Vídeos, ferrades, bona gastronomia...i pluja!

Aquest cap de setmana, prenent com a excusa un cicle de projeccions que el Centre Excursionista de Solsona tenia previst emetre el dissabte 28 a les 22h, amb el Mohawk vam decidir complementar la visita a la capital solsonenca per augmentar la meva col·lecció de vies ferrates amb dues noves incorporacions: la ferrata Puig Arnau, que es troba a prop de Coll de Jou, i la ferrata Regina de Peramola (a Oliana), que tinc pendent de fa força temps.

Quan vam trucar al càmping Solsonès per llogar un bungalow on passar la nit, ens van dir que durant els mesos d'octubre i novembre es feien les V Jornades Gastronòmiques del Solsonès, per promocionar els productes tradicionals de la zona. El restaurant del càmping participa en aquestes Jornades amb el seu menú gastronòmic i, amb això, al càmping fan una oferta de bungalow + menú gastronòmic a un preu força raonable. No cal dir que, malgrat que en principi no era la nostra intenció, quan vam sentir parlar de bon menjar no ens ho vam pensar dues vegades i vam acceptar ràpidament l'oferta. I val a dir que no ens va decebre pas: com ens hi hem posat les botes aquests dos dies que hem estat allà!

Pel que fa a l'aspecte ferratil, ahir, tot just arribar a Solsona, vam fer acte de presència al càmping, vam deixar la bossa i vam marxar ràpidament a localitzar la ferrata Puig Arnau (que a les 14h hores havíem de ser al restaurant per tastar el seu "menú gastronòmic"!). Trobar la urbanització de Puig Arnau-Pubilló no va ser difícil. Ara, trobar les marques del GR-1 que ens havien de guiar fins a l'inici de la ferrata ja no va ser tasca tan senzilla. El cert és que vam anar donant tombs, intentant seguir les indicacions que vam trobar per Internet, ja que als primers metres no hi havia ni rastre de les conegudes marques blanc-i-vermelles.

Ara bé, a partir de trobar la primera marca, llavors el camí ja no tenia pèrdua possible, perquè anàvem veient més senyals a cada deu metres. En un petit tram del recorregut hi havia uns cartells indicadors didàctics, amb el nom dels arbres i arbustos que es podien veure a la zona. Alguns, però, sospitosament ben col·locats...no els senyals, sinó els arbres que assenyalaven, ja que, sobretot en el cas d'un petit avet i d'un minúscul teix, feia tota la sensació d'haver estat plantats allà on eren expressament per poder-hi posar el cartellet al seu davant...

I l'altra nota curiosa va ser el tronc gegant d'una heura, que vist de prop ens va recordar no sé ben bé què...

La primera idea, abans d'haver descobert l'oferta gastronòmica del càmping, era baixar amb ràpel el Salt de la Perdiu, al barranc d'Urdell, que va a parar a pocs metres de l'inici de la via ferrada, però finalment vam descartar la possibilitat i vam limitar-nos a accedir caminant a peu de via i tornar al cotxe pujant verticalment per la paret.

La ferrata de Puig Arnau-Pubilló l'afegiré a la llista de vies ferrades que he fet, però segur que no apareixerà entre les meves predilectes. No sé si els escalonets metàl·lics estaven molt mal posats o bé és que no vam acabar d'entendre la "filosofia" de la via, però no em va agradar gens com estaven distribuïts, ja que en lloc de seguir un recorregut vertical, com solen fer totes les vies ferrades, estaven posats a dreta i esquerra, cosa que no era precisament còmode. A més, entre uns i altres a estones hi havia tanta separació que algú de la meva estatura ho tenia difícil per arribar-hi. És cert que hi havia preses naturals que es podien agafar, però veient com estava de tensat el cable de vida, una no se n'acabava de fiar gaire.

Total, que no ens va acabar de convèncer. I no era tant per la dificultat de la via, sinó per la sensació de poca seguretat que teníem constantment. Bé, ja està feta i no caldrà tornar-hi. Bé, potser algun dia, a baixar el barranc que vam deixar pendent.

Això sí, l'ascens va durar l'estona justa per arribar al restaurant a temps per assaborir el remenat de bolets i botifarra blanca i negra; el timbal de puré i bacallà, acompanyat de bolets i cruixent de moniato, i el pastís de mató amb figues confitades i fruits de tardor. Deliciós.

A la tarda vam anar a fer el turista per Solsona i, per una d'aquelles casualitats tan casuals, el Mohawk es va trobar amb un company de batalles de la facultat, que és del poble, però que rarament volta per allà. Així, vam passar la tarda entretinguts recordant velles anècdotes universitàries i vam retornar al càmping, a veure què ens esperava per sopar. Per sort no va ser tan contundent com el menjar del migdia, ja que consistia en un parell de torrades de pa de pagès acompanyades d'embotit, truita, escalivada o el que volguéssim.

