dijous, 30 de juliol del 2009

El paisatge favorit...d'una selenita

Quan fa uns mesos a TV3 van començar a anunciar un nou programa, titulat El paisatge favorit de Catalunya, vaig reflexionar sobre quin era el meu paisatge favorit i ho vaig tenir clar de seguida. Ara, m'hauria servit poc per votar en aquest programa, perquè el paisatge favorit de la Selene no es troba a Catalunya, sinó a Aragó, concretament al Pirineu aragonès: la vall de Benasque, sota l'imponent massís de Posets-Maladeta.

Ja fa uns anyets (concretament l'estiu del 2004) que amb el Mohawk vam conèixer la zona del nord de Huesca. El motiu en principi va ser merament econòmic: buscàvem un lloc baratet lluny de la costa on poder anar a passar quatre dies comptats (érem uns pobres, què voleu...) i vam descobrir que al Pirineu aragonès els preus eren lleugerament més baratets que els del Pirineu català, així que com que no teníem cap preferència en especial vam decidir anar a provar a veure què tal.

Només arribar ja vam quedar sorpresos, i no pel paisatge precisament: per arribar a la vall de Benasque s'han de travessar un parell de congostos amb carreteres d'aquelles en les que desitges no trobar cap camió o autobús que et vingui en sentit contrari. Doncs en un dels trams més estrets i amb més corbes (i menys visibilitat), mentre anàvem circulant tranquil·lament darrere tres o quatre cotxes, de sobte vam veure com l'energúmen que dúiem al darrere canviava al carril esquerre i començava a avançar-nos a tots, posant clarament la seva vida en perill i també la nostra! Nosaltres en vam sortir amb una cara d'al·lucinats, però l'avi que anava el primer de la fila no va tenir la mateixa sort, perquè l'imbècil de torn li va trencar el retrovisor i, a sobre, va continuar circulant com si no hagués passat res. Aquell dia vam aprendre que el lloc visualment és molt atractiu, però que la gent conduint és una mica suïcida (hi hem viscut altres situacions semblants), així que sempre ens fa cert respecte passar per allà.

Passat el primer ensurt, vam arribar al poble de Sesué, on vam trobar el millor càmping que hem vist mai, la Borda d'Arnaldet. El càmping no té res d'especial, però dels que hem anat coneixent durant aquests anys, no n'hem trobat cap en el que ens hi sentim tant còmodes com en aquest.

Així, aquest estiu, després d'acabar ben cansada el curs i sortir (altra vegada) escaldada de les opos, més que tenir-ne ganes, sentia la necessitat urgent d'anar novament cap allà. Necessitava la simpatia del càmping, l'aire de la muntanya, la immensitat de la vall (i potser també les seves impressionats tempestes de tarda), contemplar novament aquell paisatge que em va enamorar ja el primer cop que el vaig trepitjar.

I com cada vegada que hi hem anat (i ja en van cinc) no ens va decebre. La vall de Benasque, a part del paisatge, ofereix un munt de possibilitats: excursions per la vall més o menys llargues, i amb més o menys dificultat, kayaks, escalada, vies ferrades, etc., a part de ser un lloc excel·lent per contemplar la fauna, la flora i també les estrelles...quantes que se n'hi veuen!

A més, al costat del càmping hi ha una via ferrada i un sectoret d'escalada, així que òbviament no es pot desaprofitar l'oportunitat! Després de temps insistint, aquesta vegada el Mohawk finalment em va convèncer perquè jubilés d'una vegada el meu vellet arnés i, aprofitant que teníem la mítica botiga Barrabés tan a prop, me'n comprés un de nou. Era diumenge al matí i quan el dependent que ens el va vendre ens va dir "¿Quereis una bolsa?" li vaig respondre "No gracias, me lo llevo puesto." I gairebé va ser així, perquè un quart d'hora més tard (el temps de recórrer els cinc quilòmetres que separen el poble de Benasque del càmping) ja l'estava estrenant! I el Mohawk descobrint a la seva nova guia d'escalada a Benasque, també recentment adquirida, que hi ha als voltants més sectors d'escalada dels que coneixíem, així que tenim feina per estona!!

Però no us penseu que ens vam passar els dies escalant, eh? No! Seguint les recomanacions del "doctor" Jortx, vam intentar evitar l'escalada (cosa difícil, tenint les vies tant a tocar...) i ho vam limitar a la matinal del diumenge. El divendres al migdia vam arribar al càmping, vam muntar la tenda (com vam poder, perquè era nova i encara no sabíem com anava), vam dinar, vam esperar que el sol baixés una mica i ens en vam anar a fer la ferrata del Castellaso, que està just sobre el càmping. És una bona via, perquè no és molt llarga ni molt difícil, però té dos o tres desplomets que la fan prou interessant, a part de les vistes que es poden contemplar des de dalt.

