dimecres, 1 d’agost del 2007

Això sí que són vacances!!

Aquesta setmana passada, amb el Mohawk, com des de fa quatre anyets, hem estat perduts pel Pirineu.

Vam començar el nostre recorregut al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El primer dia, dimecres, vam muntar la nostra tenda al càmping Voraparc, on ens vam col·locar en una zona estratègicament molt bona, ja que estàvem davant de l'edifici de serveis, però curiosament no hi havia gairebé ningú més al voltant, així que hi vam estar molt tranquil·lets...bé, nosaltres i els milions d'insectes que voltaven per allà! A la tarda vam donar una volta pel port de la Bonaigua, cosa que després vam lamentar profundament, ja que tot el camí està en obres i va ser un avorriment. A més, en un punt concret ens vam trobar amb una barricada inesperada que, afortunadament, vam salvar com vam poder.


El matí següent, dijous, vam anar a fer l'obligada visita al turístic llac, o estany, de St. Maurici. La veritat és que després de tant sentir dir a tothom que és tan i tan bonic em va decebre una mica, perquè no li vaig trobar res d'especial, almenys res que no tinguin els altres llacs que he vist. Això sí, la visió dels Encantats, que desconeixia totalment, em va impressionar força.


Vam anar fins al llac i, després de rodejar-ne pràcticament la meitat, fins a arribar a la cascada, vam seguir camí amunt fins al refugi d'Amitges. Quan vam baixar, de retorn cap al cotxe, ens sentíem com si fóssim en una mena de tour organitzat, ja que no paràvem de trobar gent pujant i baixant per allà mateix. A mi em costa molt pujar muntanyes i quan veig que hi ha altres persones que, vestidets amb roba de carrer i alguns gairebé amb espardenyes (o bé amb tot l'uniforme complet que els han venut al Decathlon per a l'ocasió), fan el mateix recorregut que jo he fet amb tant d'esforç, em fa sentir ben poca cosa.


D'aquesta excursió em van sorprendre dos tipus de bèsties: les primeres, unes daines que gairebé ens atropellen quan van aparèixer corrent de sobte en un revolt del camí cap al refugi; les segones bèsties que em van deixar sorpresa van ser els Land Rover que fan de taxis pel Parc, els únics cotxes que tenen permís per accedir-hi, i vist per allà on van, no m'estranya! Això sí que són tot-terrenys i no el que volta per les ciutats!!


El dia següent, divendres, vam recollir la tenda i ens vam traslladar cap a l'altra banda del Parc, cap a la Vall de Boí. Per no abusar tant de muntanya, allà ens vam dedicar a fer el turista-turista, és a dir, que vam fer la ruta del Romànic. Són en total nou esglésies, construïdes entre els segles XI i XII, que es troben repartides en diversos pobles de la vall: Cóll, Cardet, Barruera, Erill la Vall, Boí i Taüll. Són les esglésies de l'Assumpció de Cóll, Santa Maria de Cardet, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, l'ermita de Sant Quirc de Durro, Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Joan de Boí, Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll. L'església de Sta. Maria de Taüll està en obres de remodelació, així que ens vam quedar amb les ganes de veure-la en tot el seu esplendor.




El dissabte, com que ja no ens quedaven esglésies per veure (es poden visitar totes en un sol dia, ja que els diversos pobles estan molt a prop uns dels altres), vam retornar a les excursions de muntanya. Aquesta vegada ens vam dirigir cap al final de la vall de Boí, al pantà de Cavallers i, des d'allà, vam pujar fins al refugi de Ventosa i Calvell, sobre l'estany Negre, anomenat així pel seu color, ja que és el més profund del Pirineu.


Del refugi ens vam dirigir cap als llacs de Tumaneia, situats sota el cim del mateix nom. He de reconèixer que a mig camí, després d'estar una bona estona fent la cabreta saltant roques amunt i avall, em vaig cansar, vaig decidir plantar-me i el Mohawk va haver d'arribar fins allà ell solet.


El dia següent, que resulta que era diumenge, malgrat que nosaltres no n'érem gaire conscients, vam recollir els trastets i de l'hostal on ens havíem allotjat dues nits ens vam dirigir cap a un altre càmping, aquesta vegada a Huesca, concretament a Sesué, molt a prop de Benasque. És la quarta vegada que anem a la Borda d'Arnaldet, però aquesta vegada ens hem endut una sorpresa no del tot agradable: resulta que, tot i que encara no érem agost, sí que molta gent ja havia començat les vacances d'agost, així que el càmping, que normalment trobem mig buit (perquè hi anem la primera o segona setmana de juliol) estava pràcticament ple i, el que és pitjor, a rebentar de nens! Nens i més nens de totes mides corrent i cridant amunt i avall tot el dia!! Tant tranquil·lets que havíem estat a Espot, acompanyats només dels seus milers d'insectes...

