Islas Canarias, islas Canarias-2 (II)

Dissabte 25 ens vam llevar novament amb el cel ben blau, vam esmorzar i ens vam dirigir ràpidament cap a les Cañadas del Teide, no fos cas que a la tarda tornessin a sortir núvols com el dia anterior.

Afortunadament, les Cañadas es troben situades a la banda sud del volcà, on acostuma a fer més bon temps que a la cara nord, sempre afectada pels vents alisis.

Què vam anar a fer a les Cañadas? Caminar? Pujar al cim més alt d'Espanya?

Contemplar el cel espectacular de la zona?

Admirar les curioses formacions volcàniques?

Doncs no, no va ser per res d'això que vam anar fins a la falda del Teide, sinó per enfilar-nos per les parets.

Bé, més ben dit, un s'enfilava per les parets mentre l'altra s'ho mirava des de terra. Dit d'una altra manera, per si encara no ho havíeu entès: vam anar a escalar a les Cañadas del Capricho.

Vam estar allà durant tot el matí, vam celebrar el Nadal sota l'imponent Teide, acompanyats d'una bona temperatura malgrat trobar-nos a 2000 metres d'alçada i vam retornar cap a Puerto de la Cruz.

De camí, vam parar a la població veïna de la Orotava, vam admirar els seus bonics edificis de la part antiga del poble i el seu curiós pessebre situat a la plaça de l'Ajuntament i després sí vam tornar a l'hotel, per engalanar-nos pel sopar de Nadal que teníem preparat.

No hi anàvem amb gaires bones espectatives, recordant la nefasta “gala” amb què ens vam trobar l'any passat a Lanzarote, però esperançats vist el sopar de la nit anterior. I, per sort, no ens va decebre: el menjar no era espectacular, però estava prou bo i, a més, els cambrers anaven vestits amb les seves millors gales i ens van servir d'allò més bé. Vam sortir amb la sensació d'haver sopat com reis, així que ens en vam anar a dormir ben contents i satisfets.

Diumenge 26 ens vam llevar d'horeta i vam anar fins a Masca, per baixar l'impressionant barranc del mateix nom. Els turistes arriben al poble en autocar, baixen caminant el barranc des de Masca fins al mar i allà els recull un vaixell que els porta fins al port on han deixat el cotxe. Nosaltres, que som més xulos que ningú, vam decidir passar del vaixell, així que la idea era baixar el barranc fins a mar i després tornar-lo a pujar. En total uns deu quilòmetres de trajecte seguint el curs d'un rierol i salvant un desnivell total d'uns 600 metres.

Quan portàvem una hora i mitja caminant i vèiem que allò no s'acabava, vam decidir finalitzar l'excursió i retornar cap al poble, sobretot tenint en compte que ens trobàvem enmig d'un immens i estret congost i el cel cada vegada es veia més tapat.

Hora i mitja més tard tornàvem a ser a Masca, dinàvem un entrepà a la plaça del poble i improvisàvem pla per la tarda.

Vam decidir que aniríem fins a Los Gigantes, a veure els tan anomenats penya-segats, d'entre 500 i 800 metres d'alçada, els més alts d'Europa, diuen.

Los Gigantes ens va semblar un lloc tan exageradament turístic, que vam parar el temps just per baixar del cotxe, fer una foto als penya-segats i marxar corrents d'allà. De retorn cap a Puerto de la Cruz ens va començar a ploure una mica, així que vam pensar que ja havíem fet bé de deixar, per precaució, el barranc a mitges.

Aprofitant els últims minuts de claror, vam anar a donar una volta per Puerto de la Cruz, a veure els Jardins del Taoro, situats força a prop del nostre hotel.

A l'hora de sopar vam trobar a faltar que els cambrers ens servissin el menjar a taula i vam haver de retornar al vell costum d'anar aixecant-nos de la cadira cada vegada que volíem canviar de plat. Què hi farem, és el que tenen els bufets lliures.

Islas Canarias, islas Canarias-2

Fa un anyet, amb el Mohawk vam decidir fer un experiment: veure què passava si marxàvem uns dies fora per Nadal. El resultat va ser tan bo que aquest any hem decidit repetir l'experiència. El Nadal passat ens vam decidir per Lanzarote i aquesta vegada, per saldar un vell deute que teníem pendent des de fa més de nou anys, hem escollit Tenerife.

Després de deixar la nostra gateta amb el seu pacient cangur, el matí del dia 23 vam anar a redescobrir la T1 de l'aeroport del Prat, lloc que fa un any vam tenir ocasió de contemplar durant les tres hores de retard que va portar el nostre vol (els controladors aeris llavors ja n'anaven fent de les seves, encara que no se'n parlava gaire...). En aquesta ocasió, per sort, només vam esperar uns vint minuts més del previst, així que tres hores després d'enlairar-nos, sobre les 19h (20h a la península) vam aterrar a l'aeroport de Los Rodeos. Una mitja hora més tard arribàvem i ens allotjàvem al Parque Vacacional Edén de Puerto de la Cruz, amb el temps més o menys just per desfer la maleta i baixar a sopar.

