Avet de Canejan (Canejan)

Avet de Canejan

Espècie: abies alba

Declarat Arbre Monumental: l'any 1988
Propietari: ?
Terme municipal: Canejan (prop de la pista entre Les i Toran)
Coordenades UTM ED50 (m): X 316534  Y 4742560
Alçaria total: 22 m
Volt de canó: 5,5 m
Capçada mitjana: 20,5 m
Edat estimada: ?

L'Avet de Canejan, que havia estat l'avet més gran d'edat i de mida de Catalunya, va morir l'any 1995. Des d'aleshores el temps ha anat fent de les seves i actualment queda ben poca cosa de la formositat passada d'aquest excepcional exemplar. Comparant la fotografia que apareix a la web de la Generalitat i l'estat en què vam trobar nosaltres les restes de l'arbre, queda clar que li queda ben poc temps d'existència.

No val la pena molestar-se en fer una caminada fins a l'arbre per veure'n les restes, perquè fa venir ganes de plorar veure'l en aquell estat. De totes maneres, l'excursió que us proposo crec que val la pena fer-la no per l'arbre en si, sinó pels paisatges que anirem trobant de camí. Nosaltres vam anar seguint una ressenya d'un llibre (que és la que us posaré aquí), però hi ha altres maneres més ràpides d'arribar fins a l'Avet. Ara, jo em quedo amb la nostra versió, ja veureu per què.

La caminada la començarem des de la carretera que puja de Pontaut a Canejan. Passats uns tres quilòmetres des de Pontaut, trobarem un camí a mà dreta que s'endinsa muntanya amunt, que correspon a un tram del sender PR-C 114 (hi ha marques grogues i blanques pel camí, però passen força desapercebudes). A la carretera, al lloc on hem de deixar el vehicle, hi veurem un pal indicador de "Bordius", així que no hi ha dubte que estem al lloc adequat.

Ara toca caminar i, sobretot, prendre molta calma i paciència, perquè ens espera una horeta de pujada còmoda, però força intensa i contínua pel mig del bosc, fins a arribar a les bordes de Bordius. Quan a la nostra dreta localitzem un gran roure al costat del camí, calculem que estem a mitja pujada aproximadament. A partir d'aquí el "paisatge" anirà canviant, deixarem de veure tants avellaners, roures i pins, i entrarem de ple en territori de faigs, uns faigs centenaris espectaculars que no entenc per què no són declarats Monumentals.

Roure

Quan arribem a Bordius, tornarem a veure el cel i podrem contemplar la vall de Toran, que hem anat recorrent per dins del bosc. És un bon moment per fer una parada,  contemplar el paisatge, beure un glop d'aigua, fer un mos i recuperar l'aire que haurem perdut amb la pujada.

Bordius

En aquest punt deixarem el sender que hem anat recorrent fins aquí i, quan passem pel costat de la casa amb la xemeneia ran de camí farem un gir de 90 graus cap a la dreta i ens endinsarem pel prat que queda damunt seu. El creuarem camp a través i, en molt poca estona, arribarem a una pista forestal que queda per damunt de les teulades de les bordes.

Anirem seguint aquesta pista cap a la dreta una bona estona, fins que, en uns quaranta minuts, anirem a parar a la pista principal provinent de Les. Malgrat la monotonia d'anar caminant per pista forestal, per mi aquesta part és la més interessant de tota l'excursió, ja que es va avançant per entremig d'una fageda màgica, amb uns arbres amb formes increïbles que ens fan pensar que tot és possible.

