El viatge dins el viatge

Diumenge vam decidir repetir dia de relax, així que aquesta vegada vam deixar el cotxe aparcat i vam anar a voltar per la ciutat. Primer de tot, després d’esmorzar còmodament, vam anar fins al museu Perlan, el museu "d’història" de la ciutat, però no per entrar al museu, sinó per pujar a la seva cúpula, des d’on hi ha una panoràmica de tota la ciutat.
 

Després vam anar fins al port, on el cap de setmana s’hi fa un mercat de productes de segona mà que tothom diu que no et pots perdre. Potser perquè no m’interessen les coses de segona mà o les antiguitats, però el mercat no em va dir gran cosa. De fet, vam entrar, vam donar una volta i vam tornar a sortir com havíem entrat. Just a fora del mercat hi ha una paradeta de hotdogs que, pel motiu que sigui, té fama de fer els millors frankfurts de la ciutat, així que vam fer-hi la paradeta obligada i ens vam quedar allà al costat, asseguts en una taula de pícnic, menjant-nos els entrepans mentre vèiem com anava creixent la cua per demanar els corresponents Pilsa. El més curiós va ser veure un grup de cinc o sis persones de mitjana edat, ben arregladets, vestits com si sortissin de missa, fent cua per menjar-se els seus hotdogs.

I a la tarda, passejada per la ciutat, a comprar les quatre cosetes que faltaven, fer la bossa i deixar-ho tot a punt pel dia següent, quan començaria el nostre “viatge dins del viatge”.

Dilluns vam iniciar el nostre petit itinerari per la zona sud de l’illa. Al matí vam agafar la Ring Road, la carretera que rodeja tota l’illa, fins a Skogar, on passaríem la nit. Durant el trajecte vam parar a fer mil fotos a la cascada Seljalandsfoss, de 60 metres d'alçada, que té la peculiaritat que es pot recórrer per darrere.

Ja a l’hora de dinar, vam deixar les coses a l’hotel on dormiríem, vam agafar el pícnic que teníem preparat i vam anar fins a Skogafoss, una impressionant cascada (diuen que és la més perfecta de l’illa) de 62 metres de caiguda, on vam dinar estirats a la gespa mentre vèiem tots els turistes com nosaltres que anaven i venien fent fotos a la cascada.

A la tarda vam agafar novament el cotxe, per anar a veure altres paisatges dels voltants...

tot i que més que paisatges, a Dyrhólaey el que vam veure van ser ocells, els puffins, el que anomenen en català frarets, o frailecillos en castellà.

Vam sopar a la població veïna de Vik–Myrdal (pizza uns i hamburguesa els altres, menjar, com els hotdogs del dia anterior, típicament islandès).

Per cert, en un prospecte de l’hotel vaig llegir que des de Vik (la zona més al sud d’Islàndia) anant cap al sud, la terra més propera és l’Antàrtida.  Reconec que em va costar una mica d’entendre, però després vaig recordar haver llegit abans de venir cap aquí que els islandesos gaudeixen d’un fi sentit de l’humor que acostuma a aparèixer en forma d’ironia. Una mostra n’és aquesta i una altra, aquesta samarreta i altres de similars que se'n riuen de la dificultat de pronunciar islandès:

Després, mentre els nostres amics posaven el nen a dormir, amb el Mohawk vam aprofitar que el dia és molt llarg per anar a veure com es ponia el sol prop de l’Skogafoss.

Per acabar bé el dia, ens en vam anar a dormir, sabent que ens trobàvem just als peus de l’Eyjafjallajökull (nom que sóc incapaç de pronunciar), el famós volcà que va deixar sense trànsit aeri tota Europa quan va decidir entrar en erupció fa cosa d’un parell d’anys (cosa que recorden perfectament els nostres companys, que en aquells moments es trobaven a l’aeroport de Tokio esperant l’avió per retornar cap a Catalunya). Per sort, aquesta vegada no va donar mostres de la seva presència, gairebé ni física, ja que durant tot el dia hi va haver uns núvols baixos que ens van impedir veure’n el seu cim, igual com ens havia passat amb l’Snaefellsjökull.

