Gimcana pel Collsacabra

Aquest matí, aprofitant el "dia com el de sant Jordi" que feia, és a dir, assolellat com fa dies que rarament es veu, hem decidit anar amb els coleguitas fins a L'Esquirol, a l'Osona, a visitar la cascada del Salt de la Barra de Ferro, aprofitant la formositat que tenen tots els salts d'aigua gràcies a les contínues pluges que no paren de caure.

Hem iniciat el recorregut deixant el cotxe al costat de l'ermita romànica de sant Bartomeu Sesgorgues, ermita que ens ha costat trobar, ja que les indicacions que seguíem deien que la pista que hi porta s'iniciava al quilòmetre 8 de la carretera de l'Esquirol (o Santa Maria de Corcó, segons ideologies) a Tavertet quan en realitat es troba poc abans del quilòmetre 5.

Tot i que per trobar el sender que havíem de seguir podíem haver reculat fàcilment uns metres de la pista feta en cotxe, hem seguit el recorregut de les indicacions trobades per internet (ja ho dic jo que no ens podem fiar de tot el que circula per la xarxa!), hem anat camp a través i

poc després ens hem trobat amb la primera prova de la gimcana: travessar un terreny minat de...endevineu què?

Bé, superada la primera prova del dia, ara ja no calia preocupar-se per l'estat dels nostres calçats, ja que era difícil que quedessin pitjor del que estaven en aquells moments...

Passat aquest "agradable" tram hem trobat (oh, sorpresa) la pista que porta a l'ermita. Hem caminat uns metres cap a l'esquerra i de seguida hem descobert el pal indicador del sender, és a dir, l'inici de la nostra excursió.

He de dir que quan més conec la zona del Collsacabra, més m'agrada. Trobo que el seu paisatge és impressionant, sobretot ara, amb tots els seus salts ben plens d'aigua.

Hem seguit avançant i hem passat la segona prova de la gimcana, aquesta la més senzilla: travessar una petita riera, on amablement hi han construït un pont de pedra.

Primer encreuament. Dreta o esquerra? Cap amunt o cap avall? Bé, no costa gaire de decidir, simplement es tracta de seguir els pals indicatius.

Uns metres de baixada relliscosa pel fang que cobreix tot el sòl i hem arribat al Torrent de les Gorgues, poc abans que caigui pel Salt del Tornall. Abans de creuar el torrent, a mà esquerra hem trobat un sender que ens ha portat fins a baix de la cascada, petitona, però d'allò més bonica i exuberant amb tanta aigua. Per mi, el millor del dia.

Ara sí, continuava la gimcana: creuar el torrent, suposadament saltant per unes pedres. Algú veu les pedres? Doncs nosaltres tampoc, així que els més valents no s'ho han pensat dues vegades, s'han descalçat i han creuat les congelades aigues del torrent sense gaires dificultats. Els més indecisos ens ho hem hagut de pensar una mica més, però finalment no ens ha quedat altre remei que passar també el petit riuet d'aigües gèlides. Per cert, he dit ja que l'aigua del torrent estava glaçada? Brruuuff! Quin fred!!

Entre anades i vingudes (és a dir, de perdre'ns pel camí i haver de tornar enrere, per trobar el que buscàvem) portàvem aproximadament uns dos quilòmetres recorreguts.

Hem continuat avançant pel sender, ara en sentit ascendent, fins a trobar la part superior del cingle.

De nou, un altre encreuament. Dreta o esquerra? Amunt o avall? Després d'hores i hores de dura deliveració (com podeu observar en la imatge inferior), hem decidit triar, novament, el camí de l'esquerra.

Aquest tram discorre força prop de la cinglera, cosa que permet contemplar la bonica vista del congost del torrent de les Gorgues (he de dir que la meva càmera compacta no fa gaire justícia a la bellesa del paisatge...).

Una estona més tard hem trobat la segona cascada del dia: el Salt de la Barra de Ferro. El nostre recorregut ens ha permès contemplar-la des de diversos angles, des de dalt i des de baix.

I ara us preguntareu: com han pogut veure una mateixa cascada des de dalt i des baix? des de la dreta i des de l'esquerra? Doncs molt fàcil: baixant i pujant, i saltant per damunt les aigües (bé, saltant, saltant...).