El cicle de projeccions s'iniciava a les 22h, però no vam poder començar a sopar fins a les 21:15h aproximadament. A mig sopar, i veient que, al pas que anàvem, no tindríem temps d'acabar de menjar a temps, vaig dir-li al Mohawk que se n'anés ell solet cap al teatre (on havia quedat amb el Jortx), que una servidora es quedava allà per poder assaborir amb tota la tranquil·litat del món el seu sopar. No hauria dit mai, quan planificàvem el cap de setmana, que acabaria sola al bungalow veient la pel·lícula d'Antena3...bé, no, veient els interessants anuncis publicitaris d'A3, interromputs de tant en tant per fragments de pel·lícula...

Diumenge al matí volíem anar a fer la ferrata d'Oliana, però previnguts pels avisos dels meteoròlegs de TV3, que portaven dies anunciant pluja per diumenge a la tarda, vam decidir preveure un pla B, per si de cas. Així, finalment, quan ens hem llevat i hem vist el cel tot ben ennuvolat com estava, hem decidit deixar la ferrata d'Oliana per un altre dia (ja veig que serà un d'aquells projectes eterns que mai trobem moment de portar a terme) i anar fins al pla de Busa, on hi ha alguns sectors d'escalada que el Mohawk i el Jortx volen explorar un dia d'aquests. Hem pogut anar fins al mirador, des d'on hem tingut l'oportunitat de contemplar la Llosa del Cavall, que desconeixia i m'ha ben impressionat.

Volíem arribar fins al Capolatell, la presó de Busa, però ja al mirador ens ha començat a espurnejar i hem decidit retornar al cotxe i anar marxant, ja que l'últim tram de la pista era molt pedregós i no estàvem segurs que el cotxe pogués passar-hi bé amb els còdols mullats. Hem donat per acabat el nostre cap de setmana ferratil-gastronòmic i hem retornat a caseta, on ens esperava, impacient com sempre, la nostra gateta.

Un, dos, tres...pica paret!

Diumenge passat, amb el Mohawk, el Jortx i el Salva, ens vam apuntar a la Segona Jornada del Kaos organitzada per la botiga esportiva Camp Base, de Granollers-Mataró. La idea consisteix en reunir una bona colla d'amics bloquers, llogar un autocar i fer una sortida a algun sector amb molta pedra perquè els fanàtics del bloc puguin passar el dia enfilant-se per les pedretes en bona i nombrosa companyia.

L'any passat es va celebrar la primera edició de les Jornades del Kaos. Va ser tot un èxit: un autocar ple, un bon dia, un bon destí (Targassone) i molta diversió (imagineu-vos cinquanta tios caminant pel costat d'una carretera, tots amb pinta sospitosa i una mena de matalàs a l'esquena...). Així doncs, calia repetir-ho.

En la primera edició no hi vaig participar, perquè si l'escalada m'interessa poc, el bloc encara menys. Sí que hi van anar, en canvi, els meus companys. S'ho van passar tan bé, que aquest any van decidir repetir experiència i, a més, em van enredar a mi perquè els acompanyés.

Aquesta segona edició es volia canviar el lloc de destí, però finalment es va decidir tornar a Targassone, perquè al cap i a la fi si una cosa funciona, per què l'has de canviar? El problema no va ser el destí, ni la quantitat de gent, ni la falta de ganes. Què va fallar, doncs? El temps! Sí, després de dies i dies de bon temps, la Segona Jornada del Kaos va anar a caure, precisament, en un dels dies més ventosos que portem de tardor. Buf, quina mandra sortir de casa amb aquell vent i fred (més tenint en compte que l'autocar sortia de Mataró a les 7h del matí!). Però el fanatisme sembla que va poder més que el mal temps, perquè malgrat els temors inicials de ser els únics de presentar-nos al punt de sortida, a l'arribar-hi ens vam trobar que pràcticament tothom ja hi era.

Amb mitja hora de retard sobre l'horari previst, vam iniciar el trajecte (amb parada a Granollers, per recollir la resta del personal i acabar d'omplir l'autocar de gent i, sobretot, de matalassos que amb prou feines cabien al maleter). I cap a Targassone hi falta gent!

El viatge es va anar allargant a causa de la lenta velocitat que portava l'autocar, tant que a estones semblava que es pararia a mitja carretera i hauríem de sortir a empènyer-lo tots plegat. Mentrestant, la gent s'entretenia mirant per la finestra i intentant endevinar quin panorama trobaríem al nostre destí.

Cap a les 11h arribàvem al túnel del Cadí i el dia seguia sent força ventós. Ara bé, la sorpresa va venir just passat el túnel: allà no hi feia vent, no, hi nevava! Vam trobar el terra tot emblanquinat i una temperatura d'aquelles que et fan trobar a faltar una bona llar de foc.