A Skogar vam veure una de les peculiaritats dels hotels de l'illa: els banys són comunitaris. Dins de cada habitació hi ha una pica al costat del llit per rentar-se la cara i les mans, però no hi ha vater ni dutxa com sol haver-hi habitualment als hotels, sinó que estan en una altra habitació que utilitza tothom, cosa que vol dir que si l'hotel està ple, en segons quines hores s'ha de fer cua per poder fer un pipí o una bona dutxa.    

Buscant el centre de la Terra

Divendres tocava relaxar-se, així que vam anar a un altre dels llocs turístics típics d’Islàndia: el Bláa Lónid, el Llac Blau (Laguna Azul en castellà o Blue Lagoon en anglès). Es tracta d’una piscina d’aigües termals on van tant turistes com islandesos. Aquesta vegada el sol no ens va acompanyar, però és igual, perquè l’aigua estava tan calenteta que era una delícia igualment.

 

 

 

L’endemà tocava anar a descobrir l’entrada al centre de la Terra. Dit d’una altra manera, vam anar a visitar la península d’Snaefellsness, on s’hi troba la glacera Snaefellsjökull, sota la qual hi ha el volcà on Jules Verne situava l’inici de l’aventura al seu Viatge al centre de la Terra. Aparentment la península no quedava gaire lluny, vist sobre el mapa sembla que estigui molt a prop de Reykjavik, però només cal dir que la península sola té 100 quilòmetres de llargada (i, òbviament, la glacera es troba a la punta més allunyada possible), així que ja us podeu imaginar. Total, dues hores i mitja de carretera passant per dos fiords, un travessat per sota a través d’un túnel de cinc quilòmetres i l’altre per dalt, per un pont molt més curt. 

Com el dia anterior, el clima no ens va acompanyar gaire i vam estar tota l’estona sota uns núvols baixos que, si bé no van deixar anar ni una gota, sí que ens van privar de veure el cim del volcà i la seva glacera. Malgrat això, l’excursió no va ser en va, ja que el paisatge que vam trobar va pagar de sobres els dos-cents quilòmetres que havíem recorregut per arribar-hi. Vam fer una petita caminada des d'Arnastapi fins a Hellnar, dos poblets situats als peus de la glacera i a tocar del mar, un recorregut d'un parell de quilòmetres gairebé pla i arran dels penya-segats.

Per cert, ja que hi som, un petit apunt filològic. No sé si us heu fixat que he parlat del Snaefellsjökull i potser aquest nom us recordarà cert altre famós volcà del qual vam sentir molt a parlar fa uns anyets, l’Eyjafjallajökull. I també hi podem trobar el Vatnajökull, el Mýrdaksjökull, el Langjökull i altres. Un bon observador podria pensar que aquesta terminació –jökull que apareix al final de tots aquests noms deu significar “volcà” en islandès. Doncs va ben encaminat, però no és exactament això: resulta que –jökull significa “glacera” i que els volcans que es troben sota aquestes glaceres ni tan sols tenen nom, sinó que els islandesos es refereixen a ells com “el volcà que es troba sota la glacera X”. Així doncs, quan fa un temps tots els telenotícies parlaven del volcà Eyjafjallajökull estaven demostrant desconèixer la realitat d’aquest país, ja que no és un volcà, sinó una glacera, i el que va entrar en erupció va ser el volcà que es troba sota el seu gel.