El primer que havíem de fer era creuar el torrent de la Bertrana (força més petit que el de les Gorgues), poc abans que aquest torrent baixi en picat pel Salt de la Barra de Ferro. Aquesta vegada sí, saltant per les pedres que hi havia (bé, val a dir que ara mateix n'hi ha alguna més de les que hi havia quan hi hem arribat...).

Jo he de confessar que he fet una mica de trampa (de fet, n'he fet durant tot el trajecte), perquè m'ajudava amb el meu fantàstic pal de trekking que em van portar els reis el gener passat, però que fins avui no havia trobat l'oportunitat per estrenar-lo (la veritat és que durant aquests mesos ha servit de "recogepelotas", per recuperar de sota el sofà les pilotetes de joguina de la gata..).

Passat el torrent, ens ha costat una mica localitzar el sender que baixa gairebé vertical al costat dret (o esquerre, segons com es miri...) de la cascada. En el tram de roca hi ha col·locades unes cadenes per facilitar el seu descens, però la veritat és que ens ha costat més tota la resta, ja que la sorra estava totalment molla per la pluja i relliscava en excés. Sort dels arbres!


Hem baixat a baix del barranc i hem retrobat un vell amic: el Torrent de les Gorgues. Ara, però, no baixava tan calmat com uns metres més amunt, així que fins i tot els més decidits s'ho han repensat dues vegades abans de creuar-lo. El que no havia variat gens era la temperatura de l'aigua: seguia estan gelada!!

Portàvem llavors uns cinc quilòmetres caminats, ara amunt, ara avall. Arribats al punt més baix, era moment de pujar per retornar al punt de sortida, a l'ermita de sant Bartomeu Sesgorgues.

Un cop allà, retrobats els nostres mitjans de transport, hem decidit buscar algun lloc amb taules i cadires i, sobretot, ombra, per poder muntar el pícnic i fer un bon dinar. Finalment hem optat per anar a la zona de pícnic del santuari del Far, encara que això ens suposaria una excursioneta en cotxe d'uns vint minuts. Ara, el lloc val l'esforç, ja que des del mirador del Far sí que es té una fabulosa i impressionant perspectiva de tota la zona del Collsacabra i més enllà.

Finalitzada l'excursió, amb el Mohawk ja estem discutint quina serà la nostra pròxima visita a la zona.

¿Pero, c'ha pasao?

Aquest matí, sobre les 11:30, quan me n'anava cap a la penúltima classe, m'he trobat amb el vestíbul de l'institut ple de policies: mossos, municipals i municipals del poble veí.

Primer he pensat que no és normal que vinguin tants policies a l'hora i he imaginat que potser es tractava d'alguna xerrada de seguretat vial o similar que haurien vingut a fer al centre. Em sonava que avui els de primer tenien una xerrada, però resulta que era sobre l'adolescència, així que no em quadrava que la poli hagués vingut a explicar als nens de primer curs que els sortiran grans a la cara, criaran pèl per totes bandes i, sobretot a les noies, els creixerà el cul i altres parts de la seva anatomia.

Així doncs, alguna cosa greu havia d'haver passat perquè hi hagués tanta presència policial. Recollint informacions per aquí i rumors per allà, al final més o menys he descobert de què es tractava. Resulta que la mare d'un nen (un tal Brian, que ja em direu quin nom d'anar-li a posar) de no sé quin curs, ha rebut un missatge enviat des del mòbil del seu fill dient que tenien segrestat al noiet.

La mare imagino que no haurà conservat gaire la sang freda, perquè abans de trucar a l'institut per comprovar si realment el nen hi era o no, ha anat directament a trucar a la policia per denunciar el suposat segrest. I per la presència de diversos cossos policials, imagino que deu haver telefonat a tots els telèfons que li han caigut a les mans (això o s'han passat entre ells la informació, això ja no ho sé).

Total, que els polis han vingut ràpidament cap a l'institut (pel que he sentit, ha faltat poc perquè fessin una entrada a l'estil Hollywood...), a veure si algú en sabia alguna cosa, i s'han trobat que el noiet era allà, fent classe tan tranquil com si res. Segons sembla, algú li ha pres el mòbil al nen (robat?) i s'ha entretingut fent la gracieta que òbviament no ha fet cap gràcia.

