i, amb l'ajuda del seu profe d'informàtica, l'Albert, comencen a investigar el cas. Descobreixen que l'ordinador anava cap a Portbou i que el seu destinatari és un tal Hans Pruger, un lladre que estava planejant robar unes valuoses pedres precioses i canviar-les per unes falsificacions. I els missatges els enviava un còmplice seu que estava esperant algú a qui després havia de matar en un refugi perdut al mig dels Pirineus.
I ara, una curiositat: S'entén el meu resum? O faig com els meus alumnes i em va més ràpida la ment que la mà?
El llibre es diu El secret de l'ordinador. Tracta de dos noiets adolescents, el Pol i la Bet, els pares dels quals marxen un temps per feina a Baltimore i ells, per no deixar el curs a mitges, se'n van a viure a Girona amb els seus avis. El camió de mudances que els transportava l'ordinador té un accident i resulta que casualment portava dos ordinadors iguals. Un dels dos ordinadors queda totalment destrossat en l'accident i l'altre se salva, però l'etiqueta amb el nom del propietari s'esborra, així que no saben si aquest és el dels nois o no. Ells se l'emporten a casa dels avis, el munten tot i quan l'engeguen comencen a rebre missatges estranys, que òbviament no eren per ells, on algú diu que no queda temps, que està malalt i que si no l'ajuden aviat haurà de matar algú. Els noiets es queden molt intrigats (i no cal dir que espantats amb això d'haver de matar algú) i, amb l'ajuda del seu profe d'informàtica, l'Albert, comencen a investigar el cas. Descobreixen que l'ordinador anava cap a Portbou i que el seu destinatari és un tal Hans Pruger, un lladre que estava planejant robar unes valuoses pedres precioses i canviar-les per unes falsificacions. I els missatges els enviava un còmplice seu que estava esperant algú a qui després havia de matar en un refugi perdut al mig dels Pirineus.
I ara, una curiositat: S'entén el meu resum? O faig com els meus alumnes i em va més ràpida la ment que la mà?
18 de desembre 2006
Algú em pot explicar de què va l'argument de la novel·la?
Son uns nois que viuen a Barcelona els seus pares han d’anarse de viatje i els deixen a Girona amb els seus avis. Els nois estan impacients per que arribi el ordinador i quan arriba el que els entrega s’aquivoca de ordinador i li dona el de una altre persona, la contrasenya era OKAM i quan l’enxegan posa que l’e de matar.
Dos nois marxen a Girona amb els seus avis perque els pares s’en van a l’extranger. Els nois tenian un ordinador i trigaren molt a portarlo de Barcelona. Cuan el seu avi va arribar amb l’ordinador en enchegarlo van sortir unes frases molt estranyes. Per salvar a la persona de les frases van descobrir que tot era un pla per robar unes yoyes molt cares.
Són uns nens en Pol i la Bet que viuen a Barcelona i se’n van a casa dels seus avis i coneixen a la Narcisa i al Jimmy. S’en van a un refugi.
El argument de la novel·la es que reben l’ordinador equivocat, hi havia una enganxina amb les lletres OKAM i a en pol se li va acudir escriu-les. Quan les va escriure li van sortir uns missatges preguntant: l’aure de matar? I coses aixi i van comenzar a investigar amb en Albert. Passen per un hotel i coneixen al Jimmy un nen molt presumit que els ayuda a arribar al refugi.
Són uns nois que es tenen que quedar a casa dels avis a Girona perque els seus pares s’en van de viatge pel treball i tenen que descobrir el secret de l’ordinador.
Uns noies es traslladen a girona i el camió de les mudances te un accident i apartir d’aqui comença l’aventura.
Els pares de la Bet i d’en Pol han de marxar de la provincia per qüestions de treball i deixen als dos nois a casa dels seus avis. Al dia següent l’Albert porta un ordinador i el pol el prova tecleja les lletres OKAM i surt un misatje d’auxili. Després l’Albert s’en va a Portbou amb un Jeep i els nois si col·len d’intre, quan l’albert sen adona a de fer una reserva a l’hotel s’iqueden uns dies i en Pol coneix a en Jimmy, que els acabara giant fins on són les joies.
[...] La Bet i en pol estavan esperant l’ordinador que abien demanat. Un camioner va tindre un accident on adins portava un ordinador, els nens es pensaben que eren dells i sel van emportar. Quant tenien l’ordinador van trocar a l’Albert perque el poses i una vegada posat van apareixe unes lletres dient que volia Matar amb uns numeros. pero l’ordinador no eran dells si no del Hans prugel que era un delinquent. I els nois van a port bou per donali...ect.
Un dia a barcelona han de derrumbar la casa on hi viuen i els pares aprofiten i s’en van de viatge per un treball de feina i els nois es queden a casa dels avis i els hi han de portar l’ordinador de casa seva a casa dels avis aleshores s’enteren de que el camio on hi hanava l’ordinador ha tingut un accident i l’avi el va a buscar a l’agencia i quan el tenen instalat en Pol veu una enganxina que hi posa OKAM i la tecleja a l’ordinador i li apareixen unes paraules molt rares algo de que l’he de matar...etc i truquen a l’albert l’home que ha instal·lat l’ordinador i el substitut del profesor d’informàtica aleshores començen a investigar-ho tot i van a Portbou, van al refugi decobreixen lo dels diamants i al final es queden els diamants.
Son 2 nens una nena i un nen Que es diuen pol i Bet son dos germas que ara viuen a casa dels seus abis. els seus avis van encargar un ordinador pero aquet no arrivava. el seu abi comenzaba a posarse una mica isteric. l’avi va trocar a la compañia i en uns dias va arrivar van tenir que anar a Port Bou. en un hotel van trobar un home molt sospechos i...
Dons que son uns nois que van acasa dels seus avis de Girona perque els seus pares es van a Baltimore. Despres que els avis compra un ordinador i en aquell ordinador surt missatges estranys i els nois van a investigar que era allo. I van anar a Portbou. I quan van saber qui era van ayudar a aquell home misterios.
Són dos nois (germans) que se’n van a viure a casa dels seus avis perque els seus pares han de fer un viatge de feina, i els nois habien demanat que els hi portessin un ordinador i el primer dia que l’obren es troben amb unes lletres perque el Pol un dels germans, veu unes lletres i les tacleja i mira...els hi surt unes frases: “L’he de matar”, “Manquen pocs dies”... S’en van a Portbou i allà en un hotel troben mes informació i s’en van al refugi i allà es troben amb un senyor i...
Quan van a casa els avis desideixen comprar un ordinador per a els nens i els avis pro resulta que el camio que porta el ordinador i s’intercanvien els ordinadors. A partir d’aixo començen a passar coses misterioses amb l’ordinador lletres, paraules, que inquieten a la familia.
Uns nens que s’han de anar de cassa per obres. Per transportar l’ordinador va amb un camió i te un axident. Se equivoquen quan el van a agafar i agafen el de uns delincuents que volen robar.
[...] Quan van arribar es van instalar (a casa dels avis) i tot i els pares es van anar, després van pensar en comprar un ordinador, Peró el camió en que habia de venir va tenir un accident, dies després el avi va venir amb un ordinador peró en apretar les lletres OKAM van començar a sortir missatges, llavorens aqui començen a passar coses com per exemple anar a Portbou, saber sobre el Hans Pruger i fins i tot conèixer el home del refugi...
Els pares de la Bet i en Pol van marxar de casa seva per portar els nois a casa dels avis perque casa seva s’estava derrumban.
Els nois volien un ordinador per estudiar, jocs...!! mentres que esperaven al ordinador van pujar a dalt a les golfes els avis per havera on el posarien.
El tiet dels nois els i va montar pero quan el van encendre li posavan unes lletres, le de matar.
Els nens van passar el nadal amb els seus avis.
La Bet i en Pol s’envan a Girona perque els seus pares senvan a Baltimore. I ells van a casa els avis a viure.
Els pares els i envien l’ordinador per correu. pero el camio te un accident i el ordinador s’espatlla. L’Avi va a buscarne un pero no es el seu i l’ordinador diu coses rares aixi q l’Albert s’enva a portbou amb els nois a veure que pasa. A poc a poc van descubrint que era, van aberiguant fins que troben les pedres...
Dos nois marxen a Girona amb els seus avis perque els pares s’en van a l’extranger. Els nois tenian un ordinador i trigaren molt a portarlo de Barcelona. Cuan el seu avi va arribar amb l’ordinador en enchegarlo van sortir unes frases molt estranyes. Per salvar a la persona de les frases van descobrir que tot era un pla per robar unes yoyes molt cares.
Són uns nens en Pol i la Bet que viuen a Barcelona i se’n van a casa dels seus avis i coneixen a la Narcisa i al Jimmy. S’en van a un refugi.
El argument de la novel·la es que reben l’ordinador equivocat, hi havia una enganxina amb les lletres OKAM i a en pol se li va acudir escriu-les. Quan les va escriure li van sortir uns missatges preguntant: l’aure de matar? I coses aixi i van comenzar a investigar amb en Albert. Passen per un hotel i coneixen al Jimmy un nen molt presumit que els ayuda a arribar al refugi.
Són uns nois que es tenen que quedar a casa dels avis a Girona perque els seus pares s’en van de viatge pel treball i tenen que descobrir el secret de l’ordinador.
Uns noies es traslladen a girona i el camió de les mudances te un accident i apartir d’aqui comença l’aventura.