Fent un Cercle Daurat

El dia següent, dijous, volíem anar a fer el que anomenen el Cercle Daurat i per poc ens en quedem amb les ganes. Ens vam llevar, vam esmorzar com uns reis, vam pujar al cotxe i, oh, sorpresa, el vehicle no només no es va engegar, sinó que va començar a fer coses molt estranyes: es va encendre la calefacció, van començar a moure's els netejaparabrises, la ràdio es va posar a fer sorolls estranys...Buf! Vam pensar que devia ser cosa de la bateria i així era...i ho vam saber perquè vam haver de trucar al pare de la propietària per si sabia què podia ser. Ell va venir amb deu minuts, va enganxar les pinces a la bateria, va trucar al seu gendre per preguntar què devia haver passat (que, per cert, “curiosament” voltava per Catalunya...)i aquest ens va dir que segurament havíem deixat algun llum encès o alguna porta mal tancada i que per això s’havia gastat la bateria. La seguretat amb què van actuar tant el sogre com el gendre ens va fer pensar que no era la primera vegada que s’hi trobaven... Solucionat l’ensurt inicial, ara sí, vam començar l’itinerari pel Cercle Daurat. Era tan sols el segon dia que passàvem a Islàndia, però la ruta ja ens va deixar ben sorpresos. Vam començar per Thingvellir, vam seguir cap a Geysir i vam finalitzar a Gullfoss, abans de retornar cap a Reykjavik.

Thingvellir és un lloc gairebé sagrat pels islandesos. Es tracta d’una zona preciosa, amb el llac més gran de l’illa, el Thingvallavatn, 

una falla ben visible (Almannagjá, “el barranc de Tots els homes”) que senyala els límits de les dues plaques tectòniques euroasiàtica i nord-americana, 

i la zona on es va situar el primer parlament islandès, l’Althing, fa més de mil anys. 

I no oblidem la primera cascada que vèiem a l’illa, l’Oxararfoss (-foss significa "cascada", així que Oxararfoss és "la cascada del riu Óxará").

Després de recórrer un tros de la falla i fer multitud de fotos per totes bandes, vam agafar una taula de pícnic (n’hi ha d’escampades per  tot arreu) i vam dinar allà mateix.

Ja a la tarda vam continuar el nostre recorregut fins a Geysir. Tal com podeu suposar pel seu nom, es tracta d’una zona amb gran presència de fumeroles i un guèiser, l’Strokkur, que cada cinc minuts llença la seva aigua uns vint metres enlaire. De fet, el nom de guèiser que utilitzem per referir-nos a aquest tipus de surgències prové precisament d’aquesta zona, del guèiser Geysir, que antigament llençava l'aigua uns vuitanta metres enlaire, però ara mateix és molt menys constant que el seu veí Strokkur.

Després d’haver pogut veure el guèiser en acció unes quatre o cinc vegades, vam agafar novament el cotxe i vam anar cap a Gullfoss. Gullfoss significa “cascada d’or” i es tracta d’una magnífica cascada de 32 metres dividida en dues parts, la més ampla de tota Islàndia, tot i que no la més cabalosa (ara que, veient aquesta, com deu ser la més cabalosa?!). 

Ara sí que ja havíem complert. Havíem vist els tres punts característics del Cercle Daurat i, a més, ho havíem pogut fer sota un sol radiant que ens va estar acompanyant pràcticament tot el dia, fet insòlit a l’illa. 

La traca final?

Fa cosa de mig any, abans de l’incident del Mohawk amb el seu genoll i de saber que el curs vinent potser no tindria feina, amb uns amics, mig en broma, vam dir de fer unes vacances conjuntes, ells dos amb el seu nen d’un any i poc d’edat, el Mohawk i jo. El destí, Islàndia. I allò que va començar sent una simple conversa de sobretaula, ha acabat concretant-se en un viatge de veritat: dues setmanetes de principis d’agost a la terra del foc i el gel.

Amb el pas del temps, veient que la cosa (això que en diuen “crisi econòmica”) pintava cada vegada pitjor, la nostra amiga va tenir una idea que ni se’ns hauria acudit pensar en la vida: fer un intercanvi. Això vol dir que nosaltres estaríem durant quinze dies ocupant el pis d’una família islandesa (amb el cotxe inclòs) mentre ells ocupaven el pis dels nostres companys (i sí, també, amb el cotxe inclòs). A l’inici la idea no ens va fer cap gràcia, perquè no ens agradava pensar que estaríem utilitzant un espai, uns llits, unes taules i cadires, uns plats, gots i coberts, un lavabo i una dutxa, etc., que habitualment feien servir altres persones. Ens feia la sensació que estaríem envaint l’espai personal, íntim, d’una gent a qui ni tan sols coneixíem. Però després de donar-hi voltes i informar-nos una mica (a través de gent que coneix a gent que coneix a gent que ha fet algun intercanvi alguna vegada i li ha anat molt bé) vam decidir provar-ho.  