Després he sentit que els polis s'havien endut algú sospitós de ser el causant de tot plegat, malgrat que els nanos anaven dient, ben fluixet, que aquell no hi tenia res a veure perquè ells sabien qui ho havia fet.

Aquí m'he quedat, així que no sé exactament què ha passat després o com acabarà tot plegat. Així doncs, aquí deixo el post, amb la intriga de conèixer-ne el final...

Rapeleando, rapeleando

Aquest matí, seguint les indicacions de Xavier Guerrero, amb el Mohawk hem decidit canviar la dinàmica dels últims temps i hem anat a baixar un torrent sec, malgrat estar força humit per les últimes pluges: el Torrent de Santa Caterina o Fons Seca, a Collbató.

Hem deixat el cotxe a Collbató i hem iniciat una agònica (bé, agònica per mi, que estic en molt mala forma) mitja hora (un quilòmetre aproximadament) de pujada intensa (i quan dic intensa vull dir intensa) per la Drecera de Fra Gari, (que porta camí del monestir), seguint les marques blanquigrogues fins a trobar unes barres grogues pintades en una paret.

A partir d'aquí hem agafat el caminet cap a la dreta i uns 500 m més enllà hem trobat el nostre objectiu: el Torrent de Santa Caterina.

La primera impressió no ha estat gens bona, perquè es veia tot cobert de romegueres, però passats els primers metres ja hem vist que no n'hi havia per tant. Ara que, com continuï plovent tant, les maleïdes zarzamoras creixeran de mala manera per tot arreu!


Els primers sis ressalts que hem trobat en el torrent, d'uns 4 o 5 metres d'alçada, estan equipats amb cordes fixes que faciliten molt el descens.

Fins que s'arriba al primer ràpel, d'uns 25 metres de llargada. Val a dir que el torrent està molt ben equipat i que els químics per montar-hi els ràpels estan prou ben situats per no tenir cap mena de dificultat.


Després del ràpel hi ha un tros de descens suau, fins a trobar el segon ràpel, d'uns quinze metres d'alçada.

I uns metres més avall dos ressalts més, de 15 i 10 metres, que es poden baixar en un sol ràpel.

Un tram més de tranquil·litat i un nou ràpel llarguet, aquest d'uns 18 metres, amb l'afegit de tenir les parets lleugerament humides (per no dir xorrejant).

Mentre seguíem baixant tranquil·lament, hem trobat uns companys d'excursió que teníin el tema molt més dominat que nosaltres.

I poc després hem arribat a l'últim tram vertical, equipat amb cordes fixes, malgrat que nosaltres hem preferit baixar rapelant.

En honor a l'amiga Gatta, no m'he pogut estar de fotografiar aquests espècimens de no sé què que creixien als troncs dels arbres caiguts a terra.

Ara ja només quedava seguir avançant fins a arribar a l'ermita de Nostra Senyora de la Salut, on hem dinat sota els rajos del sol, tan car de veure últimament, mentre observàvem des d'allà el torrent que acabàvem de baixar, l'entrada a les coves de Collbató i la bonica perspectiva que des d'allà teníem de la nostra bona amiga, la Montse.

Sol, solet, vine'm a veure, vine'm a veure

La setmana passada, amb els meus noiets de 4t d'ESO vam anar de "viatge de fi de curs" a Mallorca. Sí, ja sé que encara no estem a final de curs (encara que no queda molt per arribar-hi), però per motius d'organització del centre es va creure més convenient anar-hi just abans de Setmana Santa, mentre la resta de cursos d'ESO estaven fent el crèdit de síntesi.

Marxàvem el dissabte 28 al vespre i dissabte al matí ja estava plovent. Va començar i ja no va parar fins pràcticament una setmana més tard (més o menys el dijous, el dia que vam tornar a casa). Total, que els noiets, que tenien tanta il·lusió d'anar a Mallorca per poder banyar-se a la platja o a la piscina de l'hotel, se'n van quedar amb les ganes (fins i tot van trobar buida la piscineta del vaixell!). No acabo d'entendre aquestes ganes de platja en uns noiets que viuen al costat del mar i que tenen tota la costa del Maresme al seu abast, però el cas és que a causa del mal temps ni tan sols van arribar a veure la platja de Mallorca.