Divendres 24 el dia es va llevar serè, malgrat que el cel es va anar tapant a estones a mesura que avançava el dia.

Al matí vam decidir fer una mica el turista, així que, un cop aconseguit el cotxe de lloguer, ens vam dirigir cap al mirador del Pico del Inglés, des d'on es podia contemplar bona part del nord-est de l'illa (a part de la boira que començava a fer acte de presència i ens va impedir veure el cim del Teide des d'allà).

De retorn, vam parar al poble de La Laguna, antiga capital de l'illa i actualment declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. D'entrada no ens ho havia semblat, però després de donar-hi alguna volta, la veritat és que és una població que val la pena visitar, sobretot pels amants de l'arquitectura, ja que està ple de mansions senyorials dels segles XVII i XVIII.

A la tarda, com que a l'hotel ens havien advertit que tancarien el menjador a les 20h, per tal que els treballadors puguessin anar a celebrar la Nochebuena amb les seves famílies, vam decidir no moure'ns de Puerto de la Cruz i fer una visita pel poble, ja que el dia anterior no l'havíem pogut veure. Vam anar fins als Lagos Martiànez, obra de l'omnipresent arquitecte a Lanzarote César Manrique, dels quals n'havíem sentit a parlar molt, però ens va semblar que no n'hi havia per a tant.

Al vespre ens va sorprendre el sopar, ja que en lloc del típic bufet lliure hi havia un menú únic i idèntic per tothom, que servien els cambrers a taula. Vam sopar com uns senyors, tot i que a les 20h ja feia deu minuts que havíem acabat, així que la nit se'ns va fer força llarga. Ara bé, amb la panxa contenta, només ens faltava fer una valoració força positiva del nostre primer dia a Tenerife.

On bufa el vent...

Aprofitant al màxim aquest llarg cap de setmana de cinc dies, amb el Mohawk no hem volgut perdre l'oportunitat d'apropar-nos de nou a una zona que comencem a conèixer molt bé: la serra del Montgrí i rodalies. Hem ocupat aquests dies amb excursionetes, escalada i, sobretot, bon menjar, que en el fons és el més interessant.

Vam anar cap a l'Estartit el divendres al vespre, per així dissabte no perdre el matí en el viatge. Només arribar vam notar que hi havia algú que ens acompanyaria durant els següents dies: el fred! Sort que a l'apartament hi ha una bona calefacció, que si no...

Dissabte ens vam llevar tranquil·lament, ens vam abrigar bé i vam agafar el cotxe fins a Sant Feliu de Guíxols, per passar el matí descobrint una zona d'escalada que el Mohawk encara no havia visitat mai, prop de la carretera que va de St Feliu a Tossa. Mentre un escalava i l'altra assegurava (o ho intentava) vam estar recordant una altra ocasió en què havíem estat voltant per aquella carretera, seguint una mala indicació que ens va fer anar amunt i avall per trobar el lloc desitjat. El cas és que seguíem una indicació que ens deia "Al quilòmetre x de la carretera de St. Feliu a Tossa", però resulta que qui ho va escriure ho havia mirat al revés, així que sí que estava al quilòmetre x el lloc que buscàvem, però comptant des de Tossa! Aquesta vegada, per sort, les indicacions eren molt clares i vam trobar el sector més fàcilment.

Diumenge seguia fent fred i, per si no n'hi havia prou, també va començar a bufar el vent. Però no vam deixar que el temps ens tirés enrere, així que novament ens vam abrigar bé i vam anar a fer el que teníem planificat: un recorregut per la serra del Montgrí, des de les Dunes, passant pel Montplà, fins al castell i retornant per l'ermita de Santa Caterina.

1) Puja al Montplà

2) Contempla el paisatge des del seu cim

3) Abriga't bé!

4) Vés cap al castell de Montgrí
5) Oi que sembla pla? Doncs no ho és


6) Contempla el paisatge des del castell (ben abrigat, que el vent bufa de valent!)

7) Mira el que has deixat enrere

8) I el que t'espera al teu davant

9) I, sobretot, no oblidis anar ben abrigat

En total van ser unes dues hores de camí acompanyats per les ràfegues del vent que ens feien anar mig de costat, però que no van poder impedir que aconseguíssim el nostre objectiu. Per celebrar-ho, ara sí sortint del nostre pla inicial, vam decidir regalar-nos una bona paella al restaurant de can Dalfó, en ple passeig marítim de l'Estartit.