Mesos de mails amunt i avall resolent tots aquells dubtes que poguessin aparèixer (com ho faríem per intercanviar-nos les claus, què passaria si hi havia algun problema amb el cotxe...) i finalment, la nit del dimarts 31 de juliol (el vol sortia a les 23:40!) començàvem la nostra petita aventura. Arribàvem a l’aeroport de Keflavik quan eren les 1:55 hora local (dues hores menys que a casa nostra) i després de recórrer tot l’aparcament de l’aeroport (que no és molt extens, però al no conèixer-lo...) vam trobar finalment el fantàstic monovolum que ens acompanyaria per tot arreu durant aquests dies. Un cotxe de sis places, amb canvi automàtic i seients de cuir que ja ens va suposar el primer problema: com carai funcionava?! Per sort per nosaltres, els nostres companys ja havien conduït una autocaravana amb canvi automàtic temps enrere, així que més o menys dominaven el tema. Doncs vinga, sembla que ara sí, tot apunt, Tomtom configurat i cap a Reykjavik hi falta gent!

La capital està a uns 45 minuts de l’aeroport, així que entre una cosa i altra (recollim les maletes, canvien els bolquers al nen, busquem el cotxe, descobrim com funciona, trobem la casa, ens mig instal·lem, fem un mos per “esmorzar”...) ens en vam anar a dormir cap a les 5 de la matinada, amb un sol radiant que a algú a Espanya li hauria semblat que era de les 9 del matí. 

Ens vam despertar un parell d’hores més tard (les 7, però amb sensació de 9) amb els plors del menut, que afectat pel jet-lag i el canvi de domicili, estava ben desorientat. Vam esmorzar com uns senyors gràcies a tots els elements que els nostres “amfitrions” ens havien deixat preparat. Vam fer un miniplanning pels pròxims dies i vam anar a descobrir el centre comercial més proper per comprar el necessari per dinar i sopar a “casa”. 

S’ha de dir que Reykjavik és una capital d’estat, però com a ciutat, amb uns 150000 habitants, tot hi queda a prop. Després de dinar, una estona de migdiada amb el rerefons dels plors del peque, que seguia enfadat per tants canvis, i després recorregut per la ciutat. Visita que vam acabar força ràpid, perquè, com dic, la ciutat no és precisament gran. Vam retornar al pis, vam sopar i ens en vam anar a dormir, encara rebentats del viatge i el jet-lag, sobre les 23h, encara amb el cel ben clar.

Fins aquell moment la cosa anava més o menys bé, però era obvi que els problemes havien d’aparèixer per un lloc o altre: primer ja vam tenir dificultats amb el cotxe, però, després, el primer dia d’estar nosaltres al pis, a l’engegar el microones i sense que en fóssim conscients, ens van saltar els ploms. Pensàvem que se’ns havia espatllat l’aparell fins que ens vam adonar que hi havia altres coses que no funcionaven (els llums, l’extractor), així que ja hi som, a remenar els armaris buscant la caixeta del diferencial. Vam tardar una miqueta, però la vam trobar i problema solucionat. Buf, quin descans, encara no havíem trencat res, encara que per un moment vam pensar que sí.

Un dels temes que més va donar voltes en les nostres converses d’aquell primer dia és el fet, que ja sabíem, però no per això deixa de sorprendre’ns, de la gairebé total absència de persianes i cortines a totes les finestres. Pel que fa al menjador-saleta, això no ens preocupava massa, però el tema habitacions una mica sí: com s’ho deuen fer els islandesos per fer nens tenint els grans finestrals que tenen a la vista de tots els veïns? Suposo que ells ja hi deuen estar acostumats i no li donen massa importància, però a nosaltres ens va resultar força incòmode, més estant en un primer pis gairebé a nivell de carrer.