Els pares de la Bet i d’en Pol han de marxar de la provincia per qüestions de treball i deixen als dos nois a casa dels seus avis. Al dia següent l’Albert porta un ordinador i el pol el prova tecleja les lletres OKAM i surt un misatje d’auxili. Després l’Albert s’en va a Portbou amb un Jeep i els nois si col·len d’intre, quan l’albert sen adona a de fer una reserva a l’hotel s’iqueden uns dies i en Pol coneix a en Jimmy, que els acabara giant fins on són les joies.
[...] La Bet i en pol estavan esperant l’ordinador que abien demanat. Un camioner va tindre un accident on adins portava un ordinador, els nens es pensaben que eren dells i sel van emportar. Quant tenien l’ordinador van trocar a l’Albert perque el poses i una vegada posat van apareixe unes lletres dient que volia Matar amb uns numeros. pero l’ordinador no eran dells si no del Hans prugel que era un delinquent. I els nois van a port bou per donali...ect.
Un dia a barcelona han de derrumbar la casa on hi viuen i els pares aprofiten i s’en van de viatge per un treball de feina i els nois es queden a casa dels avis i els hi han de portar l’ordinador de casa seva a casa dels avis aleshores s’enteren de que el camio on hi hanava l’ordinador ha tingut un accident i l’avi el va a buscar a l’agencia i quan el tenen instalat en Pol veu una enganxina que hi posa OKAM i la tecleja a l’ordinador i li apareixen unes paraules molt rares algo de que l’he de matar...etc i truquen a l’albert l’home que ha instal·lat l’ordinador i el substitut del profesor d’informàtica aleshores començen a investigar-ho tot i van a Portbou, van al refugi decobreixen lo dels diamants i al final es queden els diamants.
Son 2 nens una nena i un nen Que es diuen pol i Bet son dos germas que ara viuen a casa dels seus abis. els seus avis van encargar un ordinador pero aquet no arrivava. el seu abi comenzaba a posarse una mica isteric. l’avi va trocar a la compañia i en uns dias va arrivar van tenir que anar a Port Bou. en un hotel van trobar un home molt sospechos i...
Dons que son uns nois que van acasa dels seus avis de Girona perque els seus pares es van a Baltimore. Despres que els avis compra un ordinador i en aquell ordinador surt missatges estranys i els nois van a investigar que era allo. I van anar a Portbou. I quan van saber qui era van ayudar a aquell home misterios.
Són dos nois (germans) que se’n van a viure a casa dels seus avis perque els seus pares han de fer un viatge de feina, i els nois habien demanat que els hi portessin un ordinador i el primer dia que l’obren es troben amb unes lletres perque el Pol un dels germans, veu unes lletres i les tacleja i mira...els hi surt unes frases: “L’he de matar”, “Manquen pocs dies”... S’en van a Portbou i allà en un hotel troben mes informació i s’en van al refugi i allà es troben amb un senyor i...
Quan van a casa els avis desideixen comprar un ordinador per a els nens i els avis pro resulta que el camio que porta el ordinador i s’intercanvien els ordinadors. A partir d’aixo començen a passar coses misterioses amb l’ordinador lletres, paraules, que inquieten a la familia.
Uns nens que s’han de anar de cassa per obres. Per transportar l’ordinador va amb un camió i te un axident. Se equivoquen quan el van a agafar i agafen el de uns delincuents que volen robar.
[...] Quan van arribar es van instalar (a casa dels avis) i tot i els pares es van anar, després van pensar en comprar un ordinador, Peró el camió en que habia de venir va tenir un accident, dies després el avi va venir amb un ordinador peró en apretar les lletres OKAM van començar a sortir missatges, llavorens aqui començen a passar coses com per exemple anar a Portbou, saber sobre el Hans Pruger i fins i tot conèixer el home del refugi...
Els pares de la Bet i en Pol van marxar de casa seva per portar els nois a casa dels avis perque casa seva s’estava derrumban.
Els nois volien un ordinador per estudiar, jocs...!! mentres que esperaven al ordinador van pujar a dalt a les golfes els avis per havera on el posarien.
El tiet dels nois els i va montar pero quan el van encendre li posavan unes lletres, le de matar.
Els nens van passar el nadal amb els seus avis.
La Bet i en Pol s’envan a Girona perque els seus pares senvan a Baltimore. I ells van a casa els avis a viure.
Els pares els i envien l’ordinador per correu. pero el camio te un accident i el ordinador s’espatlla. L’Avi va a buscarne un pero no es el seu i l’ordinador diu coses rares aixi q l’Albert s’enva a portbou amb els nois a veure que pasa. A poc a poc van descubrint que era, van aberiguant fins que troben les pedres...
04 de desembre 2006
Ja s'acaba el primer trimestre...
Doncs sí, avui dia 5 de desembre oficialment s'acaba el primer trimestre. Ostres, que ràpid passa el temps!! La veritat és que això és més teòric que res més, perquè les avaluacions d'uns cursos es van fer la setmana passada, així que per a alguns el trimestre va acabar fa una setmana, i la resta d'avaluacions es faran la setmana vinent, així que per a alguns altres el trimestre encara no ha acabat.
El balanç que puc fer d'aquest primer trimestre és força positiu, tot i que podia haver anat millor. No he suspès excessivament, cosa que no vol dir que no tingui suspesos, que en tinc uns quants, però altres anys n'he tingut força més.
Ara mateix estem en un moment en què els nanos comencen a desmadrar-se, tot i que no tinc gaire clar si el motiu és que van agafant confiança i es van destapant (cosa que vol dir que si ara ja estan així, com estaran d'aquí dos o tres mesos!) o és que veuen les vacances tan a prop que estan impacients i per això es posen més nerviosos.
Avui he sentit a dir que demà, dimarts, és com divendres, perquè és la vigília d'un festiu, i això m'ha fet pensar una cosa: els nanos sempre, sempre tenen algun bon motiu per no voler fer classe, ja veureu:
- Quan és dilluns, perquè és dilluns, el primer dia de la setmana i, clar, tampoc cal començar la setmana estressant-se.
- Quan és divendres, perquè és divendres, l'últim dia de la setmana abans del cap de setmana i, clar, estan cansats de tota la setmana i tenen ganes de plegar (us asseguro que aquest any, fer classe el divendres a l'última hora m'és impossible, és una hora perduda, perquè els nanos ja han decidit que com que és divendres i, a més, a última hora, doncs no es fa classe i ja està). Aquesta excusa serveix per qualsevol dia que sigui vigília de festiu, com és el cas de demà.
Quan és dimarts, dimecres o dijous, serveixen altres excuses:
- Quan és la primera hora, perquè és primera hora i, clar, tenen son.
- Quan és la segona hora encara serveix la mateixa justificació que a la primera.
- Quan és la tercera hora, perquè és just abans de sortir al pati i, clar, tenen molta i molta gana.
- Quan és la quarta hora, la de després del pati, perquè, clar, estan cansats del molt esforç que han fet durant la mitja hora precedent.
- Quan és la cinquena hora, la raó és que és l'última hora (del matí) i, clar, estan cansats, tenen gana i ganes de plegar.
- Quan és a la tarda, perquè, clar, estan cansats de fer classe durant tot el dia.
- Quan és l'última hora de la tarda, òbviament, perquè és l'última hora i, clar, per una hora que queda...
I si no serveix algun d'aquests motius, doncs encara en poden trobar altres:
- Que acaben de fer un examen i estan molt cansats.
- Que acaben de fer educació física i estan molt cansats.
- Que després hauran de fer un examen i estan nerviosos i no es poden concentrar.
- Que s'acosten les vacances o el final del trimestre i estan nerviosos i no es poden concentrar.
- Que estan en època d'exàmens i han d'entregar molts treballs i estan nerviosos i no es poden concentrar (a més això els serveix també per demanar que no els posem deures per fer a casa).
- Que els afecta el canvi de temps, si fa fred perquè fa fred i si fa calor perquè fa calor.
- Etc., etc.
27 de novembre 2006
I després diran que la nostra feina no és estressant...
Ja fa temps que vaig parlar de la gràcia que ens fa, als profes, haver de fer guàrdies. És cert que de vegades, si la cosa està tranquil·la, van molt bé, perquè tens una horeta de descans entre classes (com la meva d'aquest matí, en la qual he pogut estar llegint el diari tranquil·lament). Però altres vegades, quan la cosa no està tan tranquil·la, una guàrdia pot arribar a ser angoixant. I si no us ho creieu, mireu què m'acaben d'explicar d'un institut que no és el meu:
Eren les 11h del matí quan una noia, per motius encara desconeguts, s'ha desmaiat al mig de la classe. Els professors de guàrdia han trucat demanant una ambulància. Quan l'ambulància ha arribat, ja a l'hora del pati, un altre noi, per solidaritat amb la seva companya, també ha tingut la brillant idea de desmaiar-se, i com que en una ambulància només hi pot anar un pacient, doncs han hagut de trucar demanant una altra ambulància per a aquest noi. I mentre dos professors havien d'anar a l'hospital amb les dues ambulàncies i els dos alumnes que s'havien desmaiat, una tercera professora ha dit que es trobava malament, que no aguantava més i que se n'anava cap a casa, així que algú (un tercer professor de guàrdia) s'havia de fer càrrec de la seva classe. Total, que dels quatre professors que hi havia de guàrdia, en quedava un de sol per ocupar-se de qualsevol altra incidència que hi pogués haver a l'institut.
Amb tot això, pràcticament al mateix moment, un parell d'alumnes de cicles formatius, que també es cursen en el mateix institut, han començat a barallar-se a cops de puny, així que com que l'ambient ja estava prou crispat, han acabat expulsats durant tres dies, si no més, per aquest fet.