Ara bé, malgrat la pluja constant que ens va caure i que només va parar a estones, no ens vam estar quiets ni un moment. Vam tenir temps de visitar les coves d'Artà, de fer ruta turística per Palma (amb guia i tot), de fer alguns esports d'aventura (a excepció del piragüisme, pel mal estat del mar), d'anar en barquet de Sóller a la cala de Sa Calobra, de visitar una fàbrica de vidre, de comprar ensaïmades i, fins i tot, encara va sobrar una estona per fer amistat amb dues escoles més que hi havia en el mateix hotel que nosaltres, una de Toledo i l'altra de Tarragona.

Malgrat haver-se quedat sense poder banyar-se, els noiets s'ho van passar d'allò més bé, sobretot corrent amunt i avall de l'hotel, anant d'una habitació a l'altra a saludar els seus companys, ara a un ara a l'altre, com si no s'haguessin vist mai abans.

En total érem 36 noiets i 3 professors i he de dir que la valoració que en faig és molt positiva. Malgrat dormir poc, perquè havíem d'estar fent guàrdia a les nits per vigilar que ningú s'equivoqués d'habitació i acabés dormint en l'habitació d'algú altre, la veritat és que en general els nanos es van portar d'allò més bé. Mira que tenien prou motius per queixar-se, però pràcticament no van rondinar per res i, a més, encara diuen que s'ho van passar molt bé, així que, deixant de banda la pluja constant que ens va acompanyar tots i cada un dels dies que vam ser allà, sembla que tindran un bon record del viatge.

Una vaga, dues vagues, tres vagues...

Ja hi tornem a ser: dijous 19 de març (sí, sí, sant Josep) tornem a tenir vaga. En principi la vaga havia de ser només de professorat, però ja se sap que els estudiants sempre s'apunten a qualsevol sarau (diuen que sí a la vaga sense ni tan sols saber de què va), així que ara és de professors i estudiants.

La veritat és que aquesta vegada m'ho he pensat dues vegades sobre si en faria o no. Finalment he decidit que no (digueu-me esquirol), perquè crec que és una pèrdua de temps i que amb fer "un dia de festa" no s'aconseguirà res de res, però no serà perquè no tingui motius per fer-ne.

Més que estar o no estar d'acord amb les brillants idees de la nova llei d'educació (hi ha algunes coses que, francament, em fan certa por), el que comença a fer-me pujar la mosca al nas (i el motiu pel qual molta gent s'apuntarà a la vaga aquest dijous vinent) és la manera que tenen, tant el govern central com la nostrada Generalitat, de fer les coses.

Un exemple molt recent: fa una setmana, als meus noiets de la tutoria de 4t els explicàvem com funciona el nou batxillerat posat en marxa aquest mateix curs. Els dèiem que un dels canvis més importants era la possibilitat de passar el primer curs amb fins a quatre matèries suspeses i el curs següent dedicar-se a repetir aquestes matèries suspeses, però alhora podent completar l'horari amb matèries de segon curs (sempre que no fossin una segona part d'una matèria pendent de primer). Doncs bé, sis dies més tard els he hagut de dir que allò que valia la setmana passada, ara ja no val, perquè finalment els mandamases del país han decidit eliminar aquesta possibilitat.

El millor ha estat l'afegit a la notícia: com que era novetat d'aquest curs i encara no hi ha cap alumne d'aquest nou batxillerat que hagi passat a segon curs, el canvi no afecta a ningú. QUE NO AFECTA A NINGÚ?! Què me'n diuen d'aquells estudiants de primer de batxillerat que porten tot el curs confiats que amb quatre matèries suspeses podrien seguir endavant sense haver de repetir tot el curs sencer i que ara, de sobte, descobreixen que això no serà així? I d'aquells instituts modèlics que ja tenen l'horari del curs vinent mig preparat tot pensant en les importants modificacions que comportaria el fet de tenir alumnes fent mig primer i mig segon i que ara veuen que tot aquest esforç ha estat una total i absoluta pèrdua de temps? En tot cas, a qui segur que no afecta el canvi d'última hora és a les mentes pensantes que des d'un despatxet dirigeixen les nostres vides com si fóssim putxinel·lis.

