On anirem a parar?

Fa uns dies vam rebre a l'institut un e-mail del CEIP Eduard Marquina del barri del Besòs de Barcelona (per qui no ho sàpiga, les sigles CEIP signifiquen Centre d'Educació Infantil i Primària). Doncs bé, en aquest mail ens informaven d'un conflicte que havien tingut al centre: resulta que la directiva de l'escola va ser agredida verbalment i pel que sembla també físicament pels familiars d'un alumne que, segons deia el correu (tot i que sense gaires detalls), volien deixar el seu nen a l'escola una hora abans del que li pertocava. Total, que volien que la guarderia obrís una hora abans perquè a ells els anava millor deixar el nen allà a aquella hora que no a l'hora oficial. Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta escola va decidir organitzar una concentració a la plaça Sant Jaume per demanar solucions a la Generalitat davant situacions com aquesta. Per això van enviar correus als diversos centres d'ensenyament (ai, no, que ara som d'educació...) perquè tots ens afegíssim a la seva queixa. De seguida van rebre el suport de tots els grans sindicats (CCOO, UGT, USTEC-STES, CGT i altres), així que aquesta concentració, que s'ha de fer aquesta mateixa tarda, ha ocupat les portades de diversos mitjans de comunicació.
La veritat és que fets com aquest, que molts encara s'entesten en qualificar de 'puntuals i aïllats', com si per això fóssin menys greus, cada vegada són (i malauradament seran) més habituals. Els mestres i professors cada dia tenim menys credibilitat i menys autoritat, així que poc hi podem fer si aquells que ens haurien de donar tot el seu suport sistemàticament ens donen l'esquena.
Els alumnes no ens tenen respecte simplement perquè els seus pares tampoc ens en tenen. Quan un tutor concerta una visita amb un pare (i quan dic 'pare' vull dir pare o mare indistintament), cada vegada és més habitual que aquest pare no es presenti a la cita i, de vegades, sense ni tan sols avisar o donar cap mena d'explicació. Això sí, si el nen està a classe escoltant el seu nou MP3 de trinca o jugant amb el seu mòbil últim model i li prens l'aparell, llavors sí, al dia següent tens el seu pare allà, demanant amb quin dret li hem agafat al seu nen allò que és seu. Al final resultarà que agafar el mòbil als nanos serà l'única manera d'aconseguir tenir una reunió amb els seus pares!!
Resposta d'un pare davant la petició d'una visita amb el tutor: " Hi ha el mateix tros de casa meva a l'escola que de l'escola a casa meva, així que si em volen veure ja saben on sóc". Amb actituds així, com volem que responguin els noiets...
Afortunadament fa un parell d'anys que tinc alumnes força descents, amb els quals no tinc excessius problemes. Però fa uns anyets sí que vaig tenir un alumne, del qual em sembla que ja he parlat alguna vegada, que sí que va decidir que ell a mi no calia que em tingués cap respecte, així que es podia permetre el luxe de dir-me el que vulgués. Cada dia, quan era a la classe, intentava buscar alguna cosa per criticar-me. Òbviament no es podia ficar amb els meus coneixements, perquè en sé una estona llarga més que ell, així que buscava qualsevol altra excusa: el meu vestit, el meu pentinat, la meva manera de moure'm per la classe, etc. A mi els seus comentaris em relliscaven força, així que no li vaig donar més importància, però ara que està tan de moda parlar de mobing al treball i bulling a les escoles, com en dirieu d'aquestes actituds que hem d'aguantar els professors, sigui per part dels alumnes o dels seus pares? Si algú pot denunciar el seu cap perquè no li valora prou el seu treball i li diu que és un inútil, què hauríem de fer nosaltres, quan tenim un nano que ens diu exactament el mateix davant de tot un grup d'altres nanos que o bé li donen la raó o bé callen i fan veure que no han sentit res? El fet de ser menors fa que el seu comentari sigui menys ofensiu i menys important? De debò que no m'estranya que cada dia hi hagi més baixes per depressió entre el meu col·lectiu, perquè una situació així, que a més es repeteix dia sí dia també, pot arribar a ser absolutament insuportable...