Eren les 11h del matí quan una noia, per motius encara desconeguts, s'ha desmaiat al mig de la classe. Els professors de guàrdia han trucat demanant una ambulància. Quan l'ambulància ha arribat, ja a l'hora del pati, un altre noi, per solidaritat amb la seva companya, també ha tingut la brillant idea de desmaiar-se, i com que en una ambulància només hi pot anar un pacient, doncs han hagut de trucar demanant una altra ambulància per a aquest noi. I mentre dos professors havien d'anar a l'hospital amb les dues ambulàncies i els dos alumnes que s'havien desmaiat, una tercera professora ha dit que es trobava malament, que no aguantava més i que se n'anava cap a casa, així que algú (un tercer professor de guàrdia) s'havia de fer càrrec de la seva classe. Total, que dels quatre professors que hi havia de guàrdia, en quedava un de sol per ocupar-se de qualsevol altra incidència que hi pogués haver a l'institut.
Amb tot això, pràcticament al mateix moment, un parell d'alumnes de cicles formatius, que també es cursen en el mateix institut, han començat a barallar-se a cops de puny, així que com que l'ambient ja estava prou crispat, han acabat expulsats durant tres dies, si no més, per aquest fet.
23 de novembre 2006
Diccionari escalador - català. Volum I
Materials diversos
Arnès - "Baudrier" o talabard. Mena de cinturó de castedat, tot i que força menys rígid, on es penja part del material necessari per a fer una via. Dispositiu format per unes corretges i un cap proveït de mosquetons, amb el qual l'esportista s'aferma per raons de seguretat o per descansar.
Arnès - "Baudrier" o talabard. Mena de cinturó de castedat, tot i que força menys rígid, on es penja part del material necessari per a fer una via. Dispositiu format per unes corretges i un cap proveït de mosquetons, amb el qual l'esportista s'aferma per raons de seguretat o per descansar.
Assegurador - Individu amb camisa i corbata que sempre t'intenta vendre alguna cosa. // Individu que es troba a l'altre extrem de la corda que subjecta l'escalador.
Baga - Escaladora molt mandrosa, que no es cansa gaire fent les vies. // Tros de corda o cordino per a emprar en les assegurances, per a portar el material, etc.
Blog - Indret cada vegada més freqüent d'obtenció d'informació sobre sectors, vies, materials, etc.
Buril - Rebló, clau de ferro dolç o d'un altre metall mal·leable, de grossa cabota, al qual, un cop ficat en el forat corresponent, es forma una segona cabota batent o comprimint l'altre extrem, usat per a unir d'una manera definitiva entre elles dues o més peces. Ferro ja obsolet empotrat a un forat de la paret que quan no en saps aguanta molt i quan en saps no aguanta gens (que vol dir que si a algú se n'hi trenca un, ja no se'n fia mai més).
Cinta - Dos mosquetons units per una tira de roba utilitzats per unir la corda que assegura l'escalador amb els diversos elements (punts d'assegurança) que hi pugui haver enganxats a la paret.
Corda - Cordill gruixut i flexible format per un conjunt de dos o més cordons retorts, antigament de cànem o d'espart, actualment de material sintètic. Únic element que uneix l'escalador amb el seu assegurador; és essencial en l'escalada, ja que protegeix l'escalador contra possibles caigudes que podrien fer molt mal. Donar corda - No és animar a algú a seguir endavant, sinó deixar menys tensa la corda per tal que la persona pugui seguir pujant.
Cordino - Corda de diàmetre reduït, emprat com la baga.
Empotrador - Encastador o fissurer. Un tascó, un tros d'acer o d'un aliatge especial dues cares del qual formen un angle diedre molt agut, emprat en escalada per tal d'assegurar-se: es col·loca en les fissures o forats de la roca introduint-lo per la part més ampla, i es deixa fins que resta encaixat dint la part més estreta. Així, queda travat i serveix com a punt d'assegurança.
Escalador - Individu que s'enfila per les parets de casa seva quan no pot anar a enfilar-se per les parets de la muntanya.
Estrep - Petita escala de corda amb travessers de metall lleuger que hom fa servir per a superar algun pas difícil o algun sortint. Si algú perd els estreps es pot trobar en un bon embolic.
Ferralla - Conjunt d'estris emprats per l'escalador, generalment metàl·lics.
Friend - Un amic que mai t'abandona. // Aparell d'assegurança que treballa com un tasco en expansió, basat en leves.
Gat, peus de - D'etimologia desconeguda, sabates amb sola de goma molt adherents, que ajuden els humans a enfilar-se per les parets com les sargantanes.
Ganxo - Peça de metall corba i acabada en punxa que serveix per a repenjar-se a les cornises de la roca.
Gri-gri - Peça metàl·lica que canta durant les nits d'estiu i que col·labora amb l'assegurador a resistir les caigudes de l'escalador.
Magnesi - Polsim emprat pels escaladors més nerviosos per evitar que els suin les mans i rellisquin quan intentin enganxar-se a la paret.
Mosquetó - No és una mosca petita, sinó un fermall metàl·lic en forma d'anella que es tanca automàticament mitjançant una molla.
Parabolt - Cargol d'expansió que aguanta les xapes a la paret.
Pitó - Nom de diverses serps no metzinoses anàlogues a la boa, dels gèn. Python, Calabaria i Loxocemus, de crani gros i dents molt desenvolupades. // Clau que hom clava a les esquerdes de la roca, amb un forat o una anella que permet de fixar-hi el mosquetó o l'estrep.
Plom - Company escalador a qui ningú aguanta. // Metall blavenc, inelàstic, fusible i pesant que s'empra per assegurar-se d'una fissura.
Ressenya - Comentari crític que un escalador fa d'una via que ja ha fet per tal que futurs escaladors que vulguin fer la mateixa via sàpiguen què hi trobaran.
Xapa - Petita placa foradada que es troba al llarg de tota una via equipada on s'aguanta la corda mitjançant les cintes i que ha salvat la vida a més d'un, ja que evita que, en cas de relliscada, l'escalador vagi a visitar directament el terra.
Col·laboracions:
-Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC)
-Rodrigo, Isidre, Què és l'escalada?
- Mohawk
19 de novembre 2006
Nou diccionari
Com que cada vegada que vaig a la muntanya amb escaladors acabo entenent només la meitat d'allò que diuen, he decidit fer un minidiccionari enciclopèdic escalador - català (no necessàriament normatiu), a veure si així m'hi entenc una mica millor.
A part del treball de camp (o, més ben dit, de muntanya) que he estat fent durant les últimes setmanes, necessito una mica de col·laboració d'aquells que entenen millor aquest llenguatge escalador que una servidora. Per això, si algú vol afegir alguna informació al meu nou diccionari (que òbviament mai es trobarà a les llibreries), ho pot fer enviant-me un mail a la meva adreça gmail. A veure què tal surt l'invent...
A part del treball de camp (o, més ben dit, de muntanya) que he estat fent durant les últimes setmanes, necessito una mica de col·laboració d'aquells que entenen millor aquest llenguatge escalador que una servidora. Per això, si algú vol afegir alguna informació al meu nou diccionari (que òbviament mai es trobarà a les llibreries), ho pot fer enviant-me un mail a la meva adreça gmail. A veure què tal surt l'invent...
16 de novembre 2006
I una mica de literatura...
Durant l'època medieval voltaven per Catalunya una sèrie de poetes cultes que, tot i ser catalans, escrivien les seves poesies en llengua provençal, o llengua d'oc, una llengua que es parlava (i crec que en algun racó encara es parla) al sud de França. Eren coneguts com a trobadors. Aquests trobadors no només escrivien poemes, sinó que també acostumaven a acompanyar les seves composicions amb una melodia i, de vegades, fins i tot amb una dansa.
En aquesta mateixa època hi havia els joglars, uns personatges que es dedicaven a anar amunt i avall fent espectacles i cantant els poemes escrits pels trobadors.
Tot i que trobadors i joglars no són el mateix, sovint se'ls confon, probablement per aquest fet que uns recitaven les composicions que havien escrit els altres.
El trobador segons el DIEC: "Artista que creava composicions literàries i musicals alhora destinades a ser difoses mitjançant el cant dels joglars."
El trobador segons el Diccionari Barcanova de la Llengua: "Poeta medieval, en llengua occitana. Ell mateix componia i cantava les melodies que acompanyaven les poesies."
El joglar: "Persona que anava pels castells i corts dels senyors i per les festes públiques cantant, ballant, sonant instruments o fent jocs d'enginy o d'habilitat." Més o menys com els artistes de carrer actuals.
Els trobadors segons els alumnes (literalment):
- Els trobadors eren les persones que es guanyaven la vida fent malavarismes. Tambe eren poetes que escribien poemes de tots tipus i eren nobles.
(malgrat els meus comentaris, molts nanos confonen trobadors i joglars...)
- Van apareixer al s. XII i aquesta gent era gent que es guanyaven la vida anant per pobles cantant i actuant. [...] Els trobadors eren compositors de poesia i eren nobles.
(nobles anant pels pobles cantant i actuant?)
- Eren uns poetes i actors de l'espectacle. [...] Eren molt importants en aquesta època els trobadors, perquè entretenien a la gent.
(sobretot, el més important del món és tenir la gent entretinguda; sort d'ells, que si no...)
- Eren poetes que feien espectacles per els pobles.
(un altre que els confon amb els joglars...)