Però no només el govern central resulta crispant, sinó que el nostre no es queda curt. Sobretot, ens molesta força el constum del conseller d'educació d'anar llençant globus-sonda, fent-ho públic als mitjans de comunicació sense haver-ho dit abans als implicats, a veure què tal reacciona la gent i, alhora, desviant l'atenció dels problemes realment importants. Ho dic, per exemple, per la recent brillant idea d'iniciar el curs una setmana abans i traslladar aquesta setmana de vacances al febrer, cosa que ja han dit que, si de cas, ho deixaríem per més endavant (això després d'haver causat tot el rebombori que han causat) o de l'altra brillant idea de demanar voluntaris per treballar més hores de les que els pertoca a canvi d'un sobresou (cosa que encara no he acabat d'entendre què vol dir realment).

Mentre la gent discuteix sobre aquestes propostes, cada una més increïble que l'anterior, no parla del que realment és preocupant: que hi hagi un professor de llengües clàssiques fent classes de socials perquè així s'estalvien enviar un altre professor de socials, que és el que faria falta; que hi hagi grups de primer curs d'ESO amb trenta nanos a l'aula, perquè han reduït grups i, per tant, estalviat professors, etc.

Amb uns mandamases així no m'estranya que les coses funcionin com funcionen. Això sí, quan els resultats acadèmics són negatius, la culpa sempre, sempre la tenen els profes, que no estan prou motivats (per què deu ser?) ni suficientment ben preparats per fer la seva feina, ni fan servir prou les noves tecnologies (ja se sap que un nen aprendrà molt millor a calcular fent servir una calculadora que el seu propi cervell, o sabrà escriure millor si ho fa en un teclat d'ordinador que en un paper) ni...

No només els estudiants s'equivoquen...

Fa uns dies ens va arribar un mail a l'institut que em va deixar tan sorpresa que no vaig saber si riure o plorar. Era de no sé qui de la Generalitat, secció Educació, encarregat de les proves de selectivitat o alguna cosa així.

El correu deia que en un dels llibres que estàvem treballant a literatura, a batxillerat, una antologia poètica de Vicent Andrés Estellés, en l'edició que es va fer el curs passat, la primera, hi havia alguns errors en els poemes, versos canviats de lloc o fragments misteriosament desapareguts. El cas és que ens avisaven que havia sortit una segona edició corregida i que, òbviament, a les proves de selectivitat es tindria en compte aquesta segona edició, que és "la bona".

El millor del cas és que ho diuen ara, quan ja estem a mig curs i se suposa que els nanos, potser, ja hauran comprat els llibres, i quan el curs passat ja el vam estar treballant amb els alumnes que tenia llavors!

Si la cosa no m'hagués sorprès prou, encara em faltava descobrir un detallet que em va passar per alt al primer cop d'ull, però em va al·lucinar quan ho vaig llegir per segona vegada per comprovar que ho havia entès bé. Resulta que ara, fins i tot, han decidit rebatejar l'autor de l'antologia, ja que, segons el mail, el poeta que estudiem es diu Josep Vicent Estellés!!


Bufa! I després ens diuen a nosaltres que fem la feina mal feta!!

El Rector de...

A Francesc Vicent Garcia, un conegut poeta català de l'època barroca (s. XVII), se'l coneix més pel seu pseudònim que no pel seu nom. El seu pseudònim prové de la seva professió, ja que ell era el rector de...

Vallfugona
Vallfogana
Vellafogona
Vellafogana
Villafogona
Villafugona
Vallfonona
Vallforca
Vallfona

Resposta correcta: Vallfogona!

Sort que ho vaig escriure a la pissarra!!!!

Quines ventades!

Les fortes ventades que hi va haver a Catalunya la setmana passada van portar problemes per tot arreu. A casa, en lloc d'emportar-se res (el tros d'uralita que quedava al celobert ja havia sortit volant en una tanda de ventades anterior) ens va portar un regal inesperat: una gateta.

