Sant Pere no mou mobles...fa mudança!

Hola, estimat blog meu. Fa temps que et tinc una mica abandonat, així que avui dedicaré una estoneta a explicar-te com han anat les vacances d'aquest any.

Per no perdre la tradició, amb el Mohawk vam decidir anar a passar una setmana al Pirineu aragonès, un lloc que ens té el cor robat. Aquest any, a més, amb les múltiples pluges i grans nevades que ha fet, esperàvem trobar les cascades ben ufanoses. I així ha estat.

Aquesta vegada vam decidir passar tres dies a Ordesa i després uns altres tres a Benasque, als càmpings de San Antón i La borda d'Arnaldet, que ja coneixem d'altres anys. Dimarts 20 de juliol vam iniciar el viatge sota l'amenaça d'un front fred atlàntic, amb posibilitat de pluges, potser fins i tot tempestes intenses, pels pròxims tres o quatre dies. Ens ho vam repensar una mica, però com que ja ho teníem tot empaquetat, vam decidir no fer gaire cas de les previsions meteorològiques i fugir ràpidament de l'enganxifosa xafogor mediterrània que patim per aquí.

A mesura que anàvem acostant-nos a Huesca, el cel cada vegada anava confirmant-nos més l'encert de les per nosaltres tristes prediccions meteorològiques, però no volíem perdre l'esperança, així que vam seguir endavant, fins a arribar, cinc hores més tard d'haver sortit de casa, a Torla, a les portes del Parc Nacional d'Ordesa-Monte Perdido. Allà ens va caure una galleda d'aigua freda a sobre; d'acord, l'aigua no procedia de cap galleda, però sí que ens va caure a sobre i era lleugerament freda.

Tot just arribar al càmping San Antón li vam comentar al noi de la recepció com es preveia el temps i ell ens va dir que sí, que el dia estava rarot, tant bon temps que havia fet fins llavors. Si és que va ser arribar nosaltres i començar el diluvi! Bé, diluvi no, però ens va començar a espurnejar just quan acabàvem de treure tot el material per muntar la tenda. Buf, que malament començaven les vacances! Almenys va tenir l'amabilitat de deixar de ploure l'estona necessària perquè poséssim a lloc tots els trastos.

A la tarda havíem pensat d'anar a repetir la ferrata del Sorrosal, al poble veí de Broto, però vist el panorama, ens vam limitar a anar a visitar la cascada del Sorrosal, que baixa paral·lela a la ferrata (o és a l'inrevés?).

Al vespre vam poder sopar amb certa tranquil·litat al càmping, tot i que no podem dir el mateix del dormir. Mentre sopàvem a l'aire lliure, de tant en tant anàvem veient com clarors al cel, però arribada la matinada, llavors sí que va començar la gran tempesta: llamps encegadors, trons que ressonaven per tota la vall i una pluja a estones intensa que ens va fer patir per les nostres pertinences dins la tenda, ja que és força nova i encara no l'havíem posat a provar sota aquestes circumstàncies. Per sort, la tempesta va passar, la tenda va aguantar a la perfecció i nosaltres vam poder dormir unes horetes tranquil·lament, acompanyats contínuament del so del riu Ara, que baixava a uns quants metres de distància.

Dimecres es va llevar tot ennuvolat,

així que vam decidir plantejar-nos un canvi de plans. Volíem pujar al parc, anar fins a la cascada Cola de Caballo, que ja havíem vist fa uns anyets, però en època de sequera i, per tant, poca aigua, i tornar per l'anomenada Faja de Pelay, que transcorre uns cent metres per damunt la vall. Com que la previsió del temps deia que el front fred duraria més o menys fins el dijous, vam decidir quedar-nos a Ordesa un dia més, a veure si divendres hi havia sort i podíem fer l'excursió prevista. El dimecres, aprofitant que al matí no plovia, tot i el cel lleugerament amenaçador, vam anar fins a Biescas, a repetir la ferrata de Santa Elena que, malgrat l'1 hora i 45 minuts de durada que indica el panell informatiu, es pot fer amb mitja horeta.

De baixada vam veure com els núvols s'anaven tornant amenaçadors de veritat, així que vam tornar ràpidament a Torla. El temps es va aguantar fins a mitja tarda, justament quan vam sortir a fer un cop d'ull a la petita ermita que dóna nom al càmping de San Antón. Just tocar la paret, va sonar el primer tro, així que vam decidir anar a contemplar la tempesta tot prenent un refresc al bar del càmping. I a la nit, novament, altra vegada la gran tempesta que va començar com a les 3 de la matinada i que amb prou feines ens va deixar dormir.

Dijous va començar el dia encara més fosc que l'anterior,

així que vam decidir passar un dia de relaxament total sense pràcticament moure'ns de la tenda. Vam anar a passejar per Torla, vam dinar en un restaurant del poble i després, a la tarda, van estar jugant a l'Scrabble dins la tenda, gaudint de l'agradable temperatura que ens envoltava, uns 20º.