- Els trobadors eren els que anaven de poble en poble cantant i fen espectacles. I els que defenien al seu senyor.
(ara resulta que també eren soldats...)
- Els trobadors eren gent que vivia amb nobles que es dedicaven a escriure poemes per als joglars a canvi de un benefici.
(que sospitós sona això del benefici...quina mena de negocis deurien fer?)
-Eren uns poetes que pertanyien a la noblesa que interpretaven amb llengua d'oïl les seves poesies.
(la llengua d'oïl és la francesa, la llengua d'oc, l'occitana. El problema no és que la resposta estigui malament, sinó que ells ho posen sense tenir ni idea de què vol dir...).
- Eren les persones que feien poemes, cançons...en el seu idioma o d'oïl o d'oc.
(aquest segur que no sap què vol dir oïl i oc...)
- Eren unes persones que escrivian poesias i històrias, amb els joglars a canvi de benefici.
(altra vegada el benefici! d'on ho deuen haver tret?)
- Poetes de l'edat mitjana, interpretaven la poesia.
(interpretar la poesia deu voler dir explicar teatralment els versos? O bé es refereix a que en feien una crítica discutint sobre el significat d'aquells versos?)
- Uns homes que escribien poesies per al noble i tambe s'enamoraben de la
dama del noble.
(en la poesia trobadoresca, sovint el poeta dedicava les seves composicions a la dama del senyor, de la qual deia que s'havia enamorat, però era tan sols un recurs literari. Només faltaria que tots els trobadors s'haguessin d'enamorar per força de la dona del seu senyor!)
- Els trobadors eren gent que acostumaven a ser pobres. Es dedicaven a fer espectacles, dances, etc. les quals escribia el seu amo, que era un noble al qual aquest noble cuidava al que li representava lo que ell havia escrit.
(si algú ho entén, que m'ho expliqui...)
- Eren unes persones que a l'edat mitjana eren poetes o compositors que feyan art.
(aquest s'ha inventat una paraula nova: feyan. Encara no ho havia vist mai escrit així!)
- Eren persones que feien cançons, o millor dit poesies i les feien sobre moltes coses, pero sobretot en amor i coses aixi.
(ho explica com qui explica a les amigues què ha fet el cap de setmana...)
- Normalment eren nobles, perque tenian estudis. Escribien poesies d'amor cortès i les recitaven els seus senyors a les seves dones normalment.
(no m'imagino aquells nobles que bàsicament es dedicaven a la guerra recitant poesies a les seves esposes...)
- Eren nobles.
(això sí! o no...de fet, de trobadors n'hi havia de tots els estaments)
- Eren persones que biatjaven fen obres de teatre abulat.
(suposo que vol dir ambulant...).
La majoria de les respostes són tal qual les he posat aquí, ni més ni menys, quan haurien de ser força més llargues (al llibre ocupa dues pàgines). I amb aquestes respostes d'una línia en la qual pràcticament no diuen res es queixen perquè no els he posat la nota màxima...
En aquesta mateixa època hi havia els joglars, uns personatges que es dedicaven a anar amunt i avall fent espectacles i cantant els poemes escrits pels trobadors.
Tot i que trobadors i joglars no són el mateix, sovint se'ls confon, probablement per aquest fet que uns recitaven les composicions que havien escrit els altres.
El trobador segons el DIEC: "Artista que creava composicions literàries i musicals alhora destinades a ser difoses mitjançant el cant dels joglars."
El trobador segons el Diccionari Barcanova de la Llengua: "Poeta medieval, en llengua occitana. Ell mateix componia i cantava les melodies que acompanyaven les poesies."
El joglar: "Persona que anava pels castells i corts dels senyors i per les festes públiques cantant, ballant, sonant instruments o fent jocs d'enginy o d'habilitat." Més o menys com els artistes de carrer actuals.
Els trobadors segons els alumnes (literalment):
- Els trobadors eren les persones que es guanyaven la vida fent malavarismes. Tambe eren poetes que escribien poemes de tots tipus i eren nobles.
(malgrat els meus comentaris, molts nanos confonen trobadors i joglars...)
- Van apareixer al s. XII i aquesta gent era gent que es guanyaven la vida anant per pobles cantant i actuant. [...] Els trobadors eren compositors de poesia i eren nobles.
(nobles anant pels pobles cantant i actuant?)
- Eren uns poetes i actors de l'espectacle. [...] Eren molt importants en aquesta època els trobadors, perquè entretenien a la gent.
(sobretot, el més important del món és tenir la gent entretinguda; sort d'ells, que si no...)
- Eren poetes que feien espectacles per els pobles.
(un altre que els confon amb els joglars...)
- Els trobadors eren els que anaven de poble en poble cantant i fen espectacles. I els que defenien al seu senyor.
(ara resulta que també eren soldats...)
- Els trobadors eren gent que vivia amb nobles que es dedicaven a escriure poemes per als joglars a canvi de un benefici.
(que sospitós sona això del benefici...quina mena de negocis deurien fer?)
-Eren uns poetes que pertanyien a la noblesa que interpretaven amb llengua d'oïl les seves poesies.
(la llengua d'oïl és la francesa, la llengua d'oc, l'occitana. El problema no és que la resposta estigui malament, sinó que ells ho posen sense tenir ni idea de què vol dir...).
- Eren les persones que feien poemes, cançons...en el seu idioma o d'oïl o d'oc.
(aquest segur que no sap què vol dir oïl i oc...)
- Eren unes persones que escrivian poesias i històrias, amb els joglars a canvi de benefici.
(altra vegada el benefici! d'on ho deuen haver tret?)
- Poetes de l'edat mitjana, interpretaven la poesia.
(interpretar la poesia deu voler dir explicar teatralment els versos? O bé es refereix a que en feien una crítica discutint sobre el significat d'aquells versos?)
- Uns homes que escribien poesies per al noble i tambe s'enamoraben de la
dama del noble.
(en la poesia trobadoresca, sovint el poeta dedicava les seves composicions a la dama del senyor, de la qual deia que s'havia enamorat, però era tan sols un recurs literari. Només faltaria que tots els trobadors s'haguessin d'enamorar per força de la dona del seu senyor!)
- Els trobadors eren gent que acostumaven a ser pobres. Es dedicaven a fer espectacles, dances, etc. les quals escribia el seu amo, que era un noble al qual aquest noble cuidava al que li representava lo que ell havia escrit.
(si algú ho entén, que m'ho expliqui...)
- Eren unes persones que a l'edat mitjana eren poetes o compositors que feyan art.
(aquest s'ha inventat una paraula nova: feyan. Encara no ho havia vist mai escrit així!)
- Eren persones que feien cançons, o millor dit poesies i les feien sobre moltes coses, pero sobretot en amor i coses aixi.
(ho explica com qui explica a les amigues què ha fet el cap de setmana...)
- Normalment eren nobles, perque tenian estudis. Escribien poesies d'amor cortès i les recitaven els seus senyors a les seves dones normalment.
(no m'imagino aquells nobles que bàsicament es dedicaven a la guerra recitant poesies a les seves esposes...)
- Eren nobles.
(això sí! o no...de fet, de trobadors n'hi havia de tots els estaments)
- Eren persones que biatjaven fen obres de teatre abulat.
(suposo que vol dir ambulant...).
La majoria de les respostes són tal qual les he posat aquí, ni més ni menys, quan haurien de ser força més llargues (al llibre ocupa dues pàgines). I amb aquestes respostes d'una línia en la qual pràcticament no diuen res es queixen perquè no els he posat la nota màxima...
10 de novembre 2006
Que nosaltres també hem estat estudiants!!
Cada curs, el primer dia de classe, explico als meus nous alumnes què tinc intenció de fer durant el curs i més o menys què espero d'ells, que bàsicament consisteix amb què hi posin una mica d'interès i facin la feina que els demano mínimament bé.
També el primer dia els aviso que no se'ls acudeixi entregar-me la feina copiada, perquè hi sortiran perdent. Quan els dic que si copien, sigui en els exercicis o en els exàmens, ho notaré a quilòmetres de distància es queden tot sorpresos i pregunten com puc estar tan segura de que s'han copiat. Doncs la veritat és que no costa gaire; de fet, de vegades és molt i molt fàcil veure-ho, encara que ells ens deuen prendre per tontos i es pensen que ens enganyen. La primera pista que tenim és el fet que nosaltres, abans de profes, també hem estat alumnes, així que ja sabem què vol dir copiar la feina feta per altres.
A part d'això, només cal fixar-se una mica amb les respostes que posen. Òbviament no puc recordar tot el que han escrit cada un d'ells, però sí que detecto quan llegeixo alguna cosa que ja he llegit abans, així que quan alguna cosa em sona d'haver-ho llegit s'activa l'alarma i m'ho miro amb més atenció.
Amb els anyets una va aprenent a detectar còpies, bàsicament perquè sempre hi ha qui, malgrat les advertències, intenta colar-ne alguna i és molt fàcil descobrir-ho.
Alguns són tan poc espavilats que intenten colar un text calcat d'un altre. Aquests és clar que se'ls atrapa de seguida. El més divertit és quan treuen textos d'internet i t'intenten fer creure que ho han escrit ells. Normalment, quan fan això, posen la paraula a buscar al Google, agafen la primera pàgina web que els surt i imprimeixen el primer text que apareix sense ni tan sols llegir-lo. És en aquests casos quan trobes anotacions del tipus "veure la pàgina 14" quan el treball que han fet té només tres fulls (cosa que jo encara no he vist, però m'ha explicat un company a qui sí li va passar).