Vam parar a esmorzar a l'àrea de servei del Cadí i, ja amb la panxa plena i de nou a l'autocar, vam celebrar una assemblea per decidir què fèiem: tornàvem enrere o seguíem endavant? Comptant que allà el terra ja estava mig blanc i que la nostra destinació estava encara més al nord, vam acabar decidint per majoria que donaríem mitja volta, malgrat els vots en contra dels més fanàtics, que volien arribar a Targassone sí o sí. Democràticament, doncs, després d'haver recorregut mitja Catalunya i, el que és pitjor, haver pagat el peatge del Cadí, vam girar cua (i, per tant, vam tornar a passar pel peatge del Cadí), però no per anar cap a casa, sinó per canviar la nostra destinació: de Targassone a Savassona.

Una estoneta més de trajecte i finalment vam arribar a Savassona. Impagable la cara de la gent que hi havia en aquells moments a l'aparcament quan van veure arribar un autocar ple de fanàtics amb cara de bojos ansiosos d'enfilar-se per les parets després de cinc hores de visita turística pel centre de Catalunya.

Al final el canvi va resultar haver estat una bona idea. A Savassona no hi nevava, tot i que a estones hi bufava una mica de vent i, quan ho feia, ja podies anar ben abrigat. Ara, malgrat algunes ràfegues, el temps es va comportar i qui més qui menys tothom va poder fer alguna coseta. Alguns enfilar-se per les parets, altres preparar una paella que va fer les delícies de tots els seus comensals.

Finalment, cap a les 18h per fi vam aconseguir desenganxar les últimes "sargantanes" de les parets i ens vam dirigir cap a l'autocar, per iniciar el retorn, aquest cop sí, cap a casa. De tornada, a l'autocar es va fer el sorteig de diversos productes relacionats amb la gran afició de tots els presents. Gairebé ningú en va sortir amb les mans buides: el Salva amb una capsa de preses per rocòdrom, el Jortx amb una samarreta que, curiosament, era de la seva talla, i el Mohawk amb uns fantàstics peus de gat FiveTen que, de fet, no li van tocar a ell, sinó a la seva senyora, però, clar, com que ella no escala gaire i ja en té prou amb els peus de gat que té...

Curiosament, el trajecte de tornada fins a Mataró es va fer molt més curt que el de l'anada, no sé molt bé per què. Malgrat el vent i la neu, i el no haver pogut anar a Targassone i acabar fent una volta de cinc hores per acabar, com qui diu, escalant al costat de casa, cap dels assistents a la Segona Jornada del Kaos va perdre ni un moment el bon humor, cosa que fa preveure que hi haurà una tercera edició, tot i que esperem que sense neu ni fred.

Escalada (o no) al Collsacabra

Aquest cap de setmana, aprofitant el pla del Mohawk, el Jortx i el Gatsaule, d'anar a escalar la via Beltegeuse, que puja paral·lela al salt de Sallent (a Rupit) i acaba al mirador del salt, vaig enredar el meu partenaire per quedar-nos a dormir en un hostalet del poble i així sortir una mica de casa i oblidar-me, encara que només fos durant dos dies, de la vida quotidiana.

Dissabte, mentre els tres escaladors n'anaven fent de les seves, jo vaig estar donant voltes per la zona del Collsacabra, fent fotos de tant en tant a les tres formiguetes que anaven avançant lentament.

Com que la via es va allargar més del compte (entre una cosa i altra s'hi van passar unes sis hores, més o menys), després de tres horetes passejant amunt i avall, al final en vaig tenir prou, els vaig deixar allà, progressant lentament, i me'n vaig anar de retorn tota soleta cap a l'hostal de Rupit.

Malgrat anar sola, el trajecte no va ser del tot desagradable, ja que, al no haver de seguir el ritme dels meus companys, massa ràpid pel meu gust, vaig poder contemplar el paisatge que no havia tingut temps de veure durant l'anada. Vaig veure que la riera de Rupit estava plena de branques i arbres secs per totes bandes, probablement resultat de les nevades de l'hivern passat i alguna posterior rierada que s'ho devia endur tot cap avall. Una llàstima, perquè feia la sensació d'estar tot brut i deixat.

A l'hostal vaig aprofitar el temps per acabar de llegir un llibre que tenia a mitges de feia temps i, un cop acabat, seguir amb el joc de la Nintendo DS amb el que estic jugant últimament.

Finalment, cap a les 17:15 van arribar al poble els heroics escaladors. El Jortx i el Gatsaule van tenir el temps just per dir "adéu", perquè tots dos tenien compromisos als quals ja feien tard (com són aquests escaladors, eh?), i amb el Mohawk vam aprofitar la resta de la tarda per voltar pel poble (feina que s'acaba ràpid, perquè Rupit no és precisament gran) i amortitzar el preu de l'habitació fent el vago fins a l'hora de sopar.

