1 x 1 = 0

Aquest meu estimat blog va néixer amb la intenció de ser una via d'escapada on poder vomitar els meus pensaments, impressions i, també, anècdotes vàries relacionades amb la meva feina, l'ensenyament (o és "educació"? encara no ho he acabat d'aclarir...) i desfogar-me d'alguna manera de l'estrés de l'institut.

Durant aquest curs veig que he fet ben poques aportacions al blog i, a més, poquíssimes relacionades amb el meu objectiu inicial. El motiu no és que no hi hagi hagut anècdotes per comentar, sinó les meves poques ganes de parlar sobre el tema. Avui, però, ara que ja pràcticament estem a les acaballes del present curs, aprofitant un moment de descans entre correcció i correcció, vull fer una petita reflexió sobre el tema de moda d'aquests últims temps, l'anomenat 1 x 1, que pels qui no treballeu en un centre educatiu o no teniu fills en edat escolar, us diré que és la manera com es coneix la brillant idea de la Generalitat, de fer que cada nen tingui al seu davant durant set hores al dia una minúscula pantalla d'ordinador amb el seu corresponent minúscul teclat.

Per molt que hi penso no li acabo de trobar res de bo i en canvi sí molts inconvenients. Per on començo?

Se suposa que aquest projecte d'ordinador x nen era de moment un sistema experimental, que s'estava provant en quatre centres comptats, a l'espera de veure com sortien els resultats abans d'implantar-ho a la resta de centres, siguin de primària (m'horroritza imaginar nens de set o vuit anys passant tot el sant dia mirant la pantalla d'un ordinador...) o secundària. No sé molt bé com, aquest projecte experimental ha passat a ser, de la nit al dia i sense haver-se comprovat encara la seva mínima efectivitat, una obligació per a tots els centres, que s'hauran d'afanyar a adaptar-se, vulguis no vulguis, al nou sistema en dos o tres anys vista. Tot plegat fa molt tuf a negocis poc clars, perquè a què vénen ara de cop les presses per fer que tothom compri el seu miniordinador?

Al meu institut ho vam estar discutint fa uns dies i finalment tot el claustre va estar d'acord amb què tard o d'hora haurien d'acabar claudicant, però que de moment preferien esperar almenys un curs més, a veure què passava, perquè ningú ho veia gens clar. La reacció dels pares al saber la notícia ens va sorprendre, perquè es van indignar amb la nostra decisió i fins i tot ens van acusar de ser uns covards per no atrevir-nos a innovar!

A mi el que m'espanta és veure com la Generalitat ha aconseguit rentar el cervell a la població amb tota aquesta història. De debò la gent pensa que els nanos estaran més motivats, treballaran més i aprendran més si tenen davant dels nassos una pantalla d'ordinador en lloc d'una pissarra, i escriuen en un teclat en lloc de fer servir paper i boli? Senyors meus, els qui no treballen no treballen ni treballaran, ni amb ordinadors ni sense. Quan veieu un mal estudiant molt interessat davant d'una pantalla podeu imaginar que hi estarà fent qualsevol cosa menys estudiar: jugar en xarxa, mirar vídeos del Youtube, xatejar amb els companys, mirar fotos de les últimes borratxeres de la "penya"...

I no ho dic per dir: tinc un grup d'insuportables alumnes de 2n d'ESO, les millors perles del curs reunides en una mateixa classe, una d'aquestes assignatures alternatives a la religió, que a la pràctica solen simplement una pèrdua de temps. Tinc dues hores a la setmana amb ells i com que se'm fan llarguíssimes i inaguantables, a mig curs vaig decidir que una de les dues hores faríem feina a la classe i a l'altra hora aniríem a l'aula d'informàtica i escriurien a l'ordinador allò fet prèviament sobre paper.

L'ambient de la classe va fer un canvi radical des del primer dia que vam anar als ordinadors. Seguint les teories de la Gene, aquest canvi hauria d'estar condicionat pel fet que els noiets estaven més motivats per treballar, perquè ho feien davant d'una pantalla. Doncs ja us asseguro jo que no. L'actitud ha canviat molt, és cert, ara ja no es comporten malament amb mi i no m'hi he de barallar contínuament, ni tan sols em cal cridar-los l'atenció durant tota l'hora (de fet, a l'aula d'informàtica hi sol haver un silenci que fins i tot fa por, que es nota en cap altra aula) però segueixen sense "fotre ni brot". Què fan, doncs? Enviar-se missatges a través dels ordinadors entre ells o bé amb companys que estan "treballant" en altres ordinadors del centre a la mateixa hora, jugar entre ells a jocs en xarxa, mirar tonteries vàries al Yotube o similar i, de tant en tant, fer un cop d'ull a les últimes novetats dels fotologs de tota la seva colla d'amics... Menys la feina que els he demanat, qualsevol cosa.

Un altre aspecte que no veig gens clar és, en una època on s'insisteix tant amb que hi ha crisi econòmica, que s'ha d'estalviar, que ens treuen professors i recursos perquè no hi ha prou diners i que ens han reduït les dotacions econòmiques ja del curs vinent, etc., com se suposa que els instituts han de pagar les enormes despeses que suposaria adaptar el centre a la presència de 300 o 500 ordinadors, tots connectats a la xarxa elèctrica (perquè els ordinadors porten bateria, però tenen una autonomia d'unes 6 hores sent molt optimistes) i també a l'altra xarxa, Internet, quan ara mateix ja tenim dificultats per tenir un bon accés a Internet amb els quatre ordinadors comptats que hi ha? Això sense comptar els armaris especials i les noves mesures de seguretat que s'haurien de posar per protegir tota aquesta maquinària no precisament barata.