Aprofitant una estona de descans de les ràfegues de vent, amb el Mohawk ens vam arribar fins a la protectora d'animals que tenim a prop de casa (bé, a dos pobles de distància, però segueix sent a prop) a buscar algun bitxo amb el qual entretenir-me les llaaargues jornades en què el Mohawk em deixa soleta a casa per anar a escalar.

Un gos no ens va convèncer, més que res perquè cada dia s'ha de treure a passejar, cosa que em fa molta mandra. Així doncs, vam optar per un gat.

A la protectora n'hi havia de totes mides i colors, la majoria ben arraulits en els seus llitets per protegir-se del temporal. Vam pensar que seria molt difícil, per no dir impossible, triar-ne un, ja que tots ens semblaven iguals. Fins que la vam veure: una bonica gata blanca i tigrada força joveneta, que anava caminant tota sola per una banda de la gatera. Al Mohawk li va cridar l'atenció de seguida i a mi també, tot i que jo vaig preferir voltar per allà una mica més. Volta inútil, perquè en el fons sabia que ja ens havíem decidit.

A la protectora ens van explicar que la gata l'havien trobat dins d'un contenidor d'escombraries, motiu pel qual van decidir anomenar-la Conty. A mi el nom no em va agradar i després de saber-ne l'origen encara em va semblar més horrorós. Calia buscar-li un altre nom i ens hem decantat per dir-li Lilith, el nom de la primera dona, creada juntament amb Adam, que va decidir abandonar el jardí de l'Edèn per iniciativa pròpia.

La Lilith tenia un problema en una de les potes, així que el veterinari del centre ens va dir que observéssim si caminava bé o no, perquè ells allà encara no ho havien pogut comprovar. Jo no hi entenc, però veient com salta per tot arreu, sembla que el problema ja està resolt.

Ens van dir que els primers dies els gats solen ser molt tímids, que s'amaguen i no es deixen tocar, perquè se senten insegurs en un lloc nou i amb gent desconeguda, però la nostra nova amiga, potser perquè tenia moltes ganes de sortir de la gatera, no ha tingut cap mena de dificultat per adaptar-se al nostre piset. De fet, li encanta posar-se a la falda i deixar que l'acariciem mentre ronroneja durant hores i hores, cosa que ha fet ja des del primer dia.


Tot bé, oi? Doncs no, ens esperava una sorpresa inesperada. Sabíem que la gata té aproximadament uns set mesos i que entre que és joveneta, el problema de la pota i una infecció que ha tingut recentment, el veterinari havia considerat que no era moment d'esterilitzar-la. Ens va dir que esperéssim un mes, a que estigués totalment recuperada i s'hagués adaptat a tots els canvis de la seva nova vida, i que després la portéssim allà, que l'esterilitzarien, com fan amb tots els animals que passen per la protectora.

Quina és la sorpresa? Doncs que al segon dia d'estar amb nosaltres al pis se'ns va posar en zel! No ens ho esperàvem, perquè se suposa que això no passa fins a la primavera, però remirant per internet hem pogut comprovar que en té tots els símptomes.


Afortunadament, sembla que avui ja li ha passat una mica i està més tranquil·la, encara que segueix miolant quan la deixem sola. Estàvem molt preocupats, perquè vivim en un bloc de pisos d'aquells que tenen parets que semblen de fullola i temíem que tots els veïns sentissin els crits de la gata, sobretot a la nit. Parlant amb ells, ens han dit que o bé no la senten o, si la senten, no els molesta, cosa que ha estat un descans per a nosaltres, ja que no tenim ganes de tenir mals rotllos amb la comunitat.

D'aquí una setmana l'esterilitzaran, amb la qual cosa s'acabaran definitivament els crits de zel. El que serà més difícil és recuperar el nostre apreciat sofà, en el qual hem fet les nostres llaaargues i plàcides migdiades, ja que des del primer moment la Lilith ens ha deixat clar que ara és el seu territori. Per sort, el sofà té chaise-long, així que és prou gran perquè hi capiguem tots plegats. Menys mal!

El cas misteriós del dr. Jekyll i mr. Hyde

Durant el primer trimestre del present curs, amb els noiets de 4t hem estat treballant la novel·la El cas misteriós del dr. Jekyll i mr. Hyde, de R. L. Stevenson.