Divendres ens vam aixecar envoltats de boira per tot arreu, però vam decidir que ja que ens havíem quedat un dia més a Ordesa per anar a fer l'excursió, hi aniríem igualment, encara que plogués. Així doncs, vam agafar l'autocar que ens va portar a dalt del parc (al juliol i l'agost està prohibit l'accés amb cotxe particular i s'hi ha d'anar amb els autocars del parc; 4,5€ el bitllet d'anada i tornada). Allà tot seguia sota la boira, però ens vam abrigar i vam iniciar el recorregut cap a Cola de Caballo, unes dues hores i mitja de camí (uns 8 km segons el meu probablement mal calibrat podòmetre).

Al sortir de la part més estreta de la vall i entrar a la zona del Circ de Soaso, de sobte es va acabar tota aquella boira i darrere seu va aparèixer un dia radiant que feia dies que no vèiem.

Per fi, havia valgut la pena arriscar-se: el dia era esplèndid i les cascades baixaven tan plenes com esperàvem!

De retorn, el Mohawk, preocupat per la seva Selene, va decidir canviar els plans i evitar passar per la Faja de Pelay, ja que la boira i els núvols incipients que tornaven a treure el nas per darrere les muntanyes no la feien gaire recomanable. Així doncs, queda pendent per un altre any.

Aquella nit ja no va ploure, no, però en el seu lloc va començar una bona ventada que, altra vegada, va posar a prova la instal·lació de la nostra tenda. Afortunadament, sembla que la vam muntar prou bé, així que no hi va haver cap problema ni amb la pluja ni amb el vent. La part positiva va ser que el vent va eixugar la humitat que les tempestes havien deixat a la nostra tenda, així que dissabte al matí la vam poder recollir fàcilment, sense mullar-nos ni enfangar-nos gens.

Completada la primera part del nostre viatge, ens en vam anar cap a la segona vall que volíem visitar: Benasque.

Vagues sí, vagues no...

Fa unes setmanetes que a l'institut ja ha començat a funcionar la maquinària pel curs vinent. Comencem a triar els llibres que utilitzarem, a decidir quins cursos farà cadascú (això, prèvia confirmació en el cas dels interins com jo, de seguir en el mateix lloc...), a comptar quants alumnes es calcula que passaran de curs i quants es quedaran en el que estan, per veure quants grups hi haurà de cada curs, etc.

Vam demanar als alumnes que portessin signat pels pares un full de confirmació de plaça. És a dir, que de moment encara no saben si passen de curs o no, però sí saben si seguiran al mateix centre o bé se n'aniran a un altre lloc a estudiar. Bàsicament, es tracta de dir que volen conservar la seva plaça al centre, sigui en un curs o en un altre.

Junt amb aquest full, hi havia també un altre full on sol·licitaven el servei de menjador escolar i un altre, encara, on s'explicava què fer per pagar la quota de material i de l'AMPA pel curs vinent (per facilitar la feina a les caixes, es fa via caixer automàtic, a través del lector de codi de barres que tenen).

Òbviament, a l'hora de confirmar plaça tothom s'hi afanya, però quan és moment de pagar, llavors la cosa ja costa més. Hi va haver quatre noiets que em van portar els papers signats, però sense el resguard del pagament. Dos d'ells el van portar la setmana següents; els altres dos encara els espero.

L'anècdota "divertida" del cas va ser un dels dos pares que encara no han pagat aquesta quota, que va aprofitar els fulls oficials de pre-matrículació per dir què pensa de l'institut i quedar-se ben descansat amb nosaltres. Ens va dir, i no precisament amb bones paraules ni subtileses, que som uns aprofitats, que ens hem venut als bancs i als sindicats, que som uns impresentables per fer-li pagar el material pel banc quan ell ni tan sols té llibreta d'estalvis ni targeta i, fins i tot, va criticar la foto del seu fill que sortia a les dades acadèmiques, ja que es tracta d'una fotografia de fa un parell d'anys i que no s'ha actualitzat.

Entenc que el senyor en qüestió no està passant un bon moment: la seva dona el va abandonar a ell i al seu fill fa cosa de dos o tres anys, no té feina i se li ha acabat el cobrament de l'atur, i ell i el nen estan visquent a casa dels avis, perquè no poden pagar un pis per a ells dos sols; per si no fos suficient, el nen no estudia, ho està suspenent tot i va ben encaminat a repetir tercer el curs vinent. D'acord, puc acceptar que no estigui de bon humor i que li vam anar a demanar els 50€ de quota en un mal moment, però no crec que ens hagi de fer pagar a nosaltres les seves frustracions.

El motiu principal que ell donava per justificar la mala premsa que ens va fer eren les contínues vagues que hi ha hagut durant aquest curs. I en aquest punt és on cal fer algunes puntualitzacions.

Per començar, ell deia que som uns aprofitats, perquè anem fent vagues i, segons sembla, cobrant per no treballar. Em sembla que aquest senyor no té gaire clar que quan algú fa vaga, se li descompta el sou corresponent, i ja us asseguro que en aquest aspecte la Generalitat és molt cuidadosa: no es controla excessivament l'assistència del professorat a classe (és cert que n'hi ha alguns, una minoria, que apareixen un dia sí, dos no, i no passa absolutament res), però el dia següent a una vaga ja està demanant a la direcció del centre la llista negra dels professors que s'han "atrevit" a fer vaga per descomptar-ho del seu sou.