En el mateix claustre de fa uns dies, quan discutíem si s'iniciaven les obres per adaptar tot l'institut al nou sistema ja de cara al curs vinent, després de tota la discussió i presa ja decisió de deixar-ho per més endavant, el nostre secretari, encarregat dels afers econòmics del centre, ens va recordar de la necessitat de no malgastar amb llums encesos innecessàriament ni fotocòpies no estrictament imprescindibles perquè no hi ha pressupost ni per això. Però llavors, com pensaven pagar totes aquestes grans despeses?! Amb una subvenció de la Generalitat...però no havíem quedat que estàvem en crisi i no hi havia diners per a res?

Hi ha encara un tercer aspecte que no m'atrau gens del sistema: els anomenats "llibres digitals". Estic d'acord que la tecnologia pot ajudar a fer més dinàmiques les classes, aportant tot un conjunt de possibilitats prou interessants: poder projectar un text extens en una pantalla, sense la necessitat d'anar escrivint a la pissarra i borrant contínuament; ensenyar imatges per exemplificar les explicacions; visualitzar algun documental sobre el tema tractat, etc. Veig bé que les aules estiguin equipades amb pantalla, projector i ordinador, però d'aquí a que cada nen necessiti una pantalla sota el nas hi ha un salt molt gran. I els llibres digitals, ara per ara, em semblen totalment inútils. Vull pensar que les editorials no han tingut prou temps per fer la feina i han presentat els seus "llibres" amb el que han pogut fer, però que amb els anys la cosa millorarà molt i molt, perquè si els "llibres" que he vist fins ara han de ser el futur de l'ensenyament anem ben apanyats.

No he treballat amb llibres digitals, així que no sé què tal funcionen en una aula, però sí n'he vist alguna mostra i m'han semblat més aviat penosos: en alguns casos es limiten a passar a format digital el mateix llibre que ja existeix en paper, amb la qual cosa no entenc la gràcia de canviar el llibre en paper pel mateix llibre en una pantalla; en altres casos s'obliden que allò ha de ser un "llibre" que ha de servir perquè els noiets aprenguin coses noves, no per ser una sala multijocs, que ja estic d'acord amb què l'ensenyament no té per què ser avorrit, però tampoc cal passar-se; i en altres casos, encara, hi he vist un excés d'informació impossible d'assimilar per un noiet de 12-14 anys.

Fa uns dies vaig estar fent una guàrdia amb un grupet de 1r d'ESO. La professora no hi era, però els havia deixat feina per fer, així que van anar fent al seu ritme durant tota l'hora. En aquesta classe estan provant la co-existència, l'ús simultani del llibre en paper i també en format digital, escollint un o altre segons li sembli al professor en cada moment. La classe era de socials i estaven estudiant la prehistòria. Doncs bé, vaig sortir de l'aula sense saber què pensar. Van estar tota l'estona davant dels ordinadors (i en aquest treballant de debò), clicant amunt i avall per anar passant d'un enllaç a l'altre. Tenien una pantalla amb preguntes que havien de respondre, però per fer-ho havien de passar a una altra pantalla on hi havia un text excessivament llarg amb tot el contingut necessari.

Òbviament, no es van molestar en llegir ni una sola línia del text (on vas a parar, amb tanta lletra ni jo m'ho llegiria!) i van començar a contestar les preguntes amb el primer que els va passar pel cap. Quan se'n van cansar, van passar a unes altres activitats del mateix tema, que consistien bàsicament en unir paraules entre dues columnes. Novament, es van dedicar a anar dibuixant línies d'un costat a l'altre sense ni tan sols llegir el que se suposa que estaven relacionant, fins que els apareixia un cartellet que els deia que ho havien "contestat" bé (ostres, sí que en saben, que ho han respost tot bé!). I altres activitats per l'estil. Total, que aquells noiets van sortir de la classe havent respost fantàsticament bé totes les preguntes que se'ls havien plantejat, però sense tenir ni idea de què havien estat responent. Insisteixo, si això ha de ser l'ensenyament del futur, estem ben arreglats!

Podria trobar encara més inconvenients al tema 1 x 1, però em sembla que per ara ja n'hi ha prou...

Per cert, canviant de tema, aquest curs hem descobert que els IES de sempre (els Instituts d'Ensenyament / Educació Secundària) ara s'anomenen INS, però no tinc ni idea del perquè d'aquest canvi ni què se suposa que signifiquen exactament aquestes tres lletres. Un alumne em deia que probablement prové de INSuficient, perquè és la nota més habitual que es veu en la seva classe, però diria que la cosa no va per aquí...Algú m'ho pot explicar?

Busajant

Ja fa alguns mesos que amb el Mohawk teníem pendent fer una excursió que semblava maleïda, ja que cada vegada que ens proposàvem fer-la, passava una cosa o altra que ens ho impedia. Avui, finalment, res ha fallat i hem pogut tatxar l'objectiu de la nostra llista. Hem anat a caminar per la zona de la serra de Busa, al Solsonès, fins al mirador sobre el pantà de la Llosa del Cavall i, després, hem arribat fins a la presó del Capolatell, on l'altra vegada que vam ser a la zona no vam poder anar perquè se'ns va posar a ploure a mig camí.