A la tarda, el Mohawk va anar a repetir la ferrata de Benasque, que ja havíem fet fa un parell d'anys, i jo vaig preferir descansar i, de passada, aprofitar l'estona per llegir una estona. I què llegia? Doncs l'últim llibre del Harry Potter!! Sí, per fi sabré com acaba tota la història!!! A la tarda vam donar una volta pel poble de Benasque, amb visita obligada, com cada any, a la botiga del Barrabés (tot i que visitar no vol dir necessàriament comprar-hi, eh?).

Dilluns ens vam llevar d'hora, vam esmorzar i vam fugir corrent del càmping abans que es despertessin tota la multitud de bèsties que habitaven la zona. Vam anar a fer una excursió (la tercera en una setmana!) a l'Aigüeta de la Bal, al poble veí d'Eriste. No sé si és que feia molta pujada i jo ja estava cansada de tants quilòmetres, però em va costar molt arribar. I arribar a on? Doncs no ho sabem molt bé. Suposo que l'excursió portava cap a un llac, però va arribar un moment en què ens va sonar massa a deja vú i vam decidir parar-nos allà on érem, remullar els peus en l'aigua gelada que baixava per la vall, dinar i tornar cap el càmping.


L'endemà, dimarts, va arribar el moment de recollir definitivament els trastos i tornar cap a casa, cap al nostre estimat piset, que vam deixar abandonat durant una setmana.

En resum, tot i que força cansades, han estat unes bones vacances. Crec que potser hi tenia alguna cosa a veure el fet que, com passa cada 28 dies, durant aquests dies estava radiant!!


Per cert, durant aquest viatge he recollit quatre imatges més pel meu diccionari de l'escalada, que espero poder "publicar" properament.

I una bona col·lecció de fotos d'animalons...



I de riuets i de llacs i de cascades i...



Un apunt de geologia (Gatsaule, ja em corregiràs si m'equivoco...): Quina diferència hi ha entre aquesta vall...


i aquesta?


Doncs que la primera es diu que té forma de v, mentre que la segona té forma de u. I per què passa això? Doncs perquè les valls amb forma de v (les més habituals a casa nostra) s'han originat per l'erosió del curs de l'aigua, amb el riu que transcorre pel mig de la vall, mentre que les valls en forma de u tenen un origen glaciar.

5 comentaris:

Mohawk ha dit...

Aquesta Selene, porta tant de temps aguantant un "ves-a-saber-que" com el de la pujada al Ventosa, que ja sap més que ell de pedres i geologia... i sembla que pròximament ens donarà una lliço de cantells d'escalada...je,je,je!

;)

Gatsaule ha dit...

Molt bona la lliçó de geologia, tan sols un petit apunt (alguna cosa he de dir...). I és que la vall fluvial de la foto, és una vall d'origen glaciar que ha estat aprofundida per l'erosió fluvial, per això la forma de V es veu sobretot al fons de la vall.

I molt bones les fotos de les daines, costen d'enganxar perquè són molt ràpides. Cada vegada ets més àgil amb la càmera !!

Selene ha dit...

Sí, va ser una sort que ja tenia la càmera a la mà, perquè anava a fer una altra foto quan van aparèixer les daines, si no no les hauria pogut enganxar corrent cap avall. Després es van parar sota els arbres i allà sí que les vam poder veure bé, malgrat que a la foto queden amagades entre els arbres. Per cert, si no m'equivoco, eren un mascle i dues femelles...

Anònim ha dit...

Es curiós, dissabte devieu passar per davant del meu cotxe que estava aparcat a la mateixa pista cap a Cavallers, un km passat Caldes de Boí.

Estavem escalant al sector el mirador...

¡Ah! i si vau veure una festa a un prat just davant del desviament per pujar al poble de Coll, allà era on celebrava la boda una amiga...

Quines casualitats...

Selene ha dit...

Sembla que aquest mateix cap de setmana tothom voltava pels Pirineus!

Ja ho diuen que "el món és un panyuelu"!!! :-o ;-)