La segona cosa que hauria de saber és que aquest curs el professorat ha fet tan sols dues vagues, una d'elles aquesta mateixa setmana, el dia 8 de juny, a la qual es van afegir només tres professors del meu centre (tota la resta era més o menys puntualment al seu lloc de treball quan tocava). La resta de "vagues" que s'han organitzat al llarg del curs han estat cosa dels estudiants, per queixar-se, suposadament, del pla Bolonya, de la nova selectivitat, etc. cosa que a nosaltres ens molesta més que agrada, ja que quan hi ha algun examen programat o similar, o bé el reprogrames per un altre dia o et trobes que, si vénen alguns alumnes a fer-lo, a la resta els has de preparar un altre examen i trobar un altre dia per fer-lo.

Òbviament, quan els noiets de 3r senten anomenar la paraula "vaga" se'ls il·luminen els ulls imaginat-se ja un dia de festa gratuït en el que podran quedar-se a casa, ben escarxofats al sofà. Ja els pots explicar que fer vaga no és fer festa, perquè per una orella els entra i per l'altra els surt. Està clar que ells ni saben el motiu de la vaga ni els interessa gaire saber-lo, però com que tenen el seu dret a fer vaga (cosa que no acabo d'entendre), doncs no ens hi podem pas oposar.

El tercer punt que ha de quedar clar al pare del meu alumne és que, per tal que els alumnes de 3r i 4t d'ESO i batxillerat menors d'edat puguin fer aquesta vaga, prèviament necessiten l'autorització dels seus pares. Això vol dir que si el seu fillet ha faltat tantes vegades a classe aquest curs no ho ha fet perquè nosaltres li haguem donat uns quants dies de festa (dies que, segons sembla, nosaltres aprofitem per cobrar sense treballar), sinó perquè ell ha signat un paperet autoritzant-lo a faltar a classe aquests dies. Sense autorització no hi ha vaga, així que els pares hi tenen l'última paraula. Ara bé, si els pares fan com els seus fills, que signen papers sense ni tan sols llegir de què es tracta, la culpa no és pas nostra, sinó totalment seva: si no vol que el seu fill faci "vaga", que no li signi l'autorització!

El més curiós de tot és que una setmana més tard d''haver-nos deixat anar totes aquestes "floretes", el noiet va ser dels primers d'entregar-me l'autorització per anar a PortAventura...aquesta vegada sí, amb el seu corresponent resguard de pagament...

1 x 1 = 0

Aquest meu estimat blog va néixer amb la intenció de ser una via d'escapada on poder vomitar els meus pensaments, impressions i, també, anècdotes vàries relacionades amb la meva feina, l'ensenyament (o és "educació"? encara no ho he acabat d'aclarir...) i desfogar-me d'alguna manera de l'estrés de l'institut.

Durant aquest curs veig que he fet ben poques aportacions al blog i, a més, poquíssimes relacionades amb el meu objectiu inicial. El motiu no és que no hi hagi hagut anècdotes per comentar, sinó les meves poques ganes de parlar sobre el tema. Avui, però, ara que ja pràcticament estem a les acaballes del present curs, aprofitant un moment de descans entre correcció i correcció, vull fer una petita reflexió sobre el tema de moda d'aquests últims temps, l'anomenat 1 x 1, que pels qui no treballeu en un centre educatiu o no teniu fills en edat escolar, us diré que és la manera com es coneix la brillant idea de la Generalitat, de fer que cada nen tingui al seu davant durant set hores al dia una minúscula pantalla d'ordinador amb el seu corresponent minúscul teclat.

Per molt que hi penso no li acabo de trobar res de bo i en canvi sí molts inconvenients. Per on començo?

Se suposa que aquest projecte d'ordinador x nen era de moment un sistema experimental, que s'estava provant en quatre centres comptats, a l'espera de veure com sortien els resultats abans d'implantar-ho a la resta de centres, siguin de primària (m'horroritza imaginar nens de set o vuit anys passant tot el sant dia mirant la pantalla d'un ordinador...) o secundària. No sé molt bé com, aquest projecte experimental ha passat a ser, de la nit al dia i sense haver-se comprovat encara la seva mínima efectivitat, una obligació per a tots els centres, que s'hauran d'afanyar a adaptar-se, vulguis no vulguis, al nou sistema en dos o tres anys vista. Tot plegat fa molt tuf a negocis poc clars, perquè a què vénen ara de cop les presses per fer que tothom compri el seu miniordinador?

Al meu institut ho vam estar discutint fa uns dies i finalment tot el claustre va estar d'acord amb què tard o d'hora haurien d'acabar claudicant, però que de moment preferien esperar almenys un curs més, a veure què passava, perquè ningú ho veia gens clar. La reacció dels pares al saber la notícia ens va sorprendre, perquè es van indignar amb la nostra decisió i fins i tot ens van acusar de ser uns covards per no atrevir-nos a innovar!

A mi el que m'espanta és veure com la Generalitat ha aconseguit rentar el cervell a la població amb tota aquesta història. De debò la gent pensa que els nanos estaran més motivats, treballaran més i aprendran més si tenen davant dels nassos una pantalla d'ordinador en lloc d'una pissarra, i escriuen en un teclat en lloc de fer servir paper i boli? Senyors meus, els qui no treballen no treballen ni treballaran, ni amb ordinadors ni sense. Quan veieu un mal estudiant molt interessat davant d'una pantalla podeu imaginar que hi estarà fent qualsevol cosa menys estudiar: jugar en xarxa, mirar vídeos del Youtube, xatejar amb els companys, mirar fotos de les últimes borratxeres de la "penya"...