Avui ha estat un dia prolífic pel que fa a l'observació de tota mena d'exemplars del món animal. El primer que hem vist, plantat al mig de la pista de camí cap a Busa, ha estat un cabirol, que ha fugit corrent quan ha vist el cotxe, així que ni tan sols m'ha deixat temps per treure la càmera de la seva funda. Llàstima, hauria quedat una foto ben xula.

Al pla de Busa, on hem deixat el vehicle, hem trobat els primers exemplars dels animals que hem vist (i sobretot sentit) més durant tot el dia: els corbs.

Avançant pel camí cap al mirador, hem anat passant per sota de pins plens de bosses de la processària i, mirant a terra, hem pogut constatar que la primavera i el bon temps ja han arribat...Eeeeeccccssss!

Tornant del Capolatell, ens han vingut a saludar tres bonics rapinyaires, falcons, segons el Mohawk.

I també hem vist, gairebé per casualitat, la mil·limètricament ben confeccionada teranyina d'una minúscula aranyeta. La sabreu trobar, a la fotografia de sota?

La presó de Busa, a la mola del Capolatell, fa molta por, no pel lloc en si, sinó per la seva història. Pensar que aquell tros de terra servia de "presó", on els presos eren deixats a la seva sort allà "tancats" fa posar els pèls de punta, sobretot quan veus que està tot ple d'avencs, alguns molt profunds, però mig amagats per la vegetació, i quan arribes a la zona dels grans penya-segats, la que dóna al pantà, que és quan veus que realment no tenien cap altra sortida d'allà que no fos la passarel·la que posaven els seus captors.

Val a dir que l'excursió d'avui en el fons era una excusa per anar a localitzar una escala per accedir a les vies d'escalada de la paret sud de Busa. Així que quan hem aconseguit el primer objectiu, hem desfet part del camí i hem continuat en direcció contrària, fins a la masia Bertolina, per intentar localitzar la dita escala.

Seguint les indicacions que portàvem, hem anat avançant camp a través fins arribar a les cingleres i, després de fer alguna volta més de les que calia, hem localitzat una senyera estelada que indicava el punt on es troba l'escala metàl·lica que buscàvem.

Bé, amb això ja havíem complert amb el pla del dia, així que hem retornat cap al cotxe, on ens hem menjat l'entrepà que portàvem asseguts a la gespa, i encara hem tingut temps per arribar a casa just a l'hora de la migdiada.

Us deixo algunes instantànies d'avui, del paisatge (encara nevat en els punts més elevats) que hem pogut contemplar.

Malgrat que l'excursió no ha estat espectacular, ja que majoritàriament hem anat caminant per pistes força transitables, ha valgut la pena fer-la només pels impressionants paisatges que ens ha permès contemplar, avui amb un dia ben net i assolellat. Ja era hora!

On bufa la tramuntana

Aquests dies d'inici de Setmana Santa, amb el Mohawk hem anat a passar quatre dies a l'Estartit, període durant el qual hem tingut temps de tot: d'escalar, de caminar, de menjar bé i de fer unes llargues i merescudes migdiades.

Vam pujar el divendres al vespre, per així poder aprofitar al màxim el dissabte. I hi tant si el vam aprofitar! Al matí, veient el bon i tranquil dia que feia, vam anar fins a la cala Montgó, al costat de l'Escala, on el PGB ens havia ensenyat fa cosa d'un any una zona d'escalada molt a prop del mar. Tot i que aquell dia el temps no era tan esplèndid!

Dissabte feia un dia radiant, així que vam estar tot el matí pujant i baixant per les diverses vies del sector. Bé, un pujava i baixava, mentre l'altra l'assegurava...

A la tarda havíem pensat d'anar a fer el turista a Roses, però finalment, per acabar d'arrodonir el dia, vam anar fins a Roca Maura, zona que ens queda just a sobre de l'apartament on ens allotgem, a escalar de nou.

Des de dalt de Roca Maura es pot contemplar una bona panoràmica de la zona, amb l'Estartit als seus peus, la Gola del Ter i els verds camps regats per l'últim tram del riu.

I, com no, les illes Medes

Va ser trist comprovar els estralls que havia causat, també allà, tan a prop del mar, la gran nevada de fa unes setmanes.

Diumenge havíem quedat amb la meva família per dinar en un restaurant de l'Estartit, així que ens vam llevar d'horeta i ens en vam anar a fer una excursió a la recerca de la cala Ferriol, situada en algun punt entre l'Estartit i l'Escala.

Passant prèviament per damunt de la Foradada

I com a curiositat, una sortida d'aigua dolça subterrània en un racó de la cala Ferriol.

Una explicació poc clara del llibre que ens guiava va fer que acabéssim caminant un parell de quilòmetres més dels previstos, però finalment (gràcies a les oportunes indicacions d'un grup de ciclistes que anaven també donant voltes per allà) vam poder assolir el nostre objectiu i, a més, retrobar el cotxe a temps per tornar a l'apartament, fer una dutxa ràpida i arribar al restaurant just a l'hora prevista.