Aquest matí teníem intenció d'anar a escalar (escalar altra vegada? Doncs sí, què hi farem...) a l'Agullola Xica de Rupit, però una servidora no se sentia gens inspirada, així que s'ha limitat a fer d'asseguradora mentre el seu coleguita s'enfilava dalt de l'agulla.

Després, a l'hora de dinar, hem anat a descobrir la pista que va des de Rupit fins al pantà de Sau, asfaltada, un pèl estreteta, però d'allò més bonica, sobretot ara, plagada de diverses tonalitats tardorenques. Ja feia temps que dèiem d'anar-hi i avui finalment, a falta d'una idea millor, ha estat el dia escollit.

Al pantà hi hem estat el temps just per fer la foto de rigor al campanar de st. Romà de Sau, fotografiar també els cingles del voltant, respirar l'ambient camacu que hi havia i fugir corrents d'allà. Finalment, hem acabat dinant a casa, on ens esperava impacient i malhumorada la nostra gateta, a qui queda clar que no fa cap gràcia que marxem.

Ara cap amunt, ara cap avall

Fa un temps vaig decidir fer un recull de les vies ferrades que he anat fent durant aquests últims anys. Fet el recompte final, resulta que en porto més d'una vintena. Qui ho hauria dit! A l'acabar el post em va sorgir el dubte de quantes vies d'escalada havia pujat fins ara. Anem a comprovar-ho, a veure si faig memòria...

Per començar, ja no recordo quina va ser la primera via que vaig pujar; és a dir, la primera vegada que el Mohawk em va enredar perquè em deixés penjar d'una corda. Em sona que era a ca la Montse, però sóc incapaç de dir on ni quan. Sí que començo bé el recull! Bé, anem per les que sí recordo...

Savassona (11 d'agost de 2005). Amb el Preky, la Mireia i el Guillem vam anar a passar el matí a Savassona. Jo em vaig passar l'estona contemplant els preciosos cavalls que voltaven per la zona i vigilant els núvols que de tant en tant ens anaven avisant, en forma de trons, que els tinguéssim en compte. Escalar el que seria escalar, no ho vaig fer gaire, però sí que vaig enfilar-me alguns metres fins a dalt del dau. No sé si val com a via d'escalada, ja que a Savassona bàsicament hi ha blocs per fer boulder. De totes maneres, el dau és prou gran per muntar-hi una vieta (a la part del darrere del que surt a la imatge), que deu rondar el III grau, perquè és una rampa i, a més, amb forats que semblen escalonets.

Ara, el que més recordo d'aquell matí a Savassona va ser l'haver hagut de "sortir per potes" perquè ens va anar d'un pèl que no ens enganxa una bona pedregada. Nosaltres no la vam patir gaire, però el cotxe...

Subirats (12 de febrer de 2006). Amb l'Ozzy, el Toni i la Gemma, vam anar a fer una tranquil·la matinal a Subirats. Bona part del matí vam estar acompanyats d'un pit-roig que no es movia del nostre costat i que em va deixar fotografiar-lo a poc més d'un metre de distància. Sí, sí, llavors ja tenia aquesta tendència a anar fotografiant tot el que em passa per davant...

Aquell dia no vaig escalar, però em van enredar perquè fes els primers passos d'un 6a clarament fora del meu abast. Ara, alguns metres sí que els vaig pujar.

Sòlius. A Sòlius hi he estat un parell de vegades, la primera vam quedar amb el PGB, l'Alba i família (gos inclòs) per passar el dia enfilant-nos per les parets. Aquell dia, amb tanta gent, només vaig fer una via. La segona vegada (7 de desembre de 2006) aprofitant que vam anar a passar el pont del desembre a l'Estartit, vam quedar amb l'Ozzy a Sòlius per passar una estoneta voltant per allà. Aquell dia vaig fer una altra via, malgrat que només tinc la prova gràfica d'aquesta segona. Buf, sí que duia el cabell llarg, llavors!

Montserrat. A Montserrat, terra d'escaladors, hi he estat diverses vegades i hi he pujat diverses vies, algunes d'elles de més d'un llarg.

La primera via llarga va ser a l'agulla Sens Nom (13 d'abril de 2006). L'experiència no devia ser del tot negativa, perquè l'he repetit dues vegades més, encara que en vies diferents d'agulles diferents...

La segona via llarga montserratina va ser la GAM, a l'agulla de l'Ànec (15 de juny de 2008). Com que la Sens Nom havia sortit tan bé, temps més tard vaig decidir visitar el cim d'una altra agulla. Al principi tot anava bé, fins que el clima habitual de la zona va fer acte de presència: a mitja via va començar a bufar el vent i amb poca estona tot va quedar cobert per la boira, fins al punt que no veia ni rastre de les agulles veïnes.