I no ho dic per dir: tinc un grup d'insuportables alumnes de 2n d'ESO, les millors perles del curs reunides en una mateixa classe, una d'aquestes assignatures alternatives a la religió, que a la pràctica solen simplement una pèrdua de temps. Tinc dues hores a la setmana amb ells i com que se'm fan llarguíssimes i inaguantables, a mig curs vaig decidir que una de les dues hores faríem feina a la classe i a l'altra hora aniríem a l'aula d'informàtica i escriurien a l'ordinador allò fet prèviament sobre paper.

L'ambient de la classe va fer un canvi radical des del primer dia que vam anar als ordinadors. Seguint les teories de la Gene, aquest canvi hauria d'estar condicionat pel fet que els noiets estaven més motivats per treballar, perquè ho feien davant d'una pantalla. Doncs ja us asseguro jo que no. L'actitud ha canviat molt, és cert, ara ja no es comporten malament amb mi i no m'hi he de barallar contínuament, ni tan sols em cal cridar-los l'atenció durant tota l'hora (de fet, a l'aula d'informàtica hi sol haver un silenci que fins i tot fa por, que es nota en cap altra aula) però segueixen sense "fotre ni brot". Què fan, doncs? Enviar-se missatges a través dels ordinadors entre ells o bé amb companys que estan "treballant" en altres ordinadors del centre a la mateixa hora, jugar entre ells a jocs en xarxa, mirar tonteries vàries al Yotube o similar i, de tant en tant, fer un cop d'ull a les últimes novetats dels fotologs de tota la seva colla d'amics... Menys la feina que els he demanat, qualsevol cosa.

Un altre aspecte que no veig gens clar és, en una època on s'insisteix tant amb que hi ha crisi econòmica, que s'ha d'estalviar, que ens treuen professors i recursos perquè no hi ha prou diners i que ens han reduït les dotacions econòmiques ja del curs vinent, etc., com se suposa que els instituts han de pagar les enormes despeses que suposaria adaptar el centre a la presència de 300 o 500 ordinadors, tots connectats a la xarxa elèctrica (perquè els ordinadors porten bateria, però tenen una autonomia d'unes 6 hores sent molt optimistes) i també a l'altra xarxa, Internet, quan ara mateix ja tenim dificultats per tenir un bon accés a Internet amb els quatre ordinadors comptats que hi ha? Això sense comptar els armaris especials i les noves mesures de seguretat que s'haurien de posar per protegir tota aquesta maquinària no precisament barata.

En el mateix claustre de fa uns dies, quan discutíem si s'iniciaven les obres per adaptar tot l'institut al nou sistema ja de cara al curs vinent, després de tota la discussió i presa ja decisió de deixar-ho per més endavant, el nostre secretari, encarregat dels afers econòmics del centre, ens va recordar de la necessitat de no malgastar amb llums encesos innecessàriament ni fotocòpies no estrictament imprescindibles perquè no hi ha pressupost ni per això. Però llavors, com pensaven pagar totes aquestes grans despeses?! Amb una subvenció de la Generalitat...però no havíem quedat que estàvem en crisi i no hi havia diners per a res?

Hi ha encara un tercer aspecte que no m'atrau gens del sistema: els anomenats "llibres digitals". Estic d'acord que la tecnologia pot ajudar a fer més dinàmiques les classes, aportant tot un conjunt de possibilitats prou interessants: poder projectar un text extens en una pantalla, sense la necessitat d'anar escrivint a la pissarra i borrant contínuament; ensenyar imatges per exemplificar les explicacions; visualitzar algun documental sobre el tema tractat, etc. Veig bé que les aules estiguin equipades amb pantalla, projector i ordinador, però d'aquí a que cada nen necessiti una pantalla sota el nas hi ha un salt molt gran. I els llibres digitals, ara per ara, em semblen totalment inútils. Vull pensar que les editorials no han tingut prou temps per fer la feina i han presentat els seus "llibres" amb el que han pogut fer, però que amb els anys la cosa millorarà molt i molt, perquè si els "llibres" que he vist fins ara han de ser el futur de l'ensenyament anem ben apanyats.

No he treballat amb llibres digitals, així que no sé què tal funcionen en una aula, però sí n'he vist alguna mostra i m'han semblat més aviat penosos: en alguns casos es limiten a passar a format digital el mateix llibre que ja existeix en paper, amb la qual cosa no entenc la gràcia de canviar el llibre en paper pel mateix llibre en una pantalla; en altres casos s'obliden que allò ha de ser un "llibre" que ha de servir perquè els noiets aprenguin coses noves, no per ser una sala multijocs, que ja estic d'acord amb què l'ensenyament no té per què ser avorrit, però tampoc cal passar-se; i en altres casos, encara, hi he vist un excés d'informació impossible d'assimilar per un noiet de 12-14 anys.