Faig centenari

Fins i tot, en un moment donat, vam pensar que se'ns havia aparegut algun esperit del bosc quan, mentre anàvem caminant tranquil·lament, bocabadats amb la bellesa del nostre entorn, de sobte ens vam trobar amb un ocellot plantat al mig del camí, molt a prop nostre, mirant-nos fixament i sense intenció de moure's. Es va quedar quiet a terra, a metre i mig de distància de nosaltres i finalment va decidir anar-se'n, però per un moment vam pensar que intentava dir-nos alguna cosa i gairebé el vam sentir parlar i tot! Cercant informació per Internet, estem gairebé segurs que es tractava d'una femella de gall fer, animal que diuen que és força difícil de veure, cosa que ens fa encara més il·lusió. Ja dic jo que el lloc és màgic.

Quan arribem a la pista principal, que seguirem cap a l'esquerra, ens trobarem amb un altre canvi de paisatge, de fageda a avetosa. Aquest tros es fa més monòton, ja que els arbres no són tan espectaculars i res ens crida l'atenció (bé, sí, la gran quantitat de petits escarabats que hi havia voltant per tot arreu), però també és el tram més còmode, ja que la pista és molt plana i no costa gens avançar per ella.

Seguirem caminant per la pista fins que passarem un petit pont de ciment que creua el riu. Uns deu minuts més tard, haurem de deixar la pista i agafar un sender a mà dreta que porta fins a l'estany de Laujò. Aquesta és la part més complicada de l'excursió, ja que el sender no és gens evident i, a més, no hi ha cap indicador que ens marqui que allà hi ha les restes d'un arbre monumental ni tampoc que sigui el camí per arribar fins a un llac.

Per guiar-nos, comptem uns 700 metres des del pont de ciment. Quan veiem que a la nostra esquerra desapareixen els arbres i ens trobem amb un prat ben verd i, a més, localitzem les restes d'una petita borda a pocs metres del camí, en aquest punt hem de girar cap a la dreta i intentar localitzar l'entrada al sender. Nosaltres hi vam deixar unes pedres a mode de fita, però ves a saber si encara hi deuen ser. Si no, pugem camp a través entre els matolls fins a trobar el camí una mica més ben definit uns metres més amunt.

Ara només cal seguir-lo uns minutets i de seguida trobarem el que queda del monumental Avet.

Avet de Canejan (juliol de 2014)

Si ens ve de gust, podem seguir avançant pel sender fins a arribar al llac de Laujò, però són uns tres quarts d'hora més de camí. Nosaltres, però, vam decidir que ja en teníem prou, així que vam fer una parada tècnica als peus de l'arbre i vam retornar cap al lloc on havíem deixat el cotxe. En total van ser unes quatre hores de camí a ritme lent i pausat.

Avet de la Baga de la Berruga (Campelles)

Avet de la Baga de la Berruga

Espècie: abies alba

Declarat Arbre Monumental: l'any 1991
Propietari: Ajuntament de Campelles
Terme municipal: Campelles (prop del refugi del Pla dels Prats)
Coordenades UTM ED50 (m): X 427353  Y 4681236
Alçaria total: 33,5 m
Volt de canó: 3,9 m
Capçada mitjana: 11,8 m
Edat estimada:

L'any 1990 un llamp va caure de ple sobre l'Avet i el va deixar molt malmès, li va fer caure part del tronc i va quedar ferit de mort. Es va parlar de tallar-lo, però a dia d'avui encara segueix dempeus ja que, malgrat que els quinze metres superiors de l'arbre són ben morts, els altres 8 metres inferiors restants segueixen vius, amb algunes branques una mica tocades, però altres amb plena vitalitat. Així doncs, es tracta d'un arbre que es considera decrèpit des de fa més de vint anys, però que segueix resistint tossudament el pas del temps.

Per arribar fins a l'Avet de la Baga de la Berruga primer de tot hem d'anar fins a la població de Campelles (a sis quilòmetres de Ribes de Freser, passant per sobre les vies del tren i del cremallera de Núria). Passem el poble i ens dirigim cap al Pla dels Prats. Per no perdre'ns, només cal que anem seguint contínuament els indicadors de la travessa de la transhumància cap al Montgrony. 