La tercera (i per ara última) via llarga que he pujat a Montserrat va ser l'Aresta Brucs de l'agulla del Frare Gros (28 d'agost de 2009). Aquesta vegada el temps es va comportar i no ens va fer vent ni es va veure ni mica de boira.


Margalef. A Margalef hi he estat dues vegades i no descarto tornar-hi una vegada més. El que té de bo és que hi ha un munt de zones d'escalada escampades pertot arreu i amb graus per a tots els gustos, des dels més fàcils (els meus, vaja) fins als més difícils (aquells de mira'm i no em toquis).

La primera vegada que vam visitar Margalef (18 de novembre de 2006) anàvem amb l'Ozzy, el Jordi i la Gemma. Vam estar donant voltes amunt i avall fins que finalment ens vam decidir pel sector Can Torxa. Allà hi havia vies de tot tipus, així que tothom hi va poder trobar la seva.

La segona vegada (27 d'abril de 2008) que vam passar per Margalef (bé, segona vegada que VAIG passar per Margalef, perquè els altres hi han estat més sovint) vam triar un sector allunyat de la pista, excessivament transitada pel nostre gust: el sector Xorreres, del qual només arribar-hi vam descobrir-ne ràpidament el motiu del seu nom.

Aquell dia em vaig conformar amb fer un parell de vies, malgrat que n'hi havia alguna altra que podria haver pujat. El sector ens va sorprendre molt agradablement, malgrat que quedava un pèl a l'ombra i segons com hi feia una mica d'humitat i fred.

Tivissa (19 de novembre de 2006). El dia següent a la nostra primera visita a Margalef, amb el Mohawk i l'Ozzy vam anar a fer una segona sessió d'escalada, però canviant de zona: Tivissa. Allà vaig provar per primera vegada l'escalada en llastres, però no em va acabar de convèncer.

Cuenca (1-4 de maig de 2008). Amb el Mohawk, el Jortx i l'Ozzy havíem decidit anar a passar el pont del primer de maig a la Pedriza, però un problema inesperat amb l'allotjament va fer que acabéssim anant a Cuenca. Allà, a part d'observar com els masters s'enfilaven per una i altra via, jo també hi vaig afegir el meu petit (molt petit) granet de sorra i vaig pujar dues vies de IV grau, una anomenada Sin problemas i l'altra Principiante. Em sembla que el nom de les vies ja ho diu tot...

Rupit (5 d'octubre de 2008). Aprofitant la Fira del Llibre de Muntanya que se celebrava a Rupit el cap de setmana del 4 i 5 d'octubre, amb el Mohawk vam anar a visitar aquest bonic poble i, ja que hi érem, fer una mica d'escalada. Vam anar fins a l'Agullola de Rupit a fer la via Normal, un rostoll que només val la pena per l'interessant paisatge que es veu des del seu cim.

Benasque (29 de juliol de 2009). Després d'anys passant alguns minuts de les vacances d'estiu a can Barrabés, aquesta vegada, finalment, el Mohawk em va convèncer perquè jubilés d'una vegada el meu vell arnés i en comprés un de nou. Poca estona més tard ja l'estava estrenant enfilant-me a un parell de les vies que hi ha al sector que es troba just al costat del càmping on estiuegem. Quantes vegades podrem dir tan literalment que "anem a escalar al costat de casa"? Perquè després de les vegades que hi hem estat, el càmping de la Borda d'Arnaldet ja és com casa nostra.

Tagamanent (12 d'octubre de 2009). Amb el Podarcis i la Imma, vam anar a descobrir un sector desconegut per nosaltres: el Sot de la Guillota, a Tagamanent. En teoria hi anàvem tan sols a descobrir la zona, però ja se sap que els fanàtics són molt fanàtics, així que vam acabar passant tot el matí allà, pujant i baixant parets. Aprofitant que hi havia dues vies de IV grau i que he d'amortitzar el meu arnés nou, vaig fer les vies Castell de cartes i Diagonal.

Cabacés (17 d'octubre de 2009). Aprofitant una visita familiar a les terres de l'Ebre, i la presència de l'Ozzimòbil entre nosaltres, aquest matí, amb el Mohawk i l'Ozzy hem anat a conèixer les zones d'escalada de Cabacés (Priorat). Ja feia temps que hi volíem anar, però les ressenyes aparegudes precisament aquesta setmana al Desnivel han estat com un senyal que ens ha confirmat que, efectivament, era l'hora d'anar-hi. A més, la revista ens ha estat una guia excel·lent, tant per les ressenyes com per les indicacions de com arribar als diversos sectors. Bé, la revista i també la gent del refugi cal Ferrer, que ens ha aconsellat sobre on podíem anar.