Fa uns dies vaig estar fent una guàrdia amb un grupet de 1r d'ESO. La professora no hi era, però els havia deixat feina per fer, així que van anar fent al seu ritme durant tota l'hora. En aquesta classe estan provant la co-existència, l'ús simultani del llibre en paper i també en format digital, escollint un o altre segons li sembli al professor en cada moment. La classe era de socials i estaven estudiant la prehistòria. Doncs bé, vaig sortir de l'aula sense saber què pensar. Van estar tota l'estona davant dels ordinadors (i en aquest treballant de debò), clicant amunt i avall per anar passant d'un enllaç a l'altre. Tenien una pantalla amb preguntes que havien de respondre, però per fer-ho havien de passar a una altra pantalla on hi havia un text excessivament llarg amb tot el contingut necessari.

Òbviament, no es van molestar en llegir ni una sola línia del text (on vas a parar, amb tanta lletra ni jo m'ho llegiria!) i van començar a contestar les preguntes amb el primer que els va passar pel cap. Quan se'n van cansar, van passar a unes altres activitats del mateix tema, que consistien bàsicament en unir paraules entre dues columnes. Novament, es van dedicar a anar dibuixant línies d'un costat a l'altre sense ni tan sols llegir el que se suposa que estaven relacionant, fins que els apareixia un cartellet que els deia que ho havien "contestat" bé (ostres, sí que en saben, que ho han respost tot bé!). I altres activitats per l'estil. Total, que aquells noiets van sortir de la classe havent respost fantàsticament bé totes les preguntes que se'ls havien plantejat, però sense tenir ni idea de què havien estat responent. Insisteixo, si això ha de ser l'ensenyament del futur, estem ben arreglats!

Podria trobar encara més inconvenients al tema 1 x 1, però em sembla que per ara ja n'hi ha prou...

Per cert, canviant de tema, aquest curs hem descobert que els IES de sempre (els Instituts d'Ensenyament / Educació Secundària) ara s'anomenen INS, però no tinc ni idea del perquè d'aquest canvi ni què se suposa que signifiquen exactament aquestes tres lletres. Un alumne em deia que probablement prové de INSuficient, perquè és la nota més habitual que es veu en la seva classe, però diria que la cosa no va per aquí...Algú m'ho pot explicar?

Busajant

Ja fa alguns mesos que amb el Mohawk teníem pendent fer una excursió que semblava maleïda, ja que cada vegada que ens proposàvem fer-la, passava una cosa o altra que ens ho impedia. Avui, finalment, res ha fallat i hem pogut tatxar l'objectiu de la nostra llista. Hem anat a caminar per la zona de la serra de Busa, al Solsonès, fins al mirador sobre el pantà de la Llosa del Cavall i, després, hem arribat fins a la presó del Capolatell, on l'altra vegada que vam ser a la zona no vam poder anar perquè se'ns va posar a ploure a mig camí.

Avui ha estat un dia prolífic pel que fa a l'observació de tota mena d'exemplars del món animal. El primer que hem vist, plantat al mig de la pista de camí cap a Busa, ha estat un cabirol, que ha fugit corrent quan ha vist el cotxe, així que ni tan sols m'ha deixat temps per treure la càmera de la seva funda. Llàstima, hauria quedat una foto ben xula.

Al pla de Busa, on hem deixat el vehicle, hem trobat els primers exemplars dels animals que hem vist (i sobretot sentit) més durant tot el dia: els corbs.

Avançant pel camí cap al mirador, hem anat passant per sota de pins plens de bosses de la processària i, mirant a terra, hem pogut constatar que la primavera i el bon temps ja han arribat...Eeeeeccccssss!

Tornant del Capolatell, ens han vingut a saludar tres bonics rapinyaires, falcons, segons el Mohawk.

I també hem vist, gairebé per casualitat, la mil·limètricament ben confeccionada teranyina d'una minúscula aranyeta. La sabreu trobar, a la fotografia de sota?

La presó de Busa, a la mola del Capolatell, fa molta por, no pel lloc en si, sinó per la seva història. Pensar que aquell tros de terra servia de "presó", on els presos eren deixats a la seva sort allà "tancats" fa posar els pèls de punta, sobretot quan veus que està tot ple d'avencs, alguns molt profunds, però mig amagats per la vegetació, i quan arribes a la zona dels grans penya-segats, la que dóna al pantà, que és quan veus que realment no tenien cap altra sortida d'allà que no fos la passarel·la que posaven els seus captors.

Val a dir que l'excursió d'avui en el fons era una excusa per anar a localitzar una escala per accedir a les vies d'escalada de la paret sud de Busa. Així que quan hem aconseguit el primer objectiu, hem desfet part del camí i hem continuat en direcció contrària, fins a la masia Bertolina, per intentar localitzar la dita escala.

Seguint les indicacions que portàvem, hem anat avançant camp a través fins arribar a les cingleres i, després de fer alguna volta més de les que calia, hem localitzat una senyera estelada que indicava el punt on es troba l'escala metàl·lica que buscàvem.

Bé, amb això ja havíem complert amb el pla del dia, així que hem retornat cap al cotxe, on ens hem menjat l'entrepà que portàvem asseguts a la gespa, i encara hem tingut temps per arribar a casa just a l'hora de la migdiada.