La novel·la parla d'un científic, el dr. Jekyll, que fa un experiment per aconseguir separar en dos cossos diferents les dues personalitats que hi ha en tota persona, la part bona i la part dolenta. Com ell mateix reconeix, ho fa per tenir un altre cos, diferent del del respectat doctor, amb el qual poder fer realitat, com a Hyde, tots aquells desitjos ocults que com a Jekyll no pot realitzar, ja que tacarien el bon nom i la bona reputació del científic.

Els meus noiets es van perdre en algun moment, sobretot en la part del final, però està clar que alguns es van perdre més que altres. Si no, mireu aquestes "clares" respostes:

De què tracta l'argument de El cas misteriós del dr. Jekyll i mr. Hyde?

- Tracta d’un assassinat a un polític, Hyde mata a Carew i envia una carta perquè es volia transformar en Jekyll perquè així es salvaria i no aniria a la presó perquè i té por, llavors envia una carta perquè li portin les pocions i es canviés de persona, perquè s’estava amagant de la policia. Finalment no podia més amb el que havia fet i es va suïcidar.

- Doncs que primerament Jekyll anava a l’escola amb dr. Lanyon. I quan ja són grans no es veuen tant...També tenen un amic comú, que es diu Utterson, que és un advocat. Jekyll tenia un criat que es deia Poole. [...] (Una bona manera de començar la història...) Poole va anar a buscar a Utterson perquè alguna cosa estranya estava passat a casa seva (a casa de Poole, suposo). Van anar a casa de Jekyll i Poole li va dir (a Jekyll?) que estava Hyde allà dins. Així va ser, estava mort.

- Tracta d’un home que descobreix una poció per canviar de personalitat, és a dir de persona. Té una sèrie de problemes perquè sense que ell vulgui canvia de forma, desesperat ja per no trobar solució es suïcida.

- En resum, és la història de la investigació que fa l’advocat Utterson sobre el cas del dr. Jekyll i mr. Hyde, dues personalitats oposades a una mateixa persona, en la que mr. Hyde és el dolent que fa més d’un delicte.


Què en saps de Robert Louis Stevenson?

- De petit, a Stevenson li van detectar una malatia, la qual no li permeti molt moure’s de llit. Quan es va casar va decidir amb la seva dona anar a veure món. Va viatjar molt. Va escriure molt mentre estava malalt al llit ja que no tenia res més a fer.

- R. L. Stevenson és l’autor del llibre El cas misteriós del dr. Jekyll i mr. Hyde. És un home una mica especial, de família una mica rara, amb molts problemes en la seva vida.

- R. L. Stevenson va néixer a Edimburg el 1850. Era molt malaltís i escrivia malalt. Viatjava molt arreu del món. El 1880 va anar a viure a Upolu i el 1894 va morir.

- El seu autor R. L. Stevenson és un home al qual des de molt petit li va agradar escriure però al llarg de la seva vida va tenir dificultats de salut per fer-ho però ell encara ho feia a més a més ja que pel seu estat viatjava molt li encantava explicar i redactar les seves aventures en els seus trajectes.


En què consisteix l'experiment del dr. Jekyll?

- Consisteix en una poció, perquè pensa que a cada persona s’hi troben dos. I vol fer-s’ho a ell mateix arriscant la seva vida.

- L’experiment d’en Jekyll consisteix en fer una pòcima en varies barreges, està tan interessat perquè és un científic i a part perquè ell volia fer tot el dolent que volgués però no volia baixar el cap en Jekyll, llavors va fer en Hyde. Pretén aconseguir fer el que volgués, però sense saber que és ell.

- El dr. Jekyll vol aconseguir les dues parts que té la bona i la mala i tenir dos personalitats en una mateixa persona i ho aconsegueix quan es pren la poció a part de canviar de personalitat també canvia físicament.

- Doncs l’experiment del doctor Jekyll consisteix, en poder fer una poció. El doctor Jekyll està interessat amb l’experiment que vol fer, perquè vol descobrir una cosa. El que pretén descobrir el doctor Jekyll es arribar a una conclusió amb l’experiment que fa.

Què li passa a mr. Carew?