Primer anirem seguint una pista asfaltada i a mig camí, agafarem el trencall cap a la dreta, una altra pista que no està asfaltada, però que es troba en molt bon estat, tot i que els còdols que entapissen el terra fan que no sigui recomanable per a qualsevol tipus de cotxe.

Quan arribem a l'àrea recreativa del Pla dels Prats deixarem el cotxe al seu aparcament i seguirem deu minutets a peu fins a trobar l'Avet monumental (o el que queda d'ell). Seguim la pista rodejant l'àrea recreativa i, a pocs metres, trobarem a mà esquerra una pista no apta per a vehicles. Anem pujant per aquesta pista uns minuts, fins que observem que el camí s'aclareix. És a dir, els primers metres d'aquesta pista queden coberts amb les branques dels avets del seu entorn; de sobte, les copes dels arbres deixen de tapar tota la vista i es pot veure el cel. 

En aquest moment, quan trobem un accés decent, ens hem d'endinsar a l'avetosa que hi ha a la banda esquerra del camí. Si no portem GPS tocarà fer voltes per l'arbreda, fins que aconseguim localitzar l'Avet. Com que es tracta d'una zona d'explotació forestal, trobarem moltes traces per terra, però n'hi ha per totes bandes, fetes pels llenyataires que recullen la fusta, així que no hi ha un camí senyalitzat clar que ens condueixi fins al nostre objectiu. Hem de mirar enlaire i intentar localitzar, entre avets, el tronc, inconfusible, del nostre Avet. 

Avet de la Baga de la Berruga (agost de 2014)

Reconec que nosaltres, que no portem més tecnologia a les mans que un paper amb les quatre referències que trobem per Internet, hi vam estar fent voltes una estona, però va ser una mica per tossuderia, perquè insistíem en voler-lo localitzar prop del camí i s'ha d'anar més endins de l'avetosa per a trobar-lo.  

 

 

 

Surolí de cal Músic (Massanes)

Surolí de cal Músic

Espècie: quercus × morisii (creuament de quercus ilex i quercus suber)

Declarat Arbre Monumental: l'any 1995
Propietari:  M. D. Alemany Cambrerol
Terme municipal: Massanes (Bosc de cal Músic)
Coordenades UTM ED50 (m): X 468941  Y 4625558
Alçaria total: 19 m
Volt de canó: 2,48 m un peu; 2,40 l'altre peu
Capçada mitjana: 19,5 m
Edat estimada: ?

El Surolí de cal Músic és un dels pocs arbres que ens quedaven per visitar de la comarca de La Selva. El que ens feia tirar enrere era veure que es trobava enmig del bosc en una zona amb moltes pistes forestals i al no portar GPS, no estàvem segurs de poder-lo localitzar. A més, tampoc havíem trobat gaires explicacions per Internet d'altra gent que l'hagués visitat abans que nosaltres, així que no teníem cap referència clara de com arribar-hi. A més, ja hem comprovat que de vegades la localització que s'indica a la web dels Arbres Monumentals de la Generalitat no sempre és exacta, cosa que també passa en aquest cas, ja que l'arbre no es troba ben bé allà on marca el mapa de la Gencat (dit d'altra manera, que les coordenades que donen no deuen estar bé...).

Finalment aquest matí, davant l'amenaça de pluja, ens hem decidit a anar a alguna banda no massa lluny de casa, així que hem optat per aventurar-nos a intentar localitzar l'arbre. S'ha de dir que amb l'ajuda del sr. Google Maps tot ha estat molt senzill i hem pogut trobar, primer sobre mapa i després sobre el terreny, primer les restes de la masia de cal Músic i, darrere seu, el Surolí.

Ara ve la part complicada, que és com puc explicar jo amb paraules clares i entenedores com arribar-hi. Almenys com hi hem arribat nosaltres, perquè segur que hi ha altres camins possibles, potser millors que el nostre.