Vam dinar com reis, ens vam acomiadar de la família després de la sobretaula, i vam retornar a l'apartament, on vam poder gaudir d'una llarga i agradable migdiada que, entre una cosa i altra, es va allargar fins pràcticament l'hora de sopar.

Dilluns el dia es va llevar una miqueta més fosc que el dia anterior (la predicció del temps havia anunciat pluges pel vespre), així que vam decidir fer una altra excursioneta, però sense moure'ns de l'Estartit, per si de cas el temps empitjorava. Vam descobrir que ens quedava una cala de la zona per conèixer, així que motxilla a l'esquena i caminada fins als Arquets i la cala Calella.

De retorn cap a l'apartament, vam tornar a comprovar la força de la nevada de fa uns dies i, també, la força del vent, que en aquells moments començava a notar-se amb més intensitat.

De camí, quan passàvem a prop de les valles de l'antiga base nordamericana, vam veure un animaló que fugia corrents al veure'ns. Vam tenir el temps just de fer-li una foto al seu pandero, així que no estem gaire segurs de què era, però semblava una guineu.

A l'hora de dinar vam estar discutint què cuinàvem i, finalment, vam optar per ajudar a reactivar l'economia de la zona anant novament de restaurant. Vam posar-nos les botes amb un fantàstic arròs negre i a la tarda vam quedar-nos a l'apartament sentint com el vent bufava a fora.

Dimarts ens vam llevar amb tota la tranquil·litat del món, vam recollir-ho tot i ens vam acomiadar de l'apartament que ens havia acollit els últims quatre dies. Al sortir al carrer vam poder comprovar que, tal com havien predit els meteoròlegs, havia plogut durant la nit. Ho vam notar, sobretot, quan vam veure que el nostre cotxe havia canviat el seu color coure habitual per un to marronós poc afavoridor.

Tot recorrent el Camp de Tarragona

Durant dos caps de setmana consecutius, amb el Mohawk hem anat a fer una visita per terres tarragonines.

La setmana passada em va enredar per, malgrat l'amenaça de pluja imminent (que de fet acabaria sent gran i històrica nevada imminent), anar a enfilar-nos a una petita agulla al terme de la Riba (Alt Camp). Feia temps que no li treia la pols al meu arnés seminou i als meus peus de gat no tan nous, així que no vaig tenir més remei que acceptar la proposta.

El primer que em va sorprendre va ser la Riba, un petit poble fumejant construït al voltant de la indústria paperera.

Després d'atravessar el poble i recórrer un bon tros de pista amb l'ai al cor, per si ens trobàvem trams amb fang o neu que ens impedissin continuar endavant, per sort, malgrat algunes basses conseqüència de les roderes dels tot-terreny que deuen circular per la zona, vam poder arribar a destí sense problemes.

Vam deixar el cotxe en el lloc indicat per les ressenyes que ens guiaven i vam iniciar un tram a peu, mirant consecutivament amunt i avall, amunt vigilant els amenaçadors núvols que ens saludaven i avall per trobar el caminet per arribar fins a l'agulla Fetitxe, l'objectiu del dia. Finalment, vam arribar a la conclusió que no existia tal caminet, així que quan vam localitzar l'agulla vam tirar herbes i arbustos a través fins arribar a la seva base.

La via té uns set metres de llargada i un grau de V. Crec que la dificultat més gran va ser l'entrada de la via, però no per la via en si, sinó perquè estava sota un munt d'agradables plantetes amb punxes. Reconec que no estava gens inspirada (seria pel mal dia que feia? O potser pel costipat que arrossegava feia un parell de dies?), així que pujar fins al cim em va costar més del que calia, però finalment hi vaig arribar.

El que no em va costar gaire va ser el seu descens en ràpel (si és que ja en sóc una pofesionà), com podeu veure en la sèrie de fotos monogràfica que em va fer el Mohawk des d'una agulla pròxima. Llàstima que a un metre de terra em va relliscar un peu i baix acabar fregant la paret amb la mà. Bé, d'això en diuen marques de guerra, oi? Doncs això, que ara mateix encara tinc la mà ben marcada.

Aquest diumenge, junt amb el Podarcis i el Corpix, l'Imma, la M. José i la menuda Lucía, vam anar fins a Poblet-Vimbodí. L'excusa oficial era d'anar (els machotes del grup) a pujar l'Aresta GER del Roc Ponent; la raó extraoficial era la calçotada que venia després, com a recompensa per les gestes aconseguides per uns i la paciència infinita de les altres.

La M. José i la Lucía es van afegir al grup just a l'hora de la teca (mira-les elles que espavilades!), mentre que l'Imma i una servidora ens vam llevar ben d'hora per acompanyar i donar ànims als nostres herois, davant el gran repte que es proposaven, no per la dificultat de la via, sinó pel maleït fred que feia a la zona.

Els vam deixar allà, a punt d'iniciar el llarg i nevat ascens fins al peu de via, i ens en vam anar a fer de turistes visitant el monestir de Poblet. Realment ens vam sentir com unes turistes, perquè a la mateixa hora que nosaltres van arribar dos autocars plens de jubilats, més un tercer que ja s'esperava pel torn següent. És el que té anar a visitar Poblet un diumenge al matí...