Una vegada, fa tres anys, vaig demanar als noiets de 4t d'ESO que tenia llavors que em donessin un resum de la part de literatura que havíem fet a classe. Doncs bé, hi va haver un parell de noietes que em van entregar un text que clarament estava tret d'internet. Per si hagués pogut tenir algun dubte, resulta que allà hi apareixia tot d'informació que jo en cap moment havia donat a classe; de fet, fins i tot sortien corrents literaris que no havíem treballat per a res. A més, fixeu-vos que he posat 'un parell de noietes' quan el treball que vaig demanar era individual. Doncs sí, van ser tan espavilades que no només em van donar el text tret d'internet, sinó que a més me'l van donar per duplicat!! Això sí, van intentar dissimular-ho: una em va donar tot el text tret de la web i l'altra em va donar un 'resum' (el problema és que el que entenen per resum és bàsicament anar retallant paràgrafs per aquí i per allà, amb la qual cosa el text resultant no tenia cap mena de sentit, perquè, a més, no va retallar paràgrafs sencers, sinó que en alguns casos va retallar a mitja frase!). Total, que com que m'havien donat el mateix treball, els vaig repartir la nota entre les dues i els vaig posar un 3 a cada una per l'esforç d'haver anat a buscar la informació a internet ;-)
Però tampoc cal arribar a aquest extrem, només cal veure el vocabulari que apareix al text, perquè quan agafen els textos i no els canvien hi ha tot de paraules que saps del cert que ells mai farien servir (que, de fet, en molts casos ni tan sols deuen saber què volen dir).
Altres intenten dissimular que han copiat canviant una paraula aquí, una altra paraula allà, però com que el sentit d'allò que posen segueix sent el mateix, també es nota que la idea és compartida amb algú altre (copiada d'un company, vaja).
El millor de tot és quan es produeix una còpia en cadena. En aquests casos sí que no puc evitar comentar-ho amb els companys i riure una estona dels 'espavilats' dels alumnes. Perquè els qui tenen costum de copiar la feina, acostumen també a fer moltes faltes d'ortografia, així que afegeixen als possibles errors del text original els seus propis errors. Així, si la còpia es fa en cadena, es van acumulant els errors i pots anar resseguint el camí que ha seguit el text. El curs passat li explicava a una companya que el curs anterior m'havia trobat amb una noia que m'havia intentat colar un text calcat d'un altre. Va tenir la mala idea d'anar-ho a copiar d'una altra noia de qui jo recordava força bé el treball, així que no només vaig poder dir que ho havia copiat, sinó que tenia molt clar de qui ho havia copiat. Li explicava a la companya l'anècdota perquè aquesta noieta, que no era molt intel·ligent, no va acabar d'entendre la lletra del text original, així que es va posar a escriure les lletres que a ella li semblava i van començar a aparèixer en el seu text tot de paraules inexistents que s'havia inventat (tot i que segur que ni tan sols se'n va adonar). La meva companya va quedar al·lucinada de sentir això, però el millor va ser que, aproximadament una setmana més tard, va venir i em va dir que a ella, uns alumnes de primer curs li havien fet exactament el mateix!! No cal dir que ens vam fer un tip de riure.
Ara, quan els alumnes em pregunten tot sorpresos com puc saber que han copiat un text no puc evitar que se m'escapi el riure. Si ells sabessin que fàcil és enganxar-los...i es pensen que ens prenen el pèl a nosaltres...que innocents...
També el primer dia els aviso que no se'ls acudeixi entregar-me la feina copiada, perquè hi sortiran perdent. Quan els dic que si copien, sigui en els exercicis o en els exàmens, ho notaré a quilòmetres de distància es queden tot sorpresos i pregunten com puc estar tan segura de que s'han copiat. Doncs la veritat és que no costa gaire; de fet, de vegades és molt i molt fàcil veure-ho, encara que ells ens deuen prendre per tontos i es pensen que ens enganyen. La primera pista que tenim és el fet que nosaltres, abans de profes, també hem estat alumnes, així que ja sabem què vol dir copiar la feina feta per altres.
A part d'això, només cal fixar-se una mica amb les respostes que posen. Òbviament no puc recordar tot el que han escrit cada un d'ells, però sí que detecto quan llegeixo alguna cosa que ja he llegit abans, així que quan alguna cosa em sona d'haver-ho llegit s'activa l'alarma i m'ho miro amb més atenció.
Amb els anyets una va aprenent a detectar còpies, bàsicament perquè sempre hi ha qui, malgrat les advertències, intenta colar-ne alguna i és molt fàcil descobrir-ho.
Alguns són tan poc espavilats que intenten colar un text calcat d'un altre. Aquests és clar que se'ls atrapa de seguida. El més divertit és quan treuen textos d'internet i t'intenten fer creure que ho han escrit ells. Normalment, quan fan això, posen la paraula a buscar al Google, agafen la primera pàgina web que els surt i imprimeixen el primer text que apareix sense ni tan sols llegir-lo. És en aquests casos quan trobes anotacions del tipus "veure la pàgina 14" quan el treball que han fet té només tres fulls (cosa que jo encara no he vist, però m'ha explicat un company a qui sí li va passar).
Una vegada, fa tres anys, vaig demanar als noiets de 4t d'ESO que tenia llavors que em donessin un resum de la part de literatura que havíem fet a classe. Doncs bé, hi va haver un parell de noietes que em van entregar un text que clarament estava tret d'internet. Per si hagués pogut tenir algun dubte, resulta que allà hi apareixia tot d'informació que jo en cap moment havia donat a classe; de fet, fins i tot sortien corrents literaris que no havíem treballat per a res. A més, fixeu-vos que he posat 'un parell de noietes' quan el treball que vaig demanar era individual. Doncs sí, van ser tan espavilades que no només em van donar el text tret d'internet, sinó que a més me'l van donar per duplicat!! Això sí, van intentar dissimular-ho: una em va donar tot el text tret de la web i l'altra em va donar un 'resum' (el problema és que el que entenen per resum és bàsicament anar retallant paràgrafs per aquí i per allà, amb la qual cosa el text resultant no tenia cap mena de sentit, perquè, a més, no va retallar paràgrafs sencers, sinó que en alguns casos va retallar a mitja frase!). Total, que com que m'havien donat el mateix treball, els vaig repartir la nota entre les dues i els vaig posar un 3 a cada una per l'esforç d'haver anat a buscar la informació a internet ;-)
Però tampoc cal arribar a aquest extrem, només cal veure el vocabulari que apareix al text, perquè quan agafen els textos i no els canvien hi ha tot de paraules que saps del cert que ells mai farien servir (que, de fet, en molts casos ni tan sols deuen saber què volen dir).
Altres intenten dissimular que han copiat canviant una paraula aquí, una altra paraula allà, però com que el sentit d'allò que posen segueix sent el mateix, també es nota que la idea és compartida amb algú altre (copiada d'un company, vaja).
El millor de tot és quan es produeix una còpia en cadena. En aquests casos sí que no puc evitar comentar-ho amb els companys i riure una estona dels 'espavilats' dels alumnes. Perquè els qui tenen costum de copiar la feina, acostumen també a fer moltes faltes d'ortografia, així que afegeixen als possibles errors del text original els seus propis errors. Així, si la còpia es fa en cadena, es van acumulant els errors i pots anar resseguint el camí que ha seguit el text. El curs passat li explicava a una companya que el curs anterior m'havia trobat amb una noia que m'havia intentat colar un text calcat d'un altre. Va tenir la mala idea d'anar-ho a copiar d'una altra noia de qui jo recordava força bé el treball, així que no només vaig poder dir que ho havia copiat, sinó que tenia molt clar de qui ho havia copiat. Li explicava a la companya l'anècdota perquè aquesta noieta, que no era molt intel·ligent, no va acabar d'entendre la lletra del text original, així que es va posar a escriure les lletres que a ella li semblava i van començar a aparèixer en el seu text tot de paraules inexistents que s'havia inventat (tot i que segur que ni tan sols se'n va adonar). La meva companya va quedar al·lucinada de sentir això, però el millor va ser que, aproximadament una setmana més tard, va venir i em va dir que a ella, uns alumnes de primer curs li havien fet exactament el mateix!! No cal dir que ens vam fer un tip de riure.
Ara, quan els alumnes em pregunten tot sorpresos com puc saber que han copiat un text no puc evitar que se m'escapi el riure. Si ells sabessin que fàcil és enganxar-los...i es pensen que ens prenen el pèl a nosaltres...que innocents...
08 de novembre 2006
On anirem a parar?
Fa uns dies vam rebre a l'institut un e-mail del CEIP Eduard Marquina del barri del Besòs de Barcelona (per qui no ho sàpiga, les sigles CEIP signifiquen Centre d'Educació Infantil i Primària). Doncs bé, en aquest mail ens informaven d'un conflicte que havien tingut al centre: resulta que la directiva de l'escola va ser agredida verbalment i pel que sembla també físicament pels familiars d'un alumne que, segons deia el correu (tot i que sense gaires detalls), volien deixar el seu nen a l'escola una hora abans del que li pertocava. Total, que volien que la guarderia obrís una hora abans perquè a ells els anava millor deixar el nen allà a aquella hora que no a l'hora oficial. Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta escola va decidir organitzar una concentració a la plaça Sant Jaume per demanar solucions a la Generalitat davant situacions com aquesta. Per això van enviar correus als diversos centres d'ensenyament (ai, no, que ara som d'educació...) perquè tots ens afegíssim a la seva queixa. De seguida van rebre el suport de tots els grans sindicats (CCOO, UGT, USTEC-STES, CGT i altres), així que aquesta concentració, que s'ha de fer aquesta mateixa tarda, ha ocupat les portades de diversos mitjans de comunicació.