Òbviament, el primer que hem de fer és dirigir-nos cap a Massanes, dins el terme del qual es troba el Surolí. Però no hem d'entrar al poble, sinó seguir per la GI-555 fins que a mà esquerra (si venim d'Hostalric) trobarem una carretereta amb indicadors de "Urb. Riuclar". Anirem seguint aquesta carretera una estona, passant pel costat de les masies de can Viader i can Molins i pocs metres després, a mà esquerra, veurem l'inici d'una pista forestal que haurem de seguir a peu, perquè té una cadena que en barra l'accés. Sabreu que esteu en el lloc correcte quan veieu una caseta de fusta que hi ha al costat de la pista. Nosaltres hem deixat el cotxe al lateral de la carretera, just al costat de l'entrada a la pista, però no hi ha massa espai, així que dos cotxes ja us dic ara que no hi caben ni de broma.

A partir d'aquí, com dic, toca caminar, però no hi ha problema, perquè es tracta d'una pista forestal en molt bon estat i sense gaires pujades ni baixades, així que es va fent amb calma. L'únic problema és que al tractar-se d'una pista per on no se circula amb vehicle, en alguns revolts ombrívols hi estan creixent les herbes amb molta rapidesa, així que en algun moment potser es perdrà el camí, però a part d'aquests dos o tres punts, la resta està molt bé.

Anirem trobant bifurcacions, però no n'hem de fer cas. Hi ha un punt en què ens trobarem una bifurcació amb tres pistes; hem de seguir la del mig, la que va en línia més recta, ignorant la que baixa per l'esquerra i la que puja per la dreta. Més endavant, una altra bifurcació ens pot fer dubtar; hem d'agafar el camí de la dreta, deixant de banda el que baixa per l'esquerra (tot i que suposem que aquest altre ens portaria cap al mateix lloc, passant per cal Músic, però no ho hem comprovat, així que no us ho puc assegurar). 

Quan ens trobem en aquest punt, ja farà estona que anirem veient, a la llunyania, les ruïnes del mas de cal Músic, amb Les Agudes traient el nas al seu darrere.

Quan anem avançant per la pista uns metres més i perdem de vista el mas, fàcilment podrem identificar entre els altres arbres el nostre objectiu: el Surolí. Ja ens queda poc per arribar-hi.

Algú hi localitza el surolí?

I aquí?

Encara haurem d'avançar una estoneta més per la pista (creuant entremig de les herbes en algun moment), fins que veurem un parell de pistes que surten a mà esquerra en direcció a cal Músic. Ignorem la primera i agafem la segona. Caminem uns pocs metres i trobem que la pista de cop se'n va a dreta i esquerra. No hi ha dubte, hem d'anar cap a l'esquerra, ja que el Surolí ens espera al costat mateix.

Surolí de cal Músic (agost de 2014)

L'arbre té dos peus bessons que neixen ja pràcticament des de terra. Vist des de lluny sembla que es tracti de dos arbres diferents que hagin crescut molt juntets, però quan li fem la volta veiem que no, que es tracta d'un sol tronc bifurcat en dos.

Om del Trinquet (Vilaller)

Om del Trinquet

Espècie: ulmus minor

Declarat Arbre Monumental: l'any 1990

Propietari: ?

Terme municipal: Vilaller

Coordenades UTM ED50 (m): X 312351  Y 4705527

Alçària total: 15 m 

Volt de canó: 3,6 m 

Capçada mitjana: 14,5 m 

Edat estimada: centenari 

L'Om del Trinquet va morir a finals del segle XX, però l'any 2008 al costat de les restes encara dretes del tronc mort en va sortir un rebrot que avui dia ja és un preciós petit arbret. Així doncs, es pot dir que l'Om de Vilaller continua viu, encara que les seves mides actuals no siguin tan espectaculars com havien estat. Però només és qüestió de donar-li temps, oi?