Us deixo algunes instantànies d'avui, del paisatge (encara nevat en els punts més elevats) que hem pogut contemplar.

Malgrat que l'excursió no ha estat espectacular, ja que majoritàriament hem anat caminant per pistes força transitables, ha valgut la pena fer-la només pels impressionants paisatges que ens ha permès contemplar, avui amb un dia ben net i assolellat. Ja era hora!

On bufa la tramuntana

Aquests dies d'inici de Setmana Santa, amb el Mohawk hem anat a passar quatre dies a l'Estartit, període durant el qual hem tingut temps de tot: d'escalar, de caminar, de menjar bé i de fer unes llargues i merescudes migdiades.

Vam pujar el divendres al vespre, per així poder aprofitar al màxim el dissabte. I hi tant si el vam aprofitar! Al matí, veient el bon i tranquil dia que feia, vam anar fins a la cala Montgó, al costat de l'Escala, on el PGB ens havia ensenyat fa cosa d'un any una zona d'escalada molt a prop del mar. Tot i que aquell dia el temps no era tan esplèndid!

Dissabte feia un dia radiant, així que vam estar tot el matí pujant i baixant per les diverses vies del sector. Bé, un pujava i baixava, mentre l'altra l'assegurava...

A la tarda havíem pensat d'anar a fer el turista a Roses, però finalment, per acabar d'arrodonir el dia, vam anar fins a Roca Maura, zona que ens queda just a sobre de l'apartament on ens allotgem, a escalar de nou.

Des de dalt de Roca Maura es pot contemplar una bona panoràmica de la zona, amb l'Estartit als seus peus, la Gola del Ter i els verds camps regats per l'últim tram del riu.

I, com no, les illes Medes

Va ser trist comprovar els estralls que havia causat, també allà, tan a prop del mar, la gran nevada de fa unes setmanes.

Diumenge havíem quedat amb la meva família per dinar en un restaurant de l'Estartit, així que ens vam llevar d'horeta i ens en vam anar a fer una excursió a la recerca de la cala Ferriol, situada en algun punt entre l'Estartit i l'Escala.

Passant prèviament per damunt de la Foradada

I com a curiositat, una sortida d'aigua dolça subterrània en un racó de la cala Ferriol.

Una explicació poc clara del llibre que ens guiava va fer que acabéssim caminant un parell de quilòmetres més dels previstos, però finalment (gràcies a les oportunes indicacions d'un grup de ciclistes que anaven també donant voltes per allà) vam poder assolir el nostre objectiu i, a més, retrobar el cotxe a temps per tornar a l'apartament, fer una dutxa ràpida i arribar al restaurant just a l'hora prevista.

Vam dinar com reis, ens vam acomiadar de la família després de la sobretaula, i vam retornar a l'apartament, on vam poder gaudir d'una llarga i agradable migdiada que, entre una cosa i altra, es va allargar fins pràcticament l'hora de sopar.

Dilluns el dia es va llevar una miqueta més fosc que el dia anterior (la predicció del temps havia anunciat pluges pel vespre), així que vam decidir fer una altra excursioneta, però sense moure'ns de l'Estartit, per si de cas el temps empitjorava. Vam descobrir que ens quedava una cala de la zona per conèixer, així que motxilla a l'esquena i caminada fins als Arquets i la cala Calella.

De retorn cap a l'apartament, vam tornar a comprovar la força de la nevada de fa uns dies i, també, la força del vent, que en aquells moments començava a notar-se amb més intensitat.

De camí, quan passàvem a prop de les valles de l'antiga base nordamericana, vam veure un animaló que fugia corrents al veure'ns. Vam tenir el temps just de fer-li una foto al seu pandero, així que no estem gaire segurs de què era, però semblava una guineu.

A l'hora de dinar vam estar discutint què cuinàvem i, finalment, vam optar per ajudar a reactivar l'economia de la zona anant novament de restaurant. Vam posar-nos les botes amb un fantàstic arròs negre i a la tarda vam quedar-nos a l'apartament sentint com el vent bufava a fora.

Dimarts ens vam llevar amb tota la tranquil·litat del món, vam recollir-ho tot i ens vam acomiadar de l'apartament que ens havia acollit els últims quatre dies. Al sortir al carrer vam poder comprovar que, tal com havien predit els meteoròlegs, havia plogut durant la nit. Ho vam notar, sobretot, quan vam veure que el nostre cotxe havia canviat el seu color coure habitual per un to marronós poc afavoridor.

Tot recorrent el Camp de Tarragona

Durant dos caps de setmana consecutius, amb el Mohawk hem anat a fer una visita per terres tarragonines.

La setmana passada em va enredar per, malgrat l'amenaça de pluja imminent (que de fet acabaria sent gran i històrica nevada imminent), anar a enfilar-nos a una petita agulla al terme de la Riba (Alt Camp). Feia temps que no li treia la pols al meu arnés seminou i als meus peus de gat no tan nous, així que no vaig tenir més remei que acceptar la proposta.

El primer que em va sorprendre va ser la Riba, un petit poble fumejant construït al voltant de la indústria paperera.

Després d'atravessar el poble i recórrer un bon tros de pista amb l'ai al cor, per si ens trobàvem trams amb fang o neu que ens impedissin continuar endavant, per sort, malgrat algunes basses conseqüència de les roderes dels tot-terreny que deuen circular per la zona, vam poder arribar a destí sense problemes.