Finalment, després de donar-hi unes quantes voltes, ens hem decidit pel sector can Pistraus, a la serra de Solans. En aquest sector hi ha tretze vies, que van des d'un III a un 6a, cosa que vol dir que era ideal per a mi. Com que tampoc he volgut abusar, m'he conformat amb fer dues vies: La riera (III) i Aboriginal (IV). També he fet la meitat de Jave el Tribut (IV+) (el de la foto), però a l'arribar al sostret he decidit que ja en tenia prou i ho he deixat córrer.

Bé, fet el recompte final, tenim un total d'una vintena de vies escalades. Queda clar que com a escaladora no m'hi guanyaré pas la vida...Ara em falta fer un recull dels barrancs que he baixat...

Una dolça alternativa

Avui, a falta d'altres novetats interessants per comentar, proposaré un postre que he fet un parell de vegades i em sembla estel·lar. Es tracta d'una crema molt semblant a la crema pastissera tradicional, però amb mantega, ingredient que li dóna una cremositat curiosa. Els ingredients necessaris per fer la crema per 6-8 persones són:

- 200 grs de sucre
- 120 grs de mantega
- 4 iemes d'ou
- 1 l de llet
- 1 beina de vainilla
- 15 grs de maicena
- la pell ratllada d'una llimona
- 2 cullerades de licor d'anís
- 2 cullerades de licor de crema de cacau

Primer de tot s'ha de deixar desfer la mantega a temperatura ambient, per poder treballar-la millor. Es posa en un bol i s'hi barreja el sucre i després les iemes d'ou d'una en una.

En una tasseta es dissol la maicena amb una miqueta de llet freda i, mentrestant, s'escalfa la resta de la llet amb la pell de llimona i la beina de vainilla. S'hi afegeix la maicena dissolta i es cou durant uns 5 minuts sense deixar de remenar.

Es barreja una mica de llet calenta amb la mantega, ou i sucre i s'incorpora tot plegat al cassó amb la resta de la llet. S'hi afegeixen els licors de crema de cacau i anís i es deixa coure una estoneta més, sense que arribi a bullir, sempre sense deixar de remenar. Es treu la crema del foc, s'elimina la beina de vainilla i la pell de llimona, i es deixa refredar. Es posa en copes individuals i es conserva a la nevera fins al moment de servir.

A l'hora de servir la crema, es pot flamejar amb una mica de brandy escalfat prèviament a part. A més, també s'hi pot tirar un polsim de canyella per sobre. El resultat és extremadament bo. I si no us ho creieu, proveu-ho i veureu!

Selene no fabrica per a altres marques

Primer de tot, he de dir que la majoria de coses que posaré aquí són simples suposicions meves, perquè es tracta d'una temàtica molt allunyada del meu món, però no crec que vagi massa errada...

Fa dies que, un rere l'altre, vaig sentint als anuncis de televisió que tal i qual marca comercial "no fabrica per a altres marques". Degut a la situació de crisi econòmica que està passant el país (per no dir el món sencer) des de fa una temporada, la gent cada vegada opta més per comprar als grans supermercats els anomenats productes blancs, és a dir, aquells que no porten el nom d'alguna coneguda marca comercial, sinó el del supermercat on es ven el dit producte (Carrefour, Condis, Caprabo, etc.).

Ara, tothom sap que aquests productes s'han de fabricar en algun lloc i que, curiosament, malgrat no portar-ne el nom, el seu format és molt i molt semblant al dels productes de marca coneguda, així que ràpidament dedueix qui n'és el responsable (de fet, fa anys sí que hi apareixia, en lletra petita, el nom del fabricant en algun racó; ara, per amagar-ho, es limiten a posar-hi un número de registre). Així doncs, posats a triar entre dos productes iguals, amb l'única diferència de portar o no portar el nom d'una marca coneguda i, per tant, de portar o no portar inclòs en el preu el plus del nom d'aquesta marca coneguda, la gent es decideix per la versió barateta que, malgrat que mai tindrà la mateixa qualitat que l'altra, sap que està feta allà mateix.

Suposo que aquesta situació deu haver fet disminuir els beneficis de les grans empreses productores de marques conegudes, ja que, cada dia més, totes s'afanyen a deixar clar que elles mai dels mais fabriquen per altres marques, donant a entendre així que els productes de marca blanca no els han produït ells, sinó vés a saber qui de qui no et pots fiar i, per tant, val més que compris els seus productes (encara que siguin més cars) que no els altres d'origen incert.

Fins aquí jo no hi tindria cap problema, perquè malgrat el que em diguessin, jo seguiria pensant que els productes sense marca són produïts per aquestes grans empreses, encara que no ho vulguessin reconèixer, així que els seguiria comprant. Però el cas és que, potser perquè no els poguessin acusar de fer publicitat enganyosa, sembla que les grans companyies realment han deixat de produir aquests productes blancs, amb la qual cosa cada vegada és més difícil trobar als supermercats productes que no siguin "de marca".