La veritat és que fets com aquest, que molts encara s'entesten en qualificar de 'puntuals i aïllats', com si per això fóssin menys greus, cada vegada són (i malauradament seran) més habituals. Els mestres i professors cada dia tenim menys credibilitat i menys autoritat, així que poc hi podem fer si aquells que ens haurien de donar tot el seu suport sistemàticament ens donen l'esquena.
Els alumnes no ens tenen respecte simplement perquè els seus pares tampoc ens en tenen. Quan un tutor concerta una visita amb un pare (i quan dic 'pare' vull dir pare o mare indistintament), cada vegada és més habitual que aquest pare no es presenti a la cita i, de vegades, sense ni tan sols avisar o donar cap mena d'explicació. Això sí, si el nen està a classe escoltant el seu nou MP3 de trinca o jugant amb el seu mòbil últim model i li prens l'aparell, llavors sí, al dia següent tens el seu pare allà, demanant amb quin dret li hem agafat al seu nen allò que és seu. Al final resultarà que agafar el mòbil als nanos serà l'única manera d'aconseguir tenir una reunió amb els seus pares!!
Resposta d'un pare davant la petició d'una visita amb el tutor: " Hi ha el mateix tros de casa meva a l'escola que de l'escola a casa meva, així que si em volen veure ja saben on sóc". Amb actituds així, com volem que responguin els noiets...
Afortunadament fa un parell d'anys que tinc alumnes força descents, amb els quals no tinc excessius problemes. Però fa uns anyets sí que vaig tenir un alumne, del qual em sembla que ja he parlat alguna vegada, que sí que va decidir que ell a mi no calia que em tingués cap respecte, així que es podia permetre el luxe de dir-me el que vulgués. Cada dia, quan era a la classe, intentava buscar alguna cosa per criticar-me. Òbviament no es podia ficar amb els meus coneixements, perquè en sé una estona llarga més que ell, així que buscava qualsevol altra excusa: el meu vestit, el meu pentinat, la meva manera de moure'm per la classe, etc. A mi els seus comentaris em relliscaven força, així que no li vaig donar més importància, però ara que està tan de moda parlar de mobing al treball i bulling a les escoles, com en dirieu d'aquestes actituds que hem d'aguantar els professors, sigui per part dels alumnes o dels seus pares? Si algú pot denunciar el seu cap perquè no li valora prou el seu treball i li diu que és un inútil, què hauríem de fer nosaltres, quan tenim un nano que ens diu exactament el mateix davant de tot un grup d'altres nanos que o bé li donen la raó o bé callen i fan veure que no han sentit res? El fet de ser menors fa que el seu comentari sigui menys ofensiu i menys important? De debò que no m'estranya que cada dia hi hagi més baixes per depressió entre el meu col·lectiu, perquè una situació així, que a més es repeteix dia sí dia també, pot arribar a ser absolutament insuportable...
La veritat és que fets com aquest, que molts encara s'entesten en qualificar de 'puntuals i aïllats', com si per això fóssin menys greus, cada vegada són (i malauradament seran) més habituals. Els mestres i professors cada dia tenim menys credibilitat i menys autoritat, així que poc hi podem fer si aquells que ens haurien de donar tot el seu suport sistemàticament ens donen l'esquena.
Els alumnes no ens tenen respecte simplement perquè els seus pares tampoc ens en tenen. Quan un tutor concerta una visita amb un pare (i quan dic 'pare' vull dir pare o mare indistintament), cada vegada és més habitual que aquest pare no es presenti a la cita i, de vegades, sense ni tan sols avisar o donar cap mena d'explicació. Això sí, si el nen està a classe escoltant el seu nou MP3 de trinca o jugant amb el seu mòbil últim model i li prens l'aparell, llavors sí, al dia següent tens el seu pare allà, demanant amb quin dret li hem agafat al seu nen allò que és seu. Al final resultarà que agafar el mòbil als nanos serà l'única manera d'aconseguir tenir una reunió amb els seus pares!!
Resposta d'un pare davant la petició d'una visita amb el tutor: " Hi ha el mateix tros de casa meva a l'escola que de l'escola a casa meva, així que si em volen veure ja saben on sóc". Amb actituds així, com volem que responguin els noiets...
Afortunadament fa un parell d'anys que tinc alumnes força descents, amb els quals no tinc excessius problemes. Però fa uns anyets sí que vaig tenir un alumne, del qual em sembla que ja he parlat alguna vegada, que sí que va decidir que ell a mi no calia que em tingués cap respecte, així que es podia permetre el luxe de dir-me el que vulgués. Cada dia, quan era a la classe, intentava buscar alguna cosa per criticar-me. Òbviament no es podia ficar amb els meus coneixements, perquè en sé una estona llarga més que ell, així que buscava qualsevol altra excusa: el meu vestit, el meu pentinat, la meva manera de moure'm per la classe, etc. A mi els seus comentaris em relliscaven força, així que no li vaig donar més importància, però ara que està tan de moda parlar de mobing al treball i bulling a les escoles, com en dirieu d'aquestes actituds que hem d'aguantar els professors, sigui per part dels alumnes o dels seus pares? Si algú pot denunciar el seu cap perquè no li valora prou el seu treball i li diu que és un inútil, què hauríem de fer nosaltres, quan tenim un nano que ens diu exactament el mateix davant de tot un grup d'altres nanos que o bé li donen la raó o bé callen i fan veure que no han sentit res? El fet de ser menors fa que el seu comentari sigui menys ofensiu i menys important? De debò que no m'estranya que cada dia hi hagi més baixes per depressió entre el meu col·lectiu, perquè una situació així, que a més es repeteix dia sí dia també, pot arribar a ser absolutament insuportable...
01 de novembre 2006
Primers exàmens...
Sí, sí, ja sé que he fet una cosa que no havia d'haver fet...però ara ja està fet, no? El que vull dir és que la setmana passada vam fer la preavaluació i vaig posar unes primeres notes quan encara no havia fet ni un sol examen, o sigui que ja em direu quines notes podia posar! De fet, ja he avisat als noiets que no facin massa cas d'aquestes notes que he posat, perquè són molt i molt orientatives i provisionals i poden canviar força durant aquesta setmana. Dic que poden canviar perquè ara sí que he fet un examen, així que ja tinc unes notes 'objectives' en què basar-me...
Normalment no acostumo a tardar tant per fer un tema, però no sé què passa aquest curs (que jo vaig molt lenta o bé els temes del llibre de text són massa llargs...) que fins ara no he pogut liquidar el tema 1. La veritat és que no em preocupa gaire si a final de curs acabo el temari o no (normalment no s'acaben, perquè són massa ambiciosos), però trobo una mica ridícul està a principis de novembre i anar encara pel primer tema del curs! Si ara mateix hauria d'estar ja acabant el segon!!
El millor és comprovar que, malgrat la molta estona que he dedicat al tema, els noiets segueixen sense enterar-se pràcticament de res. Mentre ells feien l'examen (que els vaig passar ahir i que ara estava corregint) els vaig demanar que em deixessin les seves llibretes, per veure com tenen els apunts i si van fent els exercicis que els poso, i vaig quedar ben sorpresa. Són vagos fins i tot a l'hora de copiar quatre línies de la pissarra. Hi ha moments en què no sé si riure o plorar.
Ells, que amb prou feines saben què vol dir 'fer un resum', resulta que quan prenen apunts decideixen que allò que escric jo (que ja és un resum del que explico en veu alta) és massa llarg i s'ha de resumir. I, és clar, el que ells entenen per resumir és, simplement, tallar la frase a la meitat i oblidar-se de l'altra meitat. No m'estranya que després no aprovin els exàmens, perquè és impossible que entenguin alguna cosa del que han escrit! I això, comptant que la meitat de la frase que han escrit estigui ben escrita, perquè el més normal és que comencin a posar paraules mal escrites o que directament no siguin les que toquen. Si segueixen així, al final els hauré de dir que facin el favor de no prendre apunts i estudiar només del llibre!
I no ens oblidéssim dels exercicis que fem. Tota la feina que els poso per fer, la corregim a classe un moment o altre, però es veu que ells en saben tant que ho fan tot bé i no els cal corregir res, així que mentre jo corregeixo els exercicis per mi mateixa, ells es dediquen a fer feina d'altres assignatures, dibuixar, parlar amb els companys o bé (i això ho fan sobretot les noietes de 1r curs) col·leccionar les fotos dels protagonistes de la sèrie Rebelde. Així, després resulta que, curiosament tenen la majoria de la feina feta (dic la majoria, que no tota), però totalment incorrecta, o sigui que ja em direu de què els pot servir. Suposant que realment estudiïn per l'examen, òbviament allò que estudiaran estarà tot malament, així que ja us podeu imaginar com surten els exàmens després...
Doncs en aquest punt estic jo ara, corregint exàmens que no tenen ni cap ni peus. Per diversos motius:
a) Perquè alguns no donen més de si...
b) Perquè no han estudiat el que havien d'haver estudiat...
c) Perquè no es llegeixen l'enunciat de les preguntes i contesten el primer que els passa pel cap...
d) Perquè l'enunciat té dues parts i només n'han vist una...
e) Perquè han llegit l'enunciat, però no l'han entès ni tampoc han preguntat allò que no entenen...
f) Perquè no estan acostumats a contestar bé una pregunta, així que les seves respostes semblen més telegrames que respostes coherents d'examen...
g) Etc., etc.