Vam deixar el cotxe en el lloc indicat per les ressenyes que ens guiaven i vam iniciar un tram a peu, mirant consecutivament amunt i avall, amunt vigilant els amenaçadors núvols que ens saludaven i avall per trobar el caminet per arribar fins a l'agulla Fetitxe, l'objectiu del dia. Finalment, vam arribar a la conclusió que no existia tal caminet, així que quan vam localitzar l'agulla vam tirar herbes i arbustos a través fins arribar a la seva base.

La via té uns set metres de llargada i un grau de V. Crec que la dificultat més gran va ser l'entrada de la via, però no per la via en si, sinó perquè estava sota un munt d'agradables plantetes amb punxes. Reconec que no estava gens inspirada (seria pel mal dia que feia? O potser pel costipat que arrossegava feia un parell de dies?), així que pujar fins al cim em va costar més del que calia, però finalment hi vaig arribar.

El que no em va costar gaire va ser el seu descens en ràpel (si és que ja en sóc una pofesionà), com podeu veure en la sèrie de fotos monogràfica que em va fer el Mohawk des d'una agulla pròxima. Llàstima que a un metre de terra em va relliscar un peu i baix acabar fregant la paret amb la mà. Bé, d'això en diuen marques de guerra, oi? Doncs això, que ara mateix encara tinc la mà ben marcada.

Aquest diumenge, junt amb el Podarcis i el Corpix, l'Imma, la M. José i la menuda Lucía, vam anar fins a Poblet-Vimbodí. L'excusa oficial era d'anar (els machotes del grup) a pujar l'Aresta GER del Roc Ponent; la raó extraoficial era la calçotada que venia després, com a recompensa per les gestes aconseguides per uns i la paciència infinita de les altres.

La M. José i la Lucía es van afegir al grup just a l'hora de la teca (mira-les elles que espavilades!), mentre que l'Imma i una servidora ens vam llevar ben d'hora per acompanyar i donar ànims als nostres herois, davant el gran repte que es proposaven, no per la dificultat de la via, sinó pel maleït fred que feia a la zona.

Els vam deixar allà, a punt d'iniciar el llarg i nevat ascens fins al peu de via, i ens en vam anar a fer de turistes visitant el monestir de Poblet. Realment ens vam sentir com unes turistes, perquè a la mateixa hora que nosaltres van arribar dos autocars plens de jubilats, més un tercer que ja s'esperava pel torn següent. És el que té anar a visitar Poblet un diumenge al matí...

Malgrat l'acumulació de gent, la visita va ser d'allò més tranquil·la i ordenada, tot i que a estones ens feia una mica la impressió que ens feien pressing perquè just darrere nostre, trepitjant-nos els talons, ja hi havia un altre grup. Tot i no ser espectacular, trobo que la visita va valdre la pena.

Potser el millor de la visita va ser el moment de sortir del monestir, en què, després de molts i molts dies, vam poder notar l'escalforeta del sol a la cara!

Com que ens sobraven encara un parell d'hores per trobar-nos amb els nostres companys, vam aprofitar per esmorzar i després esperar-los una estona més gaudint de l'escalfor del sol des de dins del cotxe (fora l'aire fred a estones encara es notava). Quan finalment els nois van tornar victoriosos, i ja amb la M. José i la Lucía amb nosaltres, vam anar ràpidament cap al restaurant, a menjar-nos una molt bona calçotada amb bona companyia.

L'anècdota divertida del dia va passar durant el dinar. La Lucía portava un llibret d'aquests per nens amb dibuixos d'animals on hi ha adhesius amb la forma de les potes i demés per anar completant els dibuixos. De sobte, vam sentir que al nostre darrere el cambrer que ens estava servint els calçots es posava a riure tot sol. Ens el vam mirar tot estranyats i ell ens va explicar que, pendent com estava de la seva feina, havia sentit algú dient-li a la nena "Ven, que te saco los ojos". Òbviament, la M. José es referia a uns dels adhesius, però com que ell no ho havia vist, es va sorprendre molt de sentir pronunciar aquella frase. No cal dir que tots plegats ens vam fer un tip de riure.

De cinc en cinc

Fa uns dies a l'institut tenim el tercer una mica revolucionat. Tot va començar a inicis de gener, quan vam tornar de vacances i els noiets em van portar els butlletins de notes del primer trimestre signats pels seus senyors papes o mames. Una de les noietes de la meva tutoria, amb més d'una assignatura suspesa, va començar a fer coses sospitoses: primer em va donar un butlletí que amb un simple cop d'ull es veia que havia estat escanejat; després em va donar signats uns fulls on hi constaven les faltes d'assistència injustificades i els retards que tenia acumulats des de setembre fins a desembre amb una signatura que no s'assemblava en res a la del full del butlletí, malgrat que se suposa que tot ho havia signat la mateixa persona, la seva mare.

Vaig deixar passar uns dies fent com si no hagués vist res, fins que vaig saber que la mare vindria a l'institut per parlar amb la tutora del germà de la noieta. Li vaig comentar a la companya les meves sospites i ella, com qui no vol la cosa, li va insinuar a la mare que hi havia algunes irregularitats en les notes de la seva filleta. La setmana següent vaig trucar a la senyora per tenir una entrevista amb ella, perquè les meves sospites cada vegada semblaven més certeses.

