Arbres Monumentals del Ripollès

La comarca del Ripollès té nou arbres declarats Monumentals, malgrat que un d'ells (roure de Vilardell) és mort i en queda tan sols la soca:

- Avet de la Baga de la Berruga (Campelles)
- Roure d'Engelats (Campelles)
- Avet del Torrent de la Font Tosca (Campelles)
- Roure Glanic (Les Llosses)
- Avet del Torrent de la Comella (Planoles)
- Roure del Vilardell (Ribes de Fresser) - mort el 2009 pel cicló Klaus
- Roure de Perramon (Ribes de Fresser)
- Grèvol de Ventolà (Ribes de Fresser)
- Auró del Remei (Camprodon)

Arbres Monumentals de l'Alt Camp

A la comarca de l'Alt Camp hi trobem tan sols dues declaracions d'Arbre Monumental:

- Xiprers del Palau de l'Abat de Santes Creus (Aiguamúrcia)

- Alzina de la Casanova de Bonany (Querol)

I per acabar...quin mareig!

Últim dia a l'illa, ja només ens faltava per conèixer la zona del nord, on encara no havíem arribat. Vam agafar el cotxe i vam travessar La Palma pel centre des de Santa Cruz a Llanos de Aridane. D'allà ens vam dirigir cap a Garafía, la població situada més al nord-est de l'illa. Per retornar, enlloc d'anar per on havíem vingut, vam decidir descobrir la carretera del nord, que sobre el mapa pintava ben sinuosa. El que vam descobrir és que el mapa es queda curt i que hi ha fins i tot més corbes de les que ens esperàvem! Buf!! 

A l'hora de dinar passàvem per Barlovento i vam pensar fer una parada a l'àrea recreativa de La Laguna, un cràter convertit en bassa artificial on recullen les aigües provinents del vessant exterior de la Caldera. A diferència de dissabte, diumenge no va caure ni una gota, però sí que bufava un ventet més aviat molest, així que a l'acabar de dinar vam pensar que ja en teníem prou, que ja havíem vist allò que volíem veure i podíem donar per finalitzat el nostre viatge. Vam retornar a l'hotel i vam passar la tarda voltant per la zona costanera de los Cancajos, contemplant un mar enfurismat per la força de l'aire. 

Dilluns al matí agafàvem l'avió cap a Tenerife, on havíem d'agafar l'avió cap a Barcelona. Potser per compensar el desastre del viatge d'anada, la tornada va anar com una seda: els vols van sortir puntuals, no vam trobar problemes de cap tipus i vam arribar a la ciutat comtal exactament a l'hora prevista. A partir d'aquí, tornem a la realitat!

Ara toca el sud

El dissabte 28 vam anar a la zona sud de l'illa, a Fuentcaliente, a veure els seus fars i les salines. Allà s'hi va produir l'última erupció que ha tingut lloc a l'illa de La Palma, la del Teneguía, el 1971, que gairebé va sepultar les salines i el far (moitu pel qual es va construir el far nou al seu costat), i va canviar radicalment la fesomia de la zona sud de l'illa. Actualment, les salines segueixen en funcionament fent servir un sistema tradicional d'extracció de la sal marina. Comparteixen l'espai amb grans extensions de plataneres que ocupen la zona més pròxima al mar, així com les vinyes d'on surt el vi de malvasia.

Just acabada la visita a les salines, quan ja havien recorregut la carretera entremig de les plataneres i arribàvem a dalt dels grans penya-segats, aleshores sí va començar a ploure com no ho havia fet fins aquell moment. Després d'una setmana a dieta de Bimbo, dissabte vam decidir que ja era hora de fer-nos un regal, així que, carretera amunt, vam acabar retornant al mirador de la Concepción, al costat de la qual hi ha un restaurant, Casa Osmunda, on vam dinar com uns reis mentre vèiem per la finestra la pluja i el vent que feia a fora. A la tarda, migdiada a l'hotel i vagància extrema fins a l'hora de sopar, que ja tocava.

Canvi radical de paisatge

El dia següent, 27 de desembre, vam tornar a anar d'excursió (què més podíem fer a l'illa?), però fent un canvi radical en el paisatge: vam passar d'un dia ben assolellat a caminar sota la pluja (molt feble, això sí, però pluja igualment); d'anar per una zona volcànica sense vegetació a trobar-nos ben bé al mig de la selva. Era el moment de conèixer la laurisilva.

Vam decidir fer el recorregut del Cubo de la Galga, que va des de la caseta d'informació que trobarem a la carretera LP 1, a Puntallana, al nucli de la Galga, fins al mirador de la Somada Alta. És un recorregut d'uns tres quilòmetres ben senyalitzat (més tres de tornada) en suau pendent, que passa, després de la pista inicial, pel costat del barranc de la Galga i acaba en una altra pista que porta fins al mirador. 

Aquella mateixa tarda, quan ja no plovia, vam passar a fer una visita ràpida a la capital, Santa Cruz.

I després del nostre habitual dinar amb pa de motlle, ens en vam anar fins a Belmaco, a veure les restes dels habitatges dels antics pobladors de l'illa, prehispànics, els benahorites, i els petroglifos que van deixar esculpits per tot arreu amb figures geomètriques, semicercles, espirals, etc., que encara no se sap del cert què podien significar ni per quin motiu els feien.

Trepitjant la lava

El dia 26 tocava la nostra excursió més esperada: la Ruta de los Volcanes; bé, una petita part de la ruta, des de l'àrea recreativa d'El Pilar fins al cràter de la Deseada, passant pel costat del Birigoyo, la Barquita, el Nambroque, el Hoyo Negro i l'espectacular Duraznero.

La ruta no ens va decebre pas. Ens va fer un dia esplèndid, amb molt de sol i poca boira (almenys al matí no, tot i que a la tarda va anar fent acte de presència), que va fer que algú retornés a l'hotel semblant una gamba.

El recorregut està molt ben senyalitzat, a part de molt trepitjat també, així que no té pèrdua. El més curiós del cas és que hi ha pals indicadors amb quilometratge diferent, així que hi ha moments que no queda massa clar si portem cinc quilòmetres recorreguts o ja n'hem fet sis i, per tant, tan sols en falta un per arribar al nostre destí.

Hoyo Negro

Tenerife

Pins amb formes ben curioses

Duraznero

Colada de la Malforada (erupció del 1949)

La Caldera de Taburiente durant el recorregut 

Una tortuga prehistòrica?

A la tarda, després de seguir amb la nostra dieta de dinar pa de motlle amb alguna altra cosa, vam decidir agafar una altra perspectiva de la Caldera de Taburiente, així que ens en vam anar fins al mirador de la Cumbrecita, on potser en vam aconseguir les millors fotografies.

Nadal a 20º

Com ja hem fet altres anys, el dia de Nadal, mentre les nostres respectives famílies es reuneixen per fer el tradicional dinar, amb el Mohawk intentem aïllar-nos del món anant a escalar (bé, un escala, l'altra s'ho mira des de baix estant...) a alguna zona on hi hagi poca gent. Estant a La Palma, era obvi que aquesta vegada tocava anar a descobrir algunes de les escoles d'escalada de l'illa. En vam escollir dues: el Barranco del Agua i el Barranco de la Madera, amb un fantàstic dinar de Nadal entremig consistent amb quatre llesques de pa de motlle i embotit (i torró de Xixona, que no podia faltar!).