Normalment no acostumo a tardar tant per fer un tema, però no sé què passa aquest curs (que jo vaig molt lenta o bé els temes del llibre de text són massa llargs...) que fins ara no he pogut liquidar el tema 1. La veritat és que no em preocupa gaire si a final de curs acabo el temari o no (normalment no s'acaben, perquè són massa ambiciosos), però trobo una mica ridícul està a principis de novembre i anar encara pel primer tema del curs! Si ara mateix hauria d'estar ja acabant el segon!!
El millor és comprovar que, malgrat la molta estona que he dedicat al tema, els noiets segueixen sense enterar-se pràcticament de res. Mentre ells feien l'examen (que els vaig passar ahir i que ara estava corregint) els vaig demanar que em deixessin les seves llibretes, per veure com tenen els apunts i si van fent els exercicis que els poso, i vaig quedar ben sorpresa. Són vagos fins i tot a l'hora de copiar quatre línies de la pissarra. Hi ha moments en què no sé si riure o plorar.
Ells, que amb prou feines saben què vol dir 'fer un resum', resulta que quan prenen apunts decideixen que allò que escric jo (que ja és un resum del que explico en veu alta) és massa llarg i s'ha de resumir. I, és clar, el que ells entenen per resumir és, simplement, tallar la frase a la meitat i oblidar-se de l'altra meitat. No m'estranya que després no aprovin els exàmens, perquè és impossible que entenguin alguna cosa del que han escrit! I això, comptant que la meitat de la frase que han escrit estigui ben escrita, perquè el més normal és que comencin a posar paraules mal escrites o que directament no siguin les que toquen. Si segueixen així, al final els hauré de dir que facin el favor de no prendre apunts i estudiar només del llibre!
I no ens oblidéssim dels exercicis que fem. Tota la feina que els poso per fer, la corregim a classe un moment o altre, però es veu que ells en saben tant que ho fan tot bé i no els cal corregir res, així que mentre jo corregeixo els exercicis per mi mateixa, ells es dediquen a fer feina d'altres assignatures, dibuixar, parlar amb els companys o bé (i això ho fan sobretot les noietes de 1r curs) col·leccionar les fotos dels protagonistes de la sèrie Rebelde. Així, després resulta que, curiosament tenen la majoria de la feina feta (dic la majoria, que no tota), però totalment incorrecta, o sigui que ja em direu de què els pot servir. Suposant que realment estudiïn per l'examen, òbviament allò que estudiaran estarà tot malament, així que ja us podeu imaginar com surten els exàmens després...
Doncs en aquest punt estic jo ara, corregint exàmens que no tenen ni cap ni peus. Per diversos motius:
a) Perquè alguns no donen més de si...
b) Perquè no han estudiat el que havien d'haver estudiat...
c) Perquè no es llegeixen l'enunciat de les preguntes i contesten el primer que els passa pel cap...
d) Perquè l'enunciat té dues parts i només n'han vist una...
e) Perquè han llegit l'enunciat, però no l'han entès ni tampoc han preguntat allò que no entenen...
f) Perquè no estan acostumats a contestar bé una pregunta, així que les seves respostes semblen més telegrames que respostes coherents d'examen...
g) Etc., etc.
28 d’octubre 2006
I més coses increïbles...
Doncs sí, les coses estranyes amb els alumnes no només em passen a mi. Avui us explicaré un parell d'anècdotes que m'han explicat a mi...
Tots sabem que els alumnes sempre que poden s'escaquegen de fer la feina (cosa que els no alumnes també fem...). El millor són les mil excuses que són capaços d'inventar per justificar-ho (algun dia n'hauria de fer un recull...).
En un centre que no és el meu, tres noiets de 3r d'ESO es veu que han decidit que l'assignatura d'educació física no és per a ells, així que cada vegada que els toca fer classe, no porten el material (és a dir, el xandall) i, és clar, així els expulsen de la classe i se salven d'haver-la de fer. El cas és que cada vegada que no porten la roba adequada, el professor que els fa fora de la seva classe els posa una falta de disciplina (un 'parte') per no portar el material. Aquests noiets es queden voltant pel pati fins que algun dels professors de guàrdia els veu i els va a demanar explicacions. Segons sembla, ja porten vuit faltes d'aquest tipus i cada setmana, curiosament, tenen una justificació nova i cada vegada més increïble de per què no han portat el xandall. De moment, n'hem recollit tres, però segur que n'hi haurà més:
- Un dels nois no portava el xandall perquè resulta que, segons ell, no té diners per comprar-se'n un (i això ho diu un que va amb cinturó i calçotets de Calvin Klein i un mòbil d'última generació a la butxaca...). Aquest noi, a més, molt amablement va comentar als professors de guàrdia que si volien parlar amb el seu pare, que el truquessin al mòbil, perquè en aquells moments no el trobarien a casa...
- La noia, en canvi, va ser un pèl més original i resulta que no el portava perquè, justament aquell dia, tenia el xandall brut i a punt per posar a la rentadora!
- Però sens dubte la millor excusa és la del tercer noi: simplement no porta el xandall perquè diu que sembla un Teletubbie!! És clar, és obvi que si la roba no l'afavoreix no la portarà, així que suspendrà l'assignatura per un motiu merament estètic...bé, aquesta és l'excusa, clar...
La segona anècdota em va sorprendre molt més que aquesta i, curiosament, també relació amb l'assignatura d'educació física. Resulta que una tarda, mentre estaven fent classe, estaven jugant a hoquei i en un moment donat la professora, sense voler, va donar un cop d'stick a un dels alumnes, amb tan mala sort que el va tocar molt a prop de l'ull. Al noi li van posar una mica de gel pel cop i aquí no ha passat res. L'endemà, però, es veu que el noiet es va llevar i hi veia una mica borrós. Així que el seu pare, tot decidit, va portar el nano a l'institut, es va queixar perquè el dia anterior no l'havien avisat del que havia passat i va afegir que com que tot plegat havia estat culpa de l'institut i a ell no li havien dit res, doncs que se n'ocupessin ells de portar-lo al metge, que ell se n'havia d'anar a treballar. I, efectivament, se'n va anar i va deixar el seu fillet estimat a càrrec del professor de guàrdia d'aquella hora. El pitjor és que oculista d'emergència no n'hi ha pertot arreu, així que van haver de portar el noi a la Vall d'Hebron perquè li miressin l'ull. I després diran que no ens preocupem dels nostres alumnes!!
Tots sabem que els alumnes sempre que poden s'escaquegen de fer la feina (cosa que els no alumnes també fem...). El millor són les mil excuses que són capaços d'inventar per justificar-ho (algun dia n'hauria de fer un recull...).
En un centre que no és el meu, tres noiets de 3r d'ESO es veu que han decidit que l'assignatura d'educació física no és per a ells, així que cada vegada que els toca fer classe, no porten el material (és a dir, el xandall) i, és clar, així els expulsen de la classe i se salven d'haver-la de fer. El cas és que cada vegada que no porten la roba adequada, el professor que els fa fora de la seva classe els posa una falta de disciplina (un 'parte') per no portar el material. Aquests noiets es queden voltant pel pati fins que algun dels professors de guàrdia els veu i els va a demanar explicacions. Segons sembla, ja porten vuit faltes d'aquest tipus i cada setmana, curiosament, tenen una justificació nova i cada vegada més increïble de per què no han portat el xandall. De moment, n'hem recollit tres, però segur que n'hi haurà més:
- Un dels nois no portava el xandall perquè resulta que, segons ell, no té diners per comprar-se'n un (i això ho diu un que va amb cinturó i calçotets de Calvin Klein i un mòbil d'última generació a la butxaca...). Aquest noi, a més, molt amablement va comentar als professors de guàrdia que si volien parlar amb el seu pare, que el truquessin al mòbil, perquè en aquells moments no el trobarien a casa...
- La noia, en canvi, va ser un pèl més original i resulta que no el portava perquè, justament aquell dia, tenia el xandall brut i a punt per posar a la rentadora!
- Però sens dubte la millor excusa és la del tercer noi: simplement no porta el xandall perquè diu que sembla un Teletubbie!! És clar, és obvi que si la roba no l'afavoreix no la portarà, així que suspendrà l'assignatura per un motiu merament estètic...bé, aquesta és l'excusa, clar...
La segona anècdota em va sorprendre molt més que aquesta i, curiosament, també relació amb l'assignatura d'educació física. Resulta que una tarda, mentre estaven fent classe, estaven jugant a hoquei i en un moment donat la professora, sense voler, va donar un cop d'stick a un dels alumnes, amb tan mala sort que el va tocar molt a prop de l'ull. Al noi li van posar una mica de gel pel cop i aquí no ha passat res. L'endemà, però, es veu que el noiet es va llevar i hi veia una mica borrós. Així que el seu pare, tot decidit, va portar el nano a l'institut, es va queixar perquè el dia anterior no l'havien avisat del que havia passat i va afegir que com que tot plegat havia estat culpa de l'institut i a ell no li havien dit res, doncs que se n'ocupessin ells de portar-lo al metge, que ell se n'havia d'anar a treballar. I, efectivament, se'n va anar i va deixar el seu fillet estimat a càrrec del professor de guàrdia d'aquella hora. El pitjor és que oculista d'emergència no n'hi ha pertot arreu, així que van haver de portar el noi a la Vall d'Hebron perquè li miressin l'ull. I després diran que no ens preocupem dels nostres alumnes!!
