divendres, 28 d’agost del 2009

Visitant els Frares Encantats

Després d'haver fet recentment un repàs al meu historial ferratesc, vaig decidir que potser era hora d'augmentar també la meva minsa llista de vies d'escalada, així que vaig demanar al Mohawk que em portés a fer alguna via llarga i facileta. El 2006 vam fer l'Agulla Sens Nom; el 2008, l'Agulla de l'Ànec, i el 2009 l'agulla escollida ha estat la del Frare Gros.

He de dir que per mi "via llarga" vol dir de dos o tres llargs, d'una dificultat de V grau com a molt. Així que, del Frare Gros, vam anar a buscar la via més curta i fàcil: l'Aresta Brucs, de dos llargs i una dificultat de IV.

Vam deixar el cotxe al coll de can Maçana sobre les 10h i vam iniciar el recorregut fins al coll de Porc, passant per sota les imponents agulles montserratines que a aquelles hores es veien mig borroses a causa de la boirina que hi havia.

Mentre, caminant tot xino-xano, anàvem comentant el contingut d'un llibre que hem adquirit recentment (El Parc Natural de Montserrat, de J. M. Llorach, on s'explica la flora i la fauna que podem trobar fent excursions per Montserrat), com si ens hagués estat sentint, vam trobar plantat al bell mig del camí un minúscul escurçó, que va decidir moure's precisament en el moment que anava a fer-li una foto, així que, de les dues fotos que vaig tenir temps de fer-li abans no marxés, una ha sortit borrosa pel moviment i a l'altra gairebé no s'hi veu l'animal!

El que sí vaig poder fotografiar, perquè no es mou de lloc (i val més que segueixi així, sobretot si hi passa algú per sota) és la Cadireta.

Anant al meu pas, vam tardar gairebé hora i mitja fins al coll de Porc. Però encara ens quedava una estoneta de pujada intensa fins a arribar al peu de l'agulla del Frare Gros. Tan intensa que en un parell de trams arribava a ser vertical!

Així doncs, després d'enfilar-nos pels escalonets, cadenes i roques, i pujar una canal erosionada per les cabres, vam trobar un pas entre roques que ens va portar fins a l'inici de la via.

La via em va semblar interessant (pel meu gust, és clar), no va resultar excessivament complicada, malgrat que sí hi va intervenir el factor psicològic, sobretot en un tram de flanqueig que hi ha dalt de tot, just sota el sostre.

Quan faig vies d'aquest tipus m'adono que no estan fetes per mi, perquè, tot i no tenir vertigen, sí m'afecta l'alçada i quan més amunt vaig pujant, més nerviosa em poso i més em costa seguir avançant. Ara, el conflicte d'interessos ve quan arribo dalt del cim i veig l'impressionant paisatge que es pot observar des de les alçades. No val la pena patir una miqueta només per poder contemplar una cosa així?

Per baixar de l'agulla vam fer un ràpel que ens va portar novament a la canal de les cabres per on havíem pujat.

No vam guardar gaire el material, perquè vam aprofitar-lo per muntar un parell de ràpels més i baixar amb més comoditat els dos trams verticals que havíem pujat pràcticament escalant un parell d'hores abans. Vam trobar novament la Cadireta i vam buscar una mica d'ombra prop seu per asseure'ns a dinar. Després, cap a caseta, dutxa ràpida i tornem a sortir, que tocava sopar familiar i no era qüestió d'arribar tard!

4 comentaris:

Mohawk ha dit...

L'any que ve el Bisbe, per seguir amb la màgia dels Frares Encantats :*

Gatsaule ha dit...

Doncs jo et recomano la Salamandra, tant la via, com l'aproximació, com les vistes des del cim, valen la pena.

I de patir, poc, clar!

Selene ha dit...

Ho tindré en compte per l'any vinent!

:-)

Jortx ha dit...

Sobretot, ni t'acostis al Cingle de la To =P