- Mr. Carew el mata Hyde quan el doctor Jekyll va prendre la poció.

- Mr. Carew va ser assassinat molt tràgicament per en mr. Hyde. Quan es va transformar en el dr. Jekyll es va horroritzar tant que decidí no tornar-se a transformar en mr. Hyde, però va arribar a tal punt que es transformava sense necessitat de beure’s la poció.

Com acaba l’experiment del dr. Jekyll?

- Malament.

Cascades, cascades

Aquest matí, aprofitant que no plovia, però que ha plogut i sobretot nevat força últimament, amb el Mohawk hem decidit anar a visitar diverses cascades que ja havíem vist, però que a causa de la sequera dels últims anys quan les vam veure estaven gairebé o totalment seques.

Així doncs, hem pensat que ara, amb tanta pluja com ha caigut els últims mesos (a saber què li devia prometre el conseller Baltasar a la Moreneta!), per força havien d'estar ben ufanoses. I no ens hem equivocat pas!

El nostre objectiu eren tres cascades concretes: la Foradada de Cantonigròs, el Salt de Sallent de Rupit i el Salt de Tirabous als cingles de Santa Cília, camí de Tavertet.

Quan hem arribat al primer destí, Cantonigròs, hem tingut una sorpresa que hauríem d'haver previst, però ens ha passat per alt: la neu! Mira que fa dies que en sentim a parlar al Temps i no ho hem recordat! Per sort, la carretera estava ben neta i el camí cap a la Foradada també. Ara, això sí, els marges de la carretera estaven plens de neu i el camí ben moll de la neu ja fosa.

Sí, sí, ja sé que per a alguns la neu no té res d'especial, però per a uns maresmencs com nosaltres, que rarament veiem nevar a la costa, és un fet extraordinari. Així doncs, ja us podeu imaginar la Selene com una nena petita fent fotos a qualsevol tros de neu que veia, algunes fins i tot des de dins del cotxe en marxa!

La primera vegada que vam anar a veure la cascada de la Foradada, l'agost del 2007, estàvem en plena època de sequera, així que, malgrat que ja hi anàvem amb la idea de trobar-hi poca aigua, el que hi vam veure va ser encara molt pitjor, ja que no baixava pràcticament ni gota d'aigua per la cascada!


Malgrat tot, el lloc ens va semblar molt bonic i vam decidir que hi tornaríem algun dia després de pluges. Així doncs, avui ha estat el dia escollit i el que hi hem trobat ens ha tornat a sorprendre, però aquesta vegada per bé, ja que l'aspecte de la cascada no s'assemblava en res al que recordàvem d'un any abans.

Ben contents, hem anat ràpidament a cercar el nostre segon objectiu: el Salt de Sallent, que quan el vam veure, per allà l'any 2003 (quan ja es començava a notar la sequera), tot i no estar sec, no impressionava gaire.

Avui la seva aparença era totalment diferent.

De camí de Rupit cap al monestir de Sant Joan de Fàbregues, per on hem anat per arribar fins al Salt de Sallent, hem pogut contemplar una altra bonica cascada que, malgrat ser força modesta, m'ha semblat molt elegant i digna.

Ara ja només ens faltava el nostre tercer i últim objectiu del dia: el Salt de Tirabous. Segons el Mohawk, en aquesta cascada rarament hi ha aigua, així que no teníem gaires esperances de veure-la baixar. De fet, una servidora no només l'ha pogut contemplar des del Morro de l'Abella (des d'on també l'hem vista avui)

sinó que fins i tot n'ha baixat un trosset fent un ràpel moooolt llarg, cap allà el 2005.

cosa que confirma que realment poques vegades té aigua. Aquest és l'aspecte que tenia avui

Ara sí que ja ens podíem donar per satisfets. Havíem viscut un fet insòlit: veure baixar aigua pel Salt de Tirabous!

Des del mateix Morro de l'Abella hem pogut observar com ha pujat el nivell del pantà de Sau, que estava així el 6 de desembre de 2005

i així l'hem trobat avui

Ja sé que pels escaladors, excursionistes, etc. és una mala passada que plogui tant, però encara que només sigui per poder contemplar paisatges com aquests BENVINGUDA SIGUI LA PLUJA!!