26 d’octubre 2006
Increïble, però cert...
Ahir em va passar una cosa que em va deixar ben al·lucinada, tot i que començo a pensar que de fet no tinc perquè sorprendre'm.
Va ser durant l'última hora de classe que tenia. Era el grup de reforç que tinc de primer curs (els petites de l'institut), on han anat a parar, com sol passar, els pitjors elements del curs. En aquest grup hi ha un individu que comença a donar indicis de que serà dels més conflictius durant tot el curs. El cas és que té tota la pinta de ser un nen maco (segons ell mateix, és el terror de les nenes, perquè és tan guapo que fins i tot les noietes de quart li van al darrere...sí, ja, segur...) mimat (un 'niñato', com va dir una companya meva) que està acostumat a aconseguir sempre tot allò que vol.
Fa uns dies, la meva companya, que també fa classe a aquest grup, em va explicar que li havia fet un numeret a la seva classe: va demanar d'anar al lavabo (quan sap perfectament que durant l'hora de classe no hi poden anar) i com que ella no el va deixar sortir, va seguir insistint i, com que va veure que no se'n sortia, va trencar un boli expressament per embrutar-se amb la tinta i així poder sortir (cosa que no va fer, perquè la meva companya no té un pèl de tonta).
A mi també porta uns dies que m'està buscant les pessigolles. Fa cara de bon minyó, però és tot el contrari: es passa l'estona molestant (i de tant en tant insultant) els companys, parlant i, de vegades, fins i tot cantant a mitja veu. Quan li crido l'atenció posa cara d'innocent i fa veure que no ha fet res i a continuació es gira i, dissimuladament, continua fent el mateix (perquè òbviament ho fa per molestar-me a mi més que als companys), com si jo fos tan tonta que no me n'adonés. I, és clar, quan li poso un 'parte', comunicat d'incidències o falta de disciplina (digueu-ne com vulgueu) es fa l'ofès i em diu que li tinc mania (cosa que comença a ser veritat...).
Doncs bé, ahir, durant la classe va seguir amb el seu comportament habitual (cada dia més insolent). En un moment donat, es va aixecar (sense permís, clar), va anar fins a la bossa d'un company i li va agafar (sense permís, no cal dir-ho) unes pipes que ell hi duia. Li vaig dir que a la classe no es menja i ja podeu imaginar què va fer: primer em va dir 'perdó, ja no ho faré més' amb la seva carona de bon minyó, després es va aixecar (altra vegada sense permís) per llençar les restes de les pipes a la paperera i de retorn a la seva cadira va tornar a allargar el braç cap a la bossa del company. Però aquesta vegada ell no es va quedar tan tranquil i li va clavar un clatellot (una carícia, diria jo). El nano va seure (per fi!) i va començar a dir que volia anar al lavabo, que es marejava pel cop que li havia donat el company. Com que diu més mentides que veritats, òbviament ni jo ni ningú no s'ho va creure, així que veient que no li feia cap cas, va decidir fer-ho més dramàtic, així que per confirmar que realment es marejava, es va deixar caure a terra, com si s'hagués desmaiat. Suposo que esperava que jo corrés a veure si estava bé, però no ho vaig fer, així que es va aixecar tot indignat perquè l'ignorava, em va dir que era veritat que es marejava i va sortir de la classe (sense permís de nou). Devia esperar que correria darrere seu, però tampoc ho vaig fer. Ell es va quedar fora la classe uns segons esperant que jo fes alguna cosa i, al veure que no feia res, va tornar a entrar posant la seva millor cara de nen malalt. I després encara em va mig amenaçar d'anar a queixar-se al director perquè no me'l creia. Em vaig quedar tan sorpresa que no vaig saber com reaccionar, si enfadar-me i posar-li una falta, posar-me a riure en tota la seva cara o fer veure que no havia passat res (aquesta vegada vaig optar per l'última opció...).
Avui, que he tornat a tenir classe amb ells, el noiet s'ha afanyat a dir ben alt, perquè tots el sentissin, que ahir a la tarda havia hagut d'anar al metge amb el seu pare perquè va estar tota la tarda sentint-se marejat. Em sembla que ni el més tonto del grup no se l'ha cregut...
Avui, a més, a mitja classe m'ha tornat a deixar anar que li tinc mania i que aniria a queixar-se al director. Cada vegada que algun nano em diu això (que no és la primera vegada que ho sento) se m'escapa el riure, perquè no puc evitar imaginar-me la situació: "senyor director, la profe em té mania i no em deixa anar al lavabo quan hi vull anar..." Realment aquest nano té un comportament d'un crio malcriat de tres anyets, no us sembla?
Ara m'ha fet recordar un dia, durant el meu primer any de profe, en què un nano d'aquests em va amenaçar d'anar a queixar-se al director perquè no li deixava fer servir el diccionari durant un examen!! Aquell dia sí que vaig riure...
Va ser durant l'última hora de classe que tenia. Era el grup de reforç que tinc de primer curs (els petites de l'institut), on han anat a parar, com sol passar, els pitjors elements del curs. En aquest grup hi ha un individu que comença a donar indicis de que serà dels més conflictius durant tot el curs. El cas és que té tota la pinta de ser un nen maco (segons ell mateix, és el terror de les nenes, perquè és tan guapo que fins i tot les noietes de quart li van al darrere...sí, ja, segur...) mimat (un 'niñato', com va dir una companya meva) que està acostumat a aconseguir sempre tot allò que vol.
Fa uns dies, la meva companya, que també fa classe a aquest grup, em va explicar que li havia fet un numeret a la seva classe: va demanar d'anar al lavabo (quan sap perfectament que durant l'hora de classe no hi poden anar) i com que ella no el va deixar sortir, va seguir insistint i, com que va veure que no se'n sortia, va trencar un boli expressament per embrutar-se amb la tinta i així poder sortir (cosa que no va fer, perquè la meva companya no té un pèl de tonta).
A mi també porta uns dies que m'està buscant les pessigolles. Fa cara de bon minyó, però és tot el contrari: es passa l'estona molestant (i de tant en tant insultant) els companys, parlant i, de vegades, fins i tot cantant a mitja veu. Quan li crido l'atenció posa cara d'innocent i fa veure que no ha fet res i a continuació es gira i, dissimuladament, continua fent el mateix (perquè òbviament ho fa per molestar-me a mi més que als companys), com si jo fos tan tonta que no me n'adonés. I, és clar, quan li poso un 'parte', comunicat d'incidències o falta de disciplina (digueu-ne com vulgueu) es fa l'ofès i em diu que li tinc mania (cosa que comença a ser veritat...).
Doncs bé, ahir, durant la classe va seguir amb el seu comportament habitual (cada dia més insolent). En un moment donat, es va aixecar (sense permís, clar), va anar fins a la bossa d'un company i li va agafar (sense permís, no cal dir-ho) unes pipes que ell hi duia. Li vaig dir que a la classe no es menja i ja podeu imaginar què va fer: primer em va dir 'perdó, ja no ho faré més' amb la seva carona de bon minyó, després es va aixecar (altra vegada sense permís) per llençar les restes de les pipes a la paperera i de retorn a la seva cadira va tornar a allargar el braç cap a la bossa del company. Però aquesta vegada ell no es va quedar tan tranquil i li va clavar un clatellot (una carícia, diria jo). El nano va seure (per fi!) i va començar a dir que volia anar al lavabo, que es marejava pel cop que li havia donat el company. Com que diu més mentides que veritats, òbviament ni jo ni ningú no s'ho va creure, així que veient que no li feia cap cas, va decidir fer-ho més dramàtic, així que per confirmar que realment es marejava, es va deixar caure a terra, com si s'hagués desmaiat. Suposo que esperava que jo corrés a veure si estava bé, però no ho vaig fer, així que es va aixecar tot indignat perquè l'ignorava, em va dir que era veritat que es marejava i va sortir de la classe (sense permís de nou). Devia esperar que correria darrere seu, però tampoc ho vaig fer. Ell es va quedar fora la classe uns segons esperant que jo fes alguna cosa i, al veure que no feia res, va tornar a entrar posant la seva millor cara de nen malalt. I després encara em va mig amenaçar d'anar a queixar-se al director perquè no me'l creia. Em vaig quedar tan sorpresa que no vaig saber com reaccionar, si enfadar-me i posar-li una falta, posar-me a riure en tota la seva cara o fer veure que no havia passat res (aquesta vegada vaig optar per l'última opció...).
Avui, que he tornat a tenir classe amb ells, el noiet s'ha afanyat a dir ben alt, perquè tots el sentissin, que ahir a la tarda havia hagut d'anar al metge amb el seu pare perquè va estar tota la tarda sentint-se marejat. Em sembla que ni el més tonto del grup no se l'ha cregut...
Avui, a més, a mitja classe m'ha tornat a deixar anar que li tinc mania i que aniria a queixar-se al director. Cada vegada que algun nano em diu això (que no és la primera vegada que ho sento) se m'escapa el riure, perquè no puc evitar imaginar-me la situació: "senyor director, la profe em té mania i no em deixa anar al lavabo quan hi vull anar..." Realment aquest nano té un comportament d'un crio malcriat de tres anyets, no us sembla?
Ara m'ha fet recordar un dia, durant el meu primer any de profe, en què un nano d'aquests em va amenaçar d'anar a queixar-se al director perquè no li deixava fer servir el diccionari durant un examen!! Aquell dia sí que vaig riure...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)