Malgrat l'acumulació de gent, la visita va ser d'allò més tranquil·la i ordenada, tot i que a estones ens feia una mica la impressió que ens feien pressing perquè just darrere nostre, trepitjant-nos els talons, ja hi havia un altre grup. Tot i no ser espectacular, trobo que la visita va valdre la pena.

Potser el millor de la visita va ser el moment de sortir del monestir, en què, després de molts i molts dies, vam poder notar l'escalforeta del sol a la cara!

Com que ens sobraven encara un parell d'hores per trobar-nos amb els nostres companys, vam aprofitar per esmorzar i després esperar-los una estona més gaudint de l'escalfor del sol des de dins del cotxe (fora l'aire fred a estones encara es notava). Quan finalment els nois van tornar victoriosos, i ja amb la M. José i la Lucía amb nosaltres, vam anar ràpidament cap al restaurant, a menjar-nos una molt bona calçotada amb bona companyia.

L'anècdota divertida del dia va passar durant el dinar. La Lucía portava un llibret d'aquests per nens amb dibuixos d'animals on hi ha adhesius amb la forma de les potes i demés per anar completant els dibuixos. De sobte, vam sentir que al nostre darrere el cambrer que ens estava servint els calçots es posava a riure tot sol. Ens el vam mirar tot estranyats i ell ens va explicar que, pendent com estava de la seva feina, havia sentit algú dient-li a la nena "Ven, que te saco los ojos". Òbviament, la M. José es referia a uns dels adhesius, però com que ell no ho havia vist, es va sorprendre molt de sentir pronunciar aquella frase. No cal dir que tots plegats ens vam fer un tip de riure.

De cinc en cinc

Fa uns dies a l'institut tenim el tercer una mica revolucionat. Tot va començar a inicis de gener, quan vam tornar de vacances i els noiets em van portar els butlletins de notes del primer trimestre signats pels seus senyors papes o mames. Una de les noietes de la meva tutoria, amb més d'una assignatura suspesa, va començar a fer coses sospitoses: primer em va donar un butlletí que amb un simple cop d'ull es veia que havia estat escanejat; després em va donar signats uns fulls on hi constaven les faltes d'assistència injustificades i els retards que tenia acumulats des de setembre fins a desembre amb una signatura que no s'assemblava en res a la del full del butlletí, malgrat que se suposa que tot ho havia signat la mateixa persona, la seva mare.

Vaig deixar passar uns dies fent com si no hagués vist res, fins que vaig saber que la mare vindria a l'institut per parlar amb la tutora del germà de la noieta. Li vaig comentar a la companya les meves sospites i ella, com qui no vol la cosa, li va insinuar a la mare que hi havia algunes irregularitats en les notes de la seva filleta. La setmana següent vaig trucar a la senyora per tenir una entrevista amb ella, perquè les meves sospites cada vegada semblaven més certeses.

Quan va venir la mare de la noieta, li vaig donar una còpia de les notes de la seva filla i també dels fulls amb les faltes i retards, i li vaig dir: "no sé què t'haurà ensenyat ella, però les seves notes són aquestes". Quan ho va veure, em va dir: "mira, et diré el que hi ha." I a continuació em va explicar que un dia, accidentalment, va trobar sobre l'escàner de casa seva un butlletí de notes d'una noia amb notes de notables i excel·lents, curiosament les mateixes notes que li havia ensenyat la seva nena, però amb un nom diferent.

Ella, que no es talla un pèl, ràpidament va agafar la nena i li va demanar explicacions. Resulta que ella i quatre o cinc amiguetes més havien decidit que les seves notes no eren prou bones i que perillaven els seus esplèndits regals de reis, així que van decidir que les falsificarien i llestos. Total, sospites totalment confirmades: la noieta m'havia donat un butlletí de notes signat per la seva mare, però que no era l'original. A més, els altres fulls amb el llistat de faltes d'assistència, que ja tenien una signatura diferent, vés a saber qui les devia haver firmat, però la mare ni els havia vist.

Ho vaig comentar a la resta de companys del curs, sobretot als altres dos tutors de 3r i, estirant el fil (és a dir, fent un cop d'ull a la resta de butlletins signats que havien entregat) es va descobrir que, tal com m'havia advertit la mare de la meva alumna, hi havia quatre casos més de falsificació de notes. Així doncs, ara mateix a l'institut hi ha cinc expedients disciplinaris més en procés...

Ja en queden menys...

Ja sé que fa temps que no actualitzo el meu pobre blog, però porto un temps molt ocupada amb la feina de l'institut (al final resultarà que tinc uns alumnes massa treballadors i tot!), així que avui he decidit posar-hi alguna coseta nova, tot i que no tinc massa per explicar.

Ara que estem més o menys a meitat de curs, he decidit fer un recompte dels alumnes que tinc. Dic recompte, perquè durant aquests últims mesos hi ha hagut alguns canvis, així que ja no som precisament els que érem quan vam començar al setembre.