Om del Trinquet (juliol de 2014)

Per trobar l'Om del Trinquet o Om de Vilaller només cal anar a la població de Vilaller i localitzar el carrer del Trinquet. Així de fàcil.

Avet del Barranc de Morrano (Vall de Boí)

Avet del Barranc de Morrano

Espècie: abies alba

Declarat Arbre Monumental: l'any 1995 

Propietari: Generalitat de Catalunya 

Terme municipal: Vall de Boí (Barranc de Morrano) 

Coordenades UTM ED50 (m): X 329448  Y 4712968 

Alçària total: 38 m 

Volt de canó: 3,98 m 

Capçada mitjana: 9 m 

Edat estimada: ?

L'Avet del Barranc de Morrano es troba enmig d'una avetosa amb altres exemplars gairebé tan vistosos com ell. Seria difícil de reconèixer si no fos per la placa identificativa d'Arbre Monumental i les estaques amb pintura groga que ens indiquen el camí. L'Avet està format per dos troncs bessons, malgrat que en les nostres fotos gairebé només se'n veu un dels dos, ja que l'altre quedava més amagat darrere altres arbres.

Nosaltres vam anar a la recerca de l'avet quan baixàvem de l'Estany Llong, de visitar el Pi de Peixerani. Resseguint la pista de retorn cap a la caseta d'informació, arribarem a un punt on hi ha un itinerari adaptat per a minusvàlids, un pont de fusta que creua el riu i segueix baixant per l'altra banda.

Per trobar l'avet, s'ha de passar el pont i just arribar a l'altre costat, trobarem un sender que s'endinsa cap el bosc. A partir d'aquí hem d'anar seguint les fites grogues (el camí no sempre és evident, així que no hem de perdre de vista les estaques), que ens portaran fins a l'avet.

Avet del Barranc de Morrano (juliol de 2014)

De tornada podem anar seguint la passarel·la de fusta per la banda esquerra del riu o bé retornar a la pista forestal de la banda dreta. Una i altra ens conduiran fins a la caseta d'informació del parc. O, si ens ve de gust seguir la nostra cacera, podem anar a buscar l'Avet Gros de la Cremada. 

Pi de Peixerani (Vall de Boí)

Pi de Peixerani

Espècie: pinus uncinata

Declarat Arbre Monumental: l'any 1995
Propietari: Generalitat de Catalunya
Terme municipal: Vall de Boí (barranc de Peixerani, prop de l'Estany Llong)
Coordenades UTM ED50 (m): X 332307  Y 4715522
Alçària total: 15 m
Volt de canó: 5,01 m
Capçada mitjana: 14,8 m
Edat estimada: ?

Per arribar al Pi de Peixerani primer de tot hem d'arribar a la caseta d'informació/pàrquing de taxis del Parc d'Aigüestortes. Com que no s'hi pot accedir amb vehicle privat, agafarem un taxi a Boí, que ens deixarà just a la caseta d'informació. Des d'allà agafarem el recorregut que ens portarà fins al refugi de l'Estany Llong i deu minuts més enllà, fins a l'estany mateix. 

Anirem resseguint el llac fins que trobarem la passera sobre el barranc de Peixerani. Creuat el torrent, la pista es bifurca en dues parts, una que va cap al llac o l'altra que es dirigeix cap a altres refugis de la zona. Hem d'agafar aquesta de la dreta. Uns metres després, a mà dreta veurem un sender que s'endinsa cap al prat. L'anirem seguint, guiats per estaques amb la punta groga, fins a localitzar el Pi. No és difícil de veure, ja a distància, perquè es troba sol enmig del prat, al costat del rierol. 

Pi de Peixerani (juliol de 2014)

Una excursió molt recomanable, senzilla, que transcorre per paratges idíl·lics que val la pena visitar. Ara bé, si volem aprofitar el dia per trobar també els avets del Barranc de Morrano i de la Cremada caldrà que calculem bé el temps de què disposem. 