Quan va venir la mare de la noieta, li vaig donar una còpia de les notes de la seva filla i també dels fulls amb les faltes i retards, i li vaig dir: "no sé què t'haurà ensenyat ella, però les seves notes són aquestes". Quan ho va veure, em va dir: "mira, et diré el que hi ha." I a continuació em va explicar que un dia, accidentalment, va trobar sobre l'escàner de casa seva un butlletí de notes d'una noia amb notes de notables i excel·lents, curiosament les mateixes notes que li havia ensenyat la seva nena, però amb un nom diferent.

Ella, que no es talla un pèl, ràpidament va agafar la nena i li va demanar explicacions. Resulta que ella i quatre o cinc amiguetes més havien decidit que les seves notes no eren prou bones i que perillaven els seus esplèndits regals de reis, així que van decidir que les falsificarien i llestos. Total, sospites totalment confirmades: la noieta m'havia donat un butlletí de notes signat per la seva mare, però que no era l'original. A més, els altres fulls amb el llistat de faltes d'assistència, que ja tenien una signatura diferent, vés a saber qui les devia haver firmat, però la mare ni els havia vist.

Ho vaig comentar a la resta de companys del curs, sobretot als altres dos tutors de 3r i, estirant el fil (és a dir, fent un cop d'ull a la resta de butlletins signats que havien entregat) es va descobrir que, tal com m'havia advertit la mare de la meva alumna, hi havia quatre casos més de falsificació de notes. Així doncs, ara mateix a l'institut hi ha cinc expedients disciplinaris més en procés...

Ja en queden menys...

Ja sé que fa temps que no actualitzo el meu pobre blog, però porto un temps molt ocupada amb la feina de l'institut (al final resultarà que tinc uns alumnes massa treballadors i tot!), així que avui he decidit posar-hi alguna coseta nova, tot i que no tinc massa per explicar.

Ara que estem més o menys a meitat de curs, he decidit fer un recompte dels alumnes que tinc. Dic recompte, perquè durant aquests últims mesos hi ha hagut alguns canvis, així que ja no som precisament els que érem quan vam començar al setembre.

Pel que fa als de primer de batxillerat, com sol passar, ja tenim uns quants desertors (i altres que esperem i desitgem que desertin aviat, però sembla que no s'hi animen...). Dels 34 que tenia en cada un dels dos grups de batxillerat, en un actualment ja en són 31, perquè un dels alumnes ni tan sols va aparèixer a l'iniciar el curs; un altre venia dia sí, dos dies no, fins que finalment va veure que allò no el portava enlloc (òbviament no hauria aprovat ni una assignatura) i es va donar de baixa abans de Nadal, però el que ens va sorprendre va ser la decisió d'una noia que passat vacances no va tornar i després vam saber que també s'havia donat de baixa. En l'altre grup, el dels científics i tecnòlegs, són 33, ja que per ara no hi ha cap deserció, tot i que hi ha una noia que s'ho està replantejant, i una altra va marxar a principis de desembre perque amb els pares se'n van anar a viure a Castelldefels.

Ara, la bona notícia (cosa que he de dir fluixet, perquè és "políticament incorrecte") és que sembla que per fi perdrem de vista un dels dos energúmens que tenim a tercer. Ara, inhabilitar un alumne (és a dir, expulsar-lo definitivament de l'institut) sempre és una decisió difícil de prendre, perquè com que no tenen encara 16 anys, se l'haurà d'escolaritzar en una banda o altra i, és clar, del centre on vagi a parar ens enviaran alguna altra joia semblant o encara millor que ell (en aquests casos es parla d'"intercanvi de cromos", tot i que suposo que dir-ho així també deu ser políticament incorrecte...). O sigui, que pot acabar sent pitjor el remei que la medecina. Bé, ja veurem com va...

A part, durant el curs és habitual que vagin gotejant contínuament nanos vinguts de qualsevol part del món (tot i que majoritàriament marroquís o sudamericans), però aquest any, amb la història de la crisi econòmica, a tercer tan sols ens ha vingut un noiet sudamericà i no crec que en vinguin gaires més. Així, el nombre d'alumnes de tercer es queda igual que al principi de curs.

El que sí ha canviat molt és l'actitud d'uns i altres: els de la meva tutoria, que eren molt moguts i xerraires, ara es porten d'allò més bé (òbviament, amb algunes excepcions, però no són excessivament greus); els del B, que van començar sent la millor classe, ara mateix són els que tenen més mala fama del centre: fa un parell de setmanes, una professora que va estar amb ells de guàrdia perquè els faltava el professor va sortir horroritzada del seu comportament (em va explicar que fins i tot havia hagut de tancar la porta amb clau perquè n'hi havia alguns que gairebé se li van escapar de la classe!). Ara que en aquest grup aviat hi haurà un individu menys, espero que la situació es tranquil·litzi, perquè realment s'han convertit en un grup molt desagradable. I els del C, doncs segueixen com sempre, xerrant més del compte, però es pot aguantar.

Veurem com segueixen les coses a partir d'ara...