Nosaltres habitualment comprem a un supermercat Carrefour i ja fa unes setmanes que observem que, poc a poc, van desapareixent els productes marca "Carrefour" que acostumàvem a comprar i no tenim altre remei que quedar-nos la versió "de marca". A part del fet que per treuren més diners ens estan deixant sense aquells productes que ens agraden i als quals ja ens havíem acostumat, alguns dels quals no hi són en "versió marca", la conseqüència òbvia d'aquest fet és que la nostra despesa setmanal ha augmentat en poc temps en més de vint euros comprant exactament el mateix o menys, cosa que en època de crisi no seria la millor solució...bé, per les empreses suposo que sí, però per les nostres pobres butxaques no!

D'això en diuen...

ironia...sarcasme...cinisme...hipocresia...? Buf, ja no sé com qualificar-ho. El cas és que estic indignada per un comentari que vaig sentir ahir al TN vespre. Parlaven del nou curs escolar i van dir que aquest curs hi hauria l'augment d'alumnat més gran des de fa no sé quants anys. degut sobretot a l'augment de la natalitat, ja que sembla que el col·lectiu nouvingut ha disminuït lleugerament respecte els últims anys (per la crisi econòmica, diuen). Malgrat aquest augment, el nombre de professors als centres educatius no ha crescut de la mateixa manera, sinó que, contràriament al que dictaria la lògica, ha disminuït (per la crisi econòmica, diuen també).

Tot i que aquesta situació ja em molesta prou, ja que això fa que, si hi ha més alumnes i menys professors, augmenti el nombre d'alumnes per aula (ara volten els 30 nanos per classe de 1r a 4t d'ESO quan haurien de ser 25, i fins a 35-36 a batxillerat), el que més em va indignar va ser sentir el senyor conseller d'educació dient que si als instituts hi havia problemes per aquest fet era degut a la mala gestió dels equips directius!! És a dir, que ens omplen les aules de nanos, ens treuen personal, ens deixen sense recursos i a sobre la culpa és nostra?!

Fa uns dies un company em deia que porta vint anys a l'ensenyament i que mai havia trobat la gent tan desmotivada com ara. Em pregunto per què deu ser...

Parlant ja en termes personals, fa quatre dies que m'han dit què em tocarà fer aquest curs: tindré novament una tutoria, aquesta vegada a 3r d'ESO, faré tota la llengua catalana als tres grups de 3r i també la matèria de llengua catalana als dos grups de 1r de batxillerat, matèria que no sé per què encara l'anomenen "llengua" quan amb la nova programació s'hi fa exclusivament literatura. A part, tinc un crèdit d'aquells variables (és a dir, absurds, inútils, per perdre el temps, etc.) que ara anomenen "optatives" en lloc de "variables" (s'ha de notar d'alguna manera que a la conselleria hi ha gent que "pensa") i, el millor de tot, l'assignatura d'Educació per a la ciutadania amb un dels tres grups de 3r que, a més, no és el de la meva tutoria!

Encara no conec els noiets, però per ara no em puc queixar: faré 3r, que ja el tinc dominat, i 1r de batxillerat, que suposarà un repte que per ara em ve força de gust. Tot pot ser que d'aquí dues setmanes, quan ja hagi conegut tot el personal, canviï totalment d'opinió, però per ara pinta bé.

Ara, el que sí em fa una mica de mandra és la quantitat d'alumnes que tindré, ja que són 28-29 en els grups de 3r i 34 en els de batxillerat (acostumanda aquests dos últims cursos a fer la matèria de modalitat, on tenia 8 alumnes com a molt, serà un canvi enorme!). Això vol dir que aquest curs demanaré poca feina, si no em passaré el dia corregint i òbviament no em fa cap il·lusió; així doncs, mínims exàmens, d'escriure poc, i pocs treballs, no fos cas que tingués alumnes massa eficients i hagués de corregir tooota la seva feina! Alguns em dirien que tampoc cal corregir-ho tot, sinó fer-hi un cop d'ull per sobre i ja està, però una servidora de vegades és massa eficaç i no sap corregir sense corregir, així que millor demano poca feina i problema solucionat.

A veure, quatre càlculs per acabar de deprimir-se:

Nombre d'alumnes curs 2008/09

20 insuportables del variable de 1r +
13 també força insuportables del variable de 3r +
17 de llengua de 3r +
15 del fantàstic variable de 4t (tant de bo sempre fossin així!) +
24 + 23 dels dos grups de llengua de 4t +
7 de la literatura batxillerat =

119 alumnes al llarg del curs


Nombre d'alumnes curs 2009/10

20 del variable de 2n +
28 + 29 + 28 de llengua de 3r +
29 d'educació per a la ciutadania +
34 + 34 de llengua de batxillerat =

202 alumnes al llarg del curs!!