Canvi de bàndol: de Catalunya a Aragó

El cinquè dia de les nostres minivacances, divendres, vam recollir els trastets del bungalow i ens vam dirigir cap a la tercera vall que visitaríem, de Boí, passant per l'Aran, i ara cap a Benasque. Hi vam arribar al migdia, vam muntar la tenda a corre-cuita, vam dinar i ens vam refugiar sota l'impermeable de la tenda, perquè a les 14h, exactament a l'hora que havia dit la previsió meteorològica, va començar a ploure. La veritat és que van ser quatre gotes, però ja ens va aigualir la tarda, literalment. Total, que vam estar una bona estona fent el mandrós al càmping i al vespre vam anar a fer la nostra visita anual al Barrabés. En vaig sortir ben contenta, amb unes sabates noves NorthFace que no tardaria gaire en estrenar i després ens vam dirigir a la pizzeria La Pirenaica, que també passem a visitar cada vegada que voltem per Benasque.

Si a la tarda van caure quatre gotetes, a la nit no se'n va estar i vam poder gaudir de la nostra tempesta anual dins de la tenda. No sé si és que a la Vall de Benasque hi plou molt o nosaltres tenim mala sort, però cada any ens en cau alguna. La primera vegada que vam sentir aquells trons que ressonen per les parets, vam acabar dormint dins del cotxe, per si de cas; ara, passats uns quants anys (i unes quantes tempestes) ja no en fem cas, ens despertem el temps just per sentir que comença a tronar i ens tornem a adormir com si res. 

Al matí següent ens vam llevar amb la indecisió de no saber què fer, perquè volíem fer una excursioneta una mica llarga per camp totalment obert i al cel tornaven a haver-hi núvols amenaçadors. Després d'esmorzar ens vam armar de valor, vam creuar els dits perquè aquells núvols no continuessin creixent i ens en vam anar cap a l'Hospital de Benasque (que és un balneari, malgrat que el seu nom ens pugui confondre), on deixaríem el cotxe i agafaríem l'autocar per pujar fins a La Besurta, on s'inicia el recorregut fins al Forau d'Aigualluts. 

Alguna vegada hem fet el recorregut caminant des del pàrquing mateix, però aquesta vegada vam preferir agafar el bus, perquè l'objectiu no era anar al Forau (40 minuts des de La Besurta), sinó al Coll de Toro (40 minuts des del Forau), on ens feia gràcia arribar per poder veure l'Artiga de Lin des de dalt del coll. Al final vam poder fer l'excursió que ens havíem proposat i sense pluja, però quan arribàvem al Coll va començar a bufar un ventet lleugerament molest que es va intensificar força al coll estant, així que no vam poder fer exactament la foto que volíem, però almenys vam arribar al nostre destí.

Aquella mateixa tarda, després de la migdiada de rigor, encara vam tenir temps d'anar fins a Guayente i escalar una estoneta en un sector que no coneixíem. Bé, un escalar, l'altra fer de noia gri-gri mentre intentava evitar que els mosquits s'hi posessin les botes amb ella. Al vespre vam sopar al restaurant del càmping, on ja fa temps vam descobrir que s'hi menja molt bé i a dormir sentint la nena de la tenda veïna, que li va agafar la rebequeria i no parava de plorar. Per sort, estàvem prou cansats com per ignorar-la i dormir com uns angelets...i aquesta vegada sense trons!

Al matí següent va tocar recollir-ho tot i tornar cap a caseta. Primer havíem pensat quedar-nos un dia més, però vista la rapidesa com creixien els núvols aquell matí, vam canviar d'opinió. I vam fer bé, perquè mentre fèiem camí cap a casa anàvem veient com aquells "bolets atòmics" anaven creixent a una velocitat espectacular i vam poder comprovar al radar meteorològic que, efectivament, hi va caure una bona quantitat d'aigua. 