Pel que fa als de primer de batxillerat, com sol passar, ja tenim uns quants desertors (i altres que esperem i desitgem que desertin aviat, però sembla que no s'hi animen...). Dels 34 que tenia en cada un dels dos grups de batxillerat, en un actualment ja en són 31, perquè un dels alumnes ni tan sols va aparèixer a l'iniciar el curs; un altre venia dia sí, dos dies no, fins que finalment va veure que allò no el portava enlloc (òbviament no hauria aprovat ni una assignatura) i es va donar de baixa abans de Nadal, però el que ens va sorprendre va ser la decisió d'una noia que passat vacances no va tornar i després vam saber que també s'havia donat de baixa. En l'altre grup, el dels científics i tecnòlegs, són 33, ja que per ara no hi ha cap deserció, tot i que hi ha una noia que s'ho està replantejant, i una altra va marxar a principis de desembre perque amb els pares se'n van anar a viure a Castelldefels.

Ara, la bona notícia (cosa que he de dir fluixet, perquè és "políticament incorrecte") és que sembla que per fi perdrem de vista un dels dos energúmens que tenim a tercer. Ara, inhabilitar un alumne (és a dir, expulsar-lo definitivament de l'institut) sempre és una decisió difícil de prendre, perquè com que no tenen encara 16 anys, se l'haurà d'escolaritzar en una banda o altra i, és clar, del centre on vagi a parar ens enviaran alguna altra joia semblant o encara millor que ell (en aquests casos es parla d'"intercanvi de cromos", tot i que suposo que dir-ho així també deu ser políticament incorrecte...). O sigui, que pot acabar sent pitjor el remei que la medecina. Bé, ja veurem com va...

A part, durant el curs és habitual que vagin gotejant contínuament nanos vinguts de qualsevol part del món (tot i que majoritàriament marroquís o sudamericans), però aquest any, amb la història de la crisi econòmica, a tercer tan sols ens ha vingut un noiet sudamericà i no crec que en vinguin gaires més. Així, el nombre d'alumnes de tercer es queda igual que al principi de curs.

El que sí ha canviat molt és l'actitud d'uns i altres: els de la meva tutoria, que eren molt moguts i xerraires, ara es porten d'allò més bé (òbviament, amb algunes excepcions, però no són excessivament greus); els del B, que van començar sent la millor classe, ara mateix són els que tenen més mala fama del centre: fa un parell de setmanes, una professora que va estar amb ells de guàrdia perquè els faltava el professor va sortir horroritzada del seu comportament (em va explicar que fins i tot havia hagut de tancar la porta amb clau perquè n'hi havia alguns que gairebé se li van escapar de la classe!). Ara que en aquest grup aviat hi haurà un individu menys, espero que la situació es tranquil·litzi, perquè realment s'han convertit en un grup molt desagradable. I els del C, doncs segueixen com sempre, xerrant més del compte, però es pot aguantar.

Veurem com segueixen les coses a partir d'ara...

Islas Canarias, islas Canarias...

Fa cosa d'un parell de mesos, amb el Mohawk vam decidir passar, per primera vegada, el Nadal fora de casa. Poc amants com som del fred, vam dir de cumplir per fi amb una mena de compromís que teníem pendent de fa cosa de 8 anyets: anar a visitar les Canàries. Després de donar-hi moltes voltes i consultar-ho amb la gent que ja hi ha estat abans, finalment ens vam decidir per l'illa de Lanzarote.

Així doncs, el dia 24, dijous, vigília de Nadal, ens vam presentar a l'aeroport de Barcelona a les 10h, a embarcar la maleta i esperar la sortida del nostre vol, previst per les 12:20. Era la nostra primera ocasió per conèixer la nova terminal T1, que encara no havíem vist. I ja ho crec que la vam poder conèixer, perquè amb la història del mal temps que feia tant a Barcelona com a Lanzarote i, segons ens van dir després, una vaga encoberta dels controladors aeris de l'illa, que es queixen perquè els volen reduir el sou, l'avió no va enlairar-se fins a les 16h, tres hores més tard del previst. Comptant que ja havíem anat a l'aeroport dues hores abans de l'hora de sortida prevista, vam tenir cinc hores per contemplar la meravellosa nova terminal!

Per sort, malgrat el mal temps i el vent en contra, que ens feia anar més lents de l'habitual (paraules textuals del comandant de l'avió), el trajecte va anar molt bé i passades tres horetes més (dues, amb el canvi horari) aterràvem per fi al nostre destí: Arrecife. Allà ens esperava un autobús (devia portar tres hores esperant-nos?) que ens va portar fins la que seria "casa nostra" durant els cinc dies següents, a l'Aparthotel Oasis Timanfaya Golf (agafa-t'hi per memoritzar-ne el nom!) de Costa Teguise, un conjunt d'apartaments amb una piscina al centre sempre plena d'anglesos al seu voltant, amb horaris anglesos i menjar anglès on, malgrat tot, no s'hi estava malament. També s'ha de dir que a l'arribar allà, estàvem tan cansats i avorrits del viatge, que només vam tenir temps d'apreciar el fantàstic llit de l'apartament i poca cosa més.

Navegant per Internet, buscant referències sobre l'hotel on passaríem cinc dies (bé, nits, perquè durant el dia poc que hi érem) de la nostra vida, havíem trobat alguns fòrums on deien que la zona estava "infestada" d'escarabats i que hi havia una plaga de gats que entraven a les habitacions i no hi havia manera de fer-los fora. Home, haberlos, haylos, però d'aquí a parlar de plaga...d'escarabats en vam veure, exactament, un, i de gats, doncs un parell, però es veien molt ben cuidats, així que no ens va semblar que fos un problema.