I després encara em demanaran qualitat i que organitzi activitats i que faci programacions individualitzades i "atenció a la diversitat" i bla, bla, bla, i quan la cosa no funcioni, el senyor conseller tornarà a sortir pel TN dient que la culpa de tot la tenen els profes, que estan poc preparats i poc motivats (cosa que no m'estranya!!!), i que la direcció no ha fet bé la seva gestió i...

I ja en van tres!!

Tal dia com avui, el 4 de setembre de 2006 naixia sense grans pretencions el "Blog d'una selenita". Tres anys i 170 escrits més tard, el blog segueix funcionant i formant part de la meva vida: ja no sé anar d'excursió a la muntanya sense anar pensant com explicaré l'itinerari recorregut als meus lectors i quines imatges podrien ser més interessants per ensenyar-los.

Encara que el blog l'escrit bàsicament per a mi mateixa, per ser una mena de diari personal on posar les experiències viscudes, les idees que em passen pel cap i, de tant en tant, per tenir un lloc on desfogar-me quan les coses no funcionen tan bé com voldria, he de confessar que em fa molta il·lusió saber que tinc un grupet reduït de lectors habituals que, malgrat que solen ser força silenciosos (sort que el comptador de visites els delata), sense ells probablement el blog avui no celebraria el seu tercer aniversari.

Gràcies a tots per passar per aquí de tant en tant i fins aviat!

Visitant els Frares Encantats

Després d'haver fet recentment un repàs al meu historial ferratesc, vaig decidir que potser era hora d'augmentar també la meva minsa llista de vies d'escalada, així que vaig demanar al Mohawk que em portés a fer alguna via llarga i facileta. El 2006 vam fer l'Agulla Sens Nom; el 2008, l'Agulla de l'Ànec, i el 2009 l'agulla escollida ha estat la del Frare Gros.

He de dir que per mi "via llarga" vol dir de dos o tres llargs, d'una dificultat de V grau com a molt. Així que, del Frare Gros, vam anar a buscar la via més curta i fàcil: l'Aresta Brucs, de dos llargs i una dificultat de IV.

Vam deixar el cotxe al coll de can Maçana sobre les 10h i vam iniciar el recorregut fins al coll de Porc, passant per sota les imponents agulles montserratines que a aquelles hores es veien mig borroses a causa de la boirina que hi havia.

Mentre, caminant tot xino-xano, anàvem comentant el contingut d'un llibre que hem adquirit recentment (El Parc Natural de Montserrat, de J. M. Llorach, on s'explica la flora i la fauna que podem trobar fent excursions per Montserrat), com si ens hagués estat sentint, vam trobar plantat al bell mig del camí un minúscul escurçó, que va decidir moure's precisament en el moment que anava a fer-li una foto, així que, de les dues fotos que vaig tenir temps de fer-li abans no marxés, una ha sortit borrosa pel moviment i a l'altra gairebé no s'hi veu l'animal!

El que sí vaig poder fotografiar, perquè no es mou de lloc (i val més que segueixi així, sobretot si hi passa algú per sota) és la Cadireta.

Anant al meu pas, vam tardar gairebé hora i mitja fins al coll de Porc. Però encara ens quedava una estoneta de pujada intensa fins a arribar al peu de l'agulla del Frare Gros. Tan intensa que en un parell de trams arribava a ser vertical!

Així doncs, després d'enfilar-nos pels escalonets, cadenes i roques, i pujar una canal erosionada per les cabres, vam trobar un pas entre roques que ens va portar fins a l'inici de la via.

La via em va semblar interessant (pel meu gust, és clar), no va resultar excessivament complicada, malgrat que sí hi va intervenir el factor psicològic, sobretot en un tram de flanqueig que hi ha dalt de tot, just sota el sostre.

Quan faig vies d'aquest tipus m'adono que no estan fetes per mi, perquè, tot i no tenir vertigen, sí m'afecta l'alçada i quan més amunt vaig pujant, més nerviosa em poso i més em costa seguir avançant. Ara, el conflicte d'interessos ve quan arribo dalt del cim i veig l'impressionant paisatge que es pot observar des de les alçades. No val la pena patir una miqueta només per poder contemplar una cosa així?

Per baixar de l'agulla vam fer un ràpel que ens va portar novament a la canal de les cabres per on havíem pujat.

No vam guardar gaire el material, perquè vam aprofitar-lo per muntar un parell de ràpels més i baixar amb més comoditat els dos trams verticals que havíem pujat pràcticament escalant un parell d'hores abans. Vam trobar novament la Cadireta i vam buscar una mica d'ombra prop seu per asseure'ns a dinar. Després, cap a caseta, dutxa ràpida i tornem a sortir, que tocava sopar familiar i no era qüestió d'arribar tard!