Ara toca anar pensant en què fer l'any vinent!

Un Monument que es perd

Tercer dia al Pirineu, aquesta vegada ens dirigim cap a la Vall d'Aran, a fer una excursioneta per localitzar l'Avet de Canejan, un avet espectacular, que en el seu moment havia estat el més gran de mida i d'edat de les terres catalanes, però que ja fa força anys que és mort i, malgrat que les seves restes encara perduren, l'estat en el que el vam veure nosaltres fa preveure que no aguantaran gaire temps més.

Aprofitant que érem a la Vall d'Aran, vam anar fins a l'Artiga de Lin, amb el Còth deth Hòro al fons, i els Uelhs deth Joeu uns metres més avall, naixement del riu Joeu. La part divertida i curiosa va ser que uns dies més tard veuríem la part del darrere d'aquesta mateixa zona, és a dir, la Vall de Benasque, on vam fer una excursió fins al llac de Còth deth Hòro (o Coll de Toro) i vam contemplar la sempre sorprenent cascada d'Aigualluts, amb el seu Forau per on es filtra l'aigua que després ressorgirà en aquests "ulls" de Joau.

Ja ho he dit en alguna altra ocasió, però el Pirineu no deixa mai de sorprendre'm.

 

 

Malgrat que l'any passat ja vam poder observar, a la Vall de Benasque, els efectes dels grans aiguats de fa un any a la zona, aquesta vegada hem pogut comprovar també les destrosses que hi va haver a la Vall d'Aran. Aquesta foto que veieu a sota correspon al riu Joau, un riuet que neix poquíssims quilòmetres més amunt, però que aquell dia devia fer molta por de veure.

El quart dia ens el vam prendre de relax, ja que portàvem dos dies d'excursions llarguetes i començava a apretar la calor de valent. El matí vam pujar fins a Cavallers, a fer una matinal escalatòria (anant amb el Mohawk, el dia d'escalada no hi podia faltar), al migdia vam fer un bon dinar en un restaurant de Taüll, després d'admirar novament el preciós campanar de l'ermita de sant Climent de Taüll, migdiada al bungalow i a la tarda visita a les ermites romàniques de Durro.

Taüll

Durro

Durro

Taüll

Boí

Aigüestortes

Segon dia de vacances i canvi radical de registre. Si el primer dia ens vam dedicar a enfilar-nos per la paret, el segon dia el vam ocupar buscant els arbres monumentals de la comarca. Dels cinc arbres que hi ha a l'Alta Ribagorça, quatre es troben dins del parc nacional d'Aigüestortes i es poden veure tranquil·lament tots quatre en un matí si se sap a on trobar-los. Nosaltres anàvem amb el GPS per localitzar-los, ja que els avets es troben al mig del bosc, amagats entre altres avets també força vistosos, però ni amb l'aparell a la mà vam arribar a trobar-los tots. 

Total, que dels quatre arbres que buscàvem aquell dia (un pi, dos avets i uns grèvols), tan sols en vam trobar dos amb seguretat (amb les seves plaques identificatives corresponents), el tercer no estem segurs d'haver localitzat l'arbre pertinent (tot i que sospitem que no...) i els grèvols ens van semblar impossibles de trobar. Resultat: 2 de 4. Una llàstima, perquè vam marxar amb la sensació d'haver fracassat, tot i haver passat el matí en un dels llocs més bonics que hem visitat. Dels Pirineus en coneixem ja bastants llocs, però mai deixa de sorprendre'ns, te'ls miris per on te'ls miris són espectaculars.

Per accedir al Parc s'ha d'anar a Boí i agafar un taxi que ens deixarà a la caseta d'informació del parc. No s'hi pot anar en cotxe particular, així que o bé s'agafa el taxi (5,10€ el bitllet) o es camina des de l'últim pàrquing a on podem arribar (cal sumar una hora llarga de caminada més, llavors).