El dissabte teníem pensat pujar a veure el llac de Cregüeña, un dels més grans del Pirineu, però la gent que hi ha anat ens ha dit que la pujada és força intensa, i donada la meva pobra condició física al final vam decidir canviar el nostre objectiu i endinsar-nos per la vall d'Estós. Vam fer un recorregut d'uns 14 quilòmetres seguint el curs del riu Estós fins pràcticament arribar a les Agulles de Perramó (on sabem que un conegut nostre hi va obrir una via d'escalada...) i tornar.

Diumenge a la tarda, estrenat ja l'arnés, a la tarda vam agafar el cotxe i vam fer el turista. Vam pujar fins al port de Sahún per la pista que va des de Chía fins a Plan, des d'on vam poder contemplar les vistes de la vall de Benasque.

Després, quan ja s'anava fent fosc, vam anar a descobrir les pistes d'esquí de Cerler, ara ben peladetes perquè no hi ha gens de neu. Per acabar de fer els burgesos, aquell vespre vam sopar d'allò més bé al restaurant del càmping, que encara no havíem provat, malgrat les vegades que hem estat allà.

Dilluns vam decidir fer una nova excursió per acabar d'amortitzar la vall i dos dels regals que em van portar els reis aquest any: el fantàstic pal de trekking i la càmera reflex que encara no hem après a fer funcionar.

Buscàvem un itinerari menys dur que el de dissabte, que havia estat una pujada constant, així que vam decidir tirar vall amunt, cap al Forau d'Aigualluts i direcció a la Forcanada i el Pas dels Aranesos.

La presència d'uns núvols amenaçadors que anaven creixent, i comptant que ens trobàvem totalment a descobert i a tres hores de camí del cotxe, van fer que abandonéssim quan ens trobàvem a una mitja hora del nostre objectiu. Malgrat això, vam fer un agradable recorregut de pràcticament vint quilòmetres que pel meu gust va ser una delícia.

Dimarts vam desmuntar la tenda i vam anar fins a Aínsa, on volíem passar una nit d'hotel. Vam intentar anar a veure el naixement del riu Yaga, a Escuaín, però ens vam trobar que el sender que hi portava estava tallat per una esllavissada (que ara, mirant per internet, he descobert que va ser l'any 2005!!!), així que ens vam limitar a contemplar el congost des de dalt, fer quatre fotos i anar a fer el turista per Aínsa.

Dimecres al matí, després d'un bon esmorzar a l'hotel, vam iniciar el nostre retorn cap a l'estrés de la civilització, prenent nota ja dels objectius per l'any vinent.

Per cert, us deixo aquí una mostra de per què dic que la vall de Benasque és el meu paisatge favorit...


5 comentaris:

Mohawk ha dit...

L'any que ve al Turbón , eh!

Bon relat ;)

Gatsaule ha dit...

Veig que van anar bé les mini-vacances! Espero que t'agradessin les agulles de Perramó, és de les zones més boniques de la vall de Benasc, sobretot la part de dalt!

Ara, allà no ho diguis gaire fort que és el paisatge favorit de Catalunya...., que no tenen massa bon humor en aquest tema!

Sap greu això de les opos, el dia que vaig venir a la teva classe em va donar la sensació que te'n sorties molt bé. Així que si necessites algun testimoni ja ho saps!

Selene ha dit...

Ei, que ja he deixat clar que no és a Catalunya!

Doncs sí, les minivacances a Benasque sempre van bé! Fins i tot quan ens desperta una impressionant tempesta pirinenca a les 3 o 4 de la matinada dormint en una petita tenda iglú!! Tot i que la tenda va aguantar molt bé, nosaltres vam acabar dormint al cotxe, per si de cas... I això va ser el primer any que vam anar allà! Crec que és el que més recordem d'aquell any!

I d'això de les classes, tens raó, amb els nanos generalment me'n surto molt bé, deixant de banda els energúmens que no tenen solució i a qui no vull dedicar més temps...

Per això m'indigna tant que em suspenguin les opos, perquè en cap cas avaluen les meves capacitats reals en una classe, sinó que es tracta simplement de burocràcia.

Quan va venir la inspectora a veure una classe, els nanos es van portar molt millor que aquell dia que vas venir tu, però en canvi ella se'n va anar amb una mala impressió meva, només perquè no li havia presentat per escrit no sé quins documents d'aquells burocràtics i inútils que m'havia demanat!!

Imagina si ara els dic als meus noiets (ara exnoiets, ja) que, després de tant bé com es van portar i de tant bé com va anar la mitja classe que vaig fer davant la inspectora, m'han suspès. No ho entendran i no m'estranya, perquè jo tampoc ho acabo d'entendre...

Almenys ja sé que el curs vinent estaré en un institut força a prop de casa, cosa que em tranquil·litza. Ara falta veure el tipus de personal que volta per allà...

Unknown ha dit...

te va bé el pal o k??

Selene ha dit...

Per recollir les pilotetes de sota el sofà va de conya! I per caminar, doncs també!

:-D