dilluns, 5 de gener de 2015

Anar a les Canàries buscant calor i acabar amb plumó, gorro i guants

El primer dia a la Gomera el teníem reservat per fer una excursió pel principal punt d'interès de l'illa: el Parc Nacional de Garajonay, un gran bosc de laurisilva que ocupa tota la part central de l'illa. Al tractar-se d'un parc nacional està molt ben protegit, amb tota una xarxa de senders assequibles, clars i ben senyalitzats que fan que el recorregut per l'interior de la laurisilva es converteixi en tot un plaer. Nosaltres vam escollir la ruta 9, que va des de l'aparcament d'El Contadero fins al Chorro de el Cedro. Segons les indicacions, es tracta d'una excursió de gairebé set hores (entre anar i tornar), tot i que nosaltres la vam fer en cinc hores, amb parada tècnica per dinar inclosa, així que no és tan llarga com aparenta.

S'ha de dir que vam encertar de ple el dia per fer l'excursió, ja que ens vam trobar amb un dia radiant i una temperatura comfortable, gens habitual a la zona, que acostuma a estar pràcticament sempre emboirada (com comprovaríem el dia següent).
 

Mentre anàvem avançant pel camí, no podíem deixar d'anar fotografiant els arbres a cada passa que feiem, comparant-los amb els Arbres Monumentals que anem perseguint per tota Catalunya i vam arribar a la conclusió que els nostres, perquè són els nostres, però queden força empetitits al costat d'alguns exemplars canaris. Per exemple, a la imatge de sota no es veu bé perquè està rodejat de moltes branquetes més petites, però enmig de tanta branca hi ha un tronc de castanyer enorme que deixa gairebé en ridícul alguns dels castanyers de casa nostra que considerem excepcionals.




La nostra primera idea era arribar fins a l'ermita de Lourdes, però un cop sobre el terreny vam decidir que, com que havia estat força senzill arribar fins allà, podíem continuar avançant fins a la cascada del Cedro, que se suposa que havia de ser tan espectacular.


Vam acabar arribant a la conclusió que la nostra primera opció era millor, perquè pocs minuts després de passar l'ermita, se surt de l'espai protegit del parc i comencen a aparèixer cases abandonades amb pinta d'haver funcionat com a casetes de turisme rural. De cop, tot l'esplendor de la laurisilva se n'havia anat en orris a l'arribar a la "civilització".


De totes maneres, vam seguir avançant fins a la cascada, que havia de ser tan impressionant. Ara, veient la poca aigua que baixava pel riuet, nosaltres teníem els nostres dubtes al respecte i ho vam confirmar a l'arribar al lloc: sí que és cert que hi ha una caiguda molt llarga, però amb el rajolí d'aigua que baixava era difícil veure-ho com a espectacular. Reconec que no la vam veure tota des de baix, ja que a mig camí ens vam negar a seguir baixant escales, però el poc que vam veure no ens va cridar massa l'atenció. Havíem arribat al final del nostre recorregut (encara que es podia continuar l'itinerari fins a Hermigua), així que vam fer mitja volta i vam iniciar el retorn cap al Contadero.


Al costat de l'ermita de Lourdes hi ha algunes taules de fusta on vam decidir parar a dinar ja de tornada. Mentre estàvem amb l'entrepà a la mà, de cop van començar a aparèixer uns petits ocellets (una subespècie de pinsà comú endèmica de les Canàries) que cada vegada s'anaven acostant més i que fins i tot semblava que s'hi posessin bé per a què els fotografiéssim. Tot un èxit! Ara sí que ja podíem tornar a l'apartament amb la sensació d'haver "fet els deures".