El dia 25, Nadal, com que no estàvem segurs de si els llocs que volíem visitar estarien oberts o no (tot i que finalment sembla que allà tothom treballava el dia de Nadal) ens el vam prendre de relaxament total. Al matí vam fer la visita al poble de Costa Teguise, vam voltar per la platja sota el vent i quan ja ens vam notar prou airejats, vam tornar a l'hotel.

A la tarda, vam fer pràcticament el mateix que els anglesos, que es passaven el dia sencer o bé a la piscina (i això que estava tot el dia ennuvolat!) o bé al bar del costat de la piscina; nosaltres, però, vam optar pel sofà de l'apartament. Que bé va anar un dia sencer de fer no-res! A la nit, se suposa que a l'hora de sopar hi havia una gala de Nadal, però avui encara l'estem esperant. L'única diferència que vam trobar entre el sopar de cada dia i el sopar de Nadal (a part del preu...) és que els anglesos (alguns) anaven vestits amb sabates en lloc de xancletes, i alguns fins i tot ben mudats, però poca cosa més.

El dia 26, dissabte, al matí vam agafar el cotxe de lloguer que ens transportaria els pròxims dies i vam iniciar el recorregut turístic per Lanzarote. Per començar, vam escollir la ruta pel nord de l'illa. Vam passar per l'antiga capital, Teguise (actualment és Arrecife), i vam seguir carretera amunt, fins al mirador de Haría, des d'on se suposa, segons les informacions que portàvem d'Internet, que es pot contemplar un "frondoso valle con miles de palmeras". La vall la vam veure i les palmeres més o menys també, però el concepte "frondoso" encara no l'hem acabat d'entendre. Bé, si comparem aquesta vall amb la resta del territori (on la majoria de muntanyes estan ben pelades, perquè la vegetació no té prou força per sobreviure-hi) és cert que hi havia força arbres, però d'aquí a veure-hi "miles de palmeras"... Vaja, no m'he parat a comptar-les, però jo diria que tantes no n'hi ha...

Feta la primera parada, vam seguir endavant, fins al Mirador del Río on, per cert, et cobren 4.5€ per contemplar el paisatge. Entenc que cobrin per cobrir les despeses de manteniment del mirador, però 9€ per dues persones que érem, total per fer quatre fotos al paisatge, ens va semblar abusiu. Buf, no havíem començat gaire bé la visita turística: primer un "frondoso valle" que no tenia res de "frondoso" tot i que sí de "valle" i després haver de pagar per contemplar un paisatge que no estava malament, però tampoc tenia massa d'especial...


Des del primer moment que vam posar els peus a l'illa vam notar que hi ha un nom omnipresent: el de César Manrique (1919-1992), arquitecte, pintor i escultor d'Arrecife, autor de la majoria d'obres arquitectòniques i escultòriques més conegudes i visitades. El Mirador del Río és el primer exemple de la seva obra que vam veure, construcció que, com pràcticament tota la resta, està construïda respectant al màxim el lloc original i mimetitzada amb l'entorn natural.

Següent parada del dia, per sort ja més interessant: la Cueva de los Verdes, un recorregut guiat d'uns 40 minuts de durada per una petita part (d'1 km aproximadament) d'un túnel volcànic subterrani, d'uns sis quilòmetres de llargada format per l'erupció del Volcán de la Corona fa uns 3000-5000 anys, túnel que va des del con volcànic fins al mar i és l'origen, també, de l'altra gran atracció de la zona: els Jameos del Agua.

En el recorregut, adaptat per un altre artista illenc, Jesús Soto, s'hi pot veure, entre altres coses, un riu de lava solidificat i un curiós auditori situat a uns quants metres sota terra.

Els Jameos del Agua, segona construcció de César Manrique que vèiem aquell dia, es troben en la part del túnel més acostat a la costa. Els jameos són parts del túnel volcànic subterrani on s'ha enfonsat el sostre a causa de l'acumulació de gasos dins del túnel. Com a conseqüència d'aquest enfonsament, queda un forat circular més o menys gran pel qual entra la llum del sol i per on, a més, es pot accedir a l'interior del túnel subterrani. En els Jameos del Agua hi ha tres d'aquests jameos, un dels quals es va habilitar com a entrada al recinte.

Passat aquest primer jameo, hi ha un tram de túnel amb un llac natural al seu interior en el qual habiten uns curiosos i minúsculs crancs albins i cecs, endèmics de la zona. Per uns instants, amb el Mohawk vam estar fent suposicions sobre si els crancs que vèiem eren reals o bé eren figuretes de plàstic que algú havia posat allà per atraure l'atenció dels visitants. El dubte va quedar resolt quan, de sobte, un dels minúsculs i immòbils puntets blancs va fer un salt d'una pedreta a l'altra i, seguidament, un veí seu el va imitar. Ens va fer gràcia: era com observar el cel esperant veure passar algun estel fugaç.

El segon jameo, força més gran que el primer, té l'aparença d'un oasis, amb una bonica piscina central pintada de blanc, amb aigua de color blau intens i rodejada de palmeres, cactus i altres tipus de vegetació, que contrasten, tot plegat, amb els colors foscos de les parets del túnel originari. Un lloc preciós, digne de veure. Hi ha, també, dins d'una gruta, un gran auditori subterrani que, quan el vam visitar nosaltres, estaven rehabilitant.

Ara sí que ja ens podíem donar per satisfets. Havia valgut la pena venir fins a Lanzarote per gaudir del bon temps (ennuvolat a estones, però amb una temperatura d'allò més agradable) i d'aquesta peculiar visita al túnel volcànic del Volcán de Corona, tant per la Cueva de los Verdes, com pels Jameos del Agua. Amb tot, ja eren pràcticament les tres de la tarda, així que vam anar fins al poble d'Arrieta i allà vam trobar un restaurant a tocar del mar on vam poder provar, per primera vegada, les famoses papas arrugadas, acompanyades de la salsa del mojo picón.

Aquell dia encara ens van quedar forces per a una cinquena parada en el camí: el Jardín de Cactus, obra també, com no, de César Manrique. Vam sortir d'allà a les 18h, quan ja s'anava fent fosc, així que vam retornar a l'apartament, a fer una mica de sofaning mentre esperàvem l'hora de sopar.

El dia següent, diumenge 27, havíem quedat amb uns companys que, casualment, van triar les mateixes dates i la mateixa destinació que nosaltres per marxar uns dies de vacances. Ells s'estaven a Playa Blanca, al sud de l'illa, així que vam decidir trobar-nos en un lloc neutral, a Teguise, on diumenge hi ha mercadillo. Vam passar el matí fent el turista, observant les diverses paradetes i consumint tota mena de productes, la majoria d'ells per regalar posteriorment a familiars i amics.

Quan ens vam cansar de donar voltes pel mercat, vam decidir anar a dinar, així que vam agafar la carretera i vam anar a parar a la població d'Uga, on vam trobar un concorregut restaurant on vam dinar d'allò més bé. A la tarda, vam agafar de nou la carretera i vam arribar-nos fins a Masdache, a les bodegues de El Grifo, on hi ha el museu del vi. El museu va ser més o menys interessant, però el millor del dia, i potser fins i tot de les vacances, va ser el tast de vins que incloïa la visita. El centre de l'illa de Lanzarote, la Geria, està poblada per vinyes plantades en la característica sorra negra volcànica, de les quals se n'extreu un vi que vam trobar d'allò més bo.

Així vam anar passant la tarda, entre bons vins, en agradable conversa amb agradable companyia. Encara al vespre vam anar fins a Puerto del Carmen, a prendre alguna cosa abans d'acomiadar-nos (fins que ens tornem a retrobar passades les vacances).

Dilluns 28, últim dia abans d'haver de retornar cap a casa, el vam dedicar a visitar els llocs turístics per excel·lència: la zona sud de l'illa, amb el Charco de los Clicos del Golfo, los Hervideros, les Salinas del Janubio i, sobretot, les impressionants Montañas del Fuego del Parc Nacional de Timanfaya. Per primera vegada vam tenir constància de la presència de turistes a l'illa, ja que els dies anterior no havíem trobat massa gent, a part dels molts anglesos que pràcticament no es movien de l'hotel on dormíem.

Va ser curiós veure com a Los Hervideros arribaven mentre érem allà quatre autocars plens de turistes per veure un penya-segat, fer quatre fotos a l'aigua picant contra la roca i seguir ràpidament amb el seu recorregut. Però va ser molt pitjor haver de fer tres quarts d'hora de cua dins del cotxe per poder entrar al parc nacional de Timanfaya. Hi vam entrar ja al migdia i hi havia tanta gent fent cua per pujar als autocars que fan la ruta pel parc, que vam decidir anar a dinar primer, que amb la panxa plena segur que ens prendríem el temps d'espera d'una altra manera. Va ser una molt bona idea, perquè al restaurant no hi havia tanta gent com pensàvem així que ens van atendre força ràpid i, després, tampoc vam trobar gaire gent esperant per l'autocar, així que amb deu minuts hi vam ser a dintre i vam iniciar el recorregut.

Poder contemplar el paisatge ple de cons volcànics, passar al costat de grans cràters i observar tot el terra cobert de lava solidificada va ser impactant. Però el que més em va impressionar va ser descobrir que tot allò no s'havia originat fa 3000-5000 anys, com en el cas del túnel del Volcán de Corona, sinó durant unes erupcions volcàniques que hi va haver entre 1730 i 1736, i posterioment el 1824. És a dir, fa tot just 200 anys!

De fet, malgrat que aquests volcans actualment no estiguin actius no vol dir que no ho puguin tornar a estar en un moment o altre, com es pot veure en el Islote de Hilario, on Manrique (qui si no?) va dissenyar un edifici amb un restaurant-mirador on es cou la carn aprofitant la calor natural que prové de la terra.

Amb tot això es podria dir que ja havíem vist tota l'illa i, a més, se'ns acabaven els dies de vacances, així que ja havíem complert amb el nostre objectiu. L'endemà, el 29, al migdia ens van recollir a l'hotel per portar-nos a l'aeroport, d'on havia de sortir el nostre vol a les 15:20. Suposem que gràcies novament a la vaga (encoberta?) dels controladors aeris, l'avió va sortir amb uns vint minuts de retard (res comparat amb les tres hores de l'anada...), però com que aquesta vegada portàvem el vent a favor (segons ens va dir el comandant), vam retornar tres horetes més tard (quatre, amb el canvi horari) i després d'un aterratge perfecte, a la immensa T1 de l'aeroport de Barcelona.