Dilluns seguia fent aire, però la temperatura era força més agradable. Segona jornada d'excursió, però canviant muntanya per mar. Aquesta vegada vam anar a fer un recorregut que entre una cosa i altra es va allargar unes sis horetes, per visitar diverses caletes situades entre l'Estartit i l'Escala. Les quatre cales que vam anar a veure ja les coneixíem de visites anteriors, però fins ara no les havíem ajuntat totes en una sola excursió. Ara ja l'hem pogut tatxar de la nostra llista de projectes pendents.

1) Cala Calella

2) Cala Falaguer

3) Cala Pedrosa

4) Cala Ferriol

L'última vegada que vam estar voltant per aquesta mateixa zona, ens va sorprendre la visió d'una guineu. Aquesta vegada també hem trobat algun "animalet", però no ens ha fet la mateixa gràcia...

Dimarts havíem quedat amb la meva família per anar a dinar a un altre bon restaurant de l'Estartit, ca la Montserrat, que es troba a la carretera que uneix Torroella de Montgrí amb l'Estartit. Com que el dinar no era fins a les 14h, al matí encara vam tenir temps de fer una altra matinal escalatòria. Aquesta vegada, però, no vam anar gaire lluny, sinó que vam pujar fins a Roca Maura, que es troba just sobre el poble. El Mohawk només va poder dedicar-se a una de les vies, ja que el temps va passar volant, però ja va bé, perquè així té excusa per tornar-hi un altre dia.

Des de Roca Maura vam poder contemplar una panoràmica de tota la zona de la desembocadura del Ter que no havíem vist fins ara: tot cobert de boira! Va aparèixer de cop i va desaparèixer amb la mateixa rapidesa, però ens va deixar temps suficient per fer-hi quatre fotografies.

Dimecres va arribar el dia de retorn cap a casa i, òbviament, el dia es va llevar assolellat, sense núvols, vent ni boira, i uns 20º de temperatura! Què hi farem? Malgrat el vent i el fred, aquests cinc dies hem pogut fer tot allò que havíem previst fer, així que la nostra conclusió és més que satisfactòria. Apa, a buscar idees per a la pròxima visita!

Component compostes

Fa temps que no poso al blog respostes dels exàmens dels meus noiets, així que, ara que estic corregint uns exàmens força infumables, vaig a donar-vos quatre joies que he trobat, a veure què us semblen.

Abans, però, una mica de teoria perquè pugueu entendre de què va la història. Estem tractant el tema de les paraules derivades i compostes. Les paraules compostes, aquelles que estan formades per dues o més paraules, del tipus parallamps, rentavaixelles, etc. tradicionalment sempre s'havien escrit amb un guionet al mig, que feia d'unió entre les dues paraules que formen la composta, però que, alhora, les mantenia totes dues per separat.

Ja fa uns anyets, l'Institut d'Estudis Catalans, l'organisme que s'encarrega de gestionar el tema de l'ortografia de la llengua catalana (podríem dir que és com la Real Academia Española de la Lengua, però catalana), va considerar que aquests guionets eren innecessaris, així que va decidir eliminar-los tots.

Ara bé, al fer-ho, van veure que hi havia alguns casos en els quals, si s'eliminava el guionet i s'ajuntaven directament les dues paraules, algunes consonants canviaven la seva pronuncia. Per exemple, quan una consonant r es troba a inici de paraula (roda) no es pronuncia igual que si la trobem entre dues vocals (vora) o bé darrere de t o d. Així, si ajuntàvem pit + roig per formar el nom de l'ocellet ens sortia pitroig, que això, separat en síl·labes, seria pi-troig.

Per evitar aquests canvis en la pronuncia, l'IEC va decidir mantenir el guionet (pit-roig) de manera excepcional en aquelles paraules compostes on la unió de les dues paraules pogués comportar algun canvi d'aquests tipus. Això passa amb les consonants s, r i x (no es pronuncia igual xocolata que taxi, així que escura-xemeneies també necessita el seu guionet).

Bé, no sé si m'acabeu d'entendre (els meus alumnes està clar que no em van entendre), però segueixo endavant. La pregunta de l'examen era "Quan formem paraules compostes, en alguns casos hi hem de posar un guionet. Quan el posem i per què ho fem?". Algunes de les respostes han estat aquestes (òbviament, amb l'ortografia corregida):

- Si el posem, ho fem entre dues paraules que volem ajuntar. El posem per a que la pronúncia no canviï.
Segons això, totes les compostes portarien guionet i totes canviarien la seva pronuncia.

- Quan la vocal següent al guionet és s, x, r [...]
Buf, si comencem així val més que tornem a primària...

- El posem quan una paraula té millor concordança amb el guionet, per motius de paraules tòniques, i si les poséssim algunes paraules sense guionet la vocal tònica deixaria de ser-ho.
Si no ho enteneu, no us preocupeu, jo tampoc.

- Es posa quan la segona paraula té més d'una síl·laba.
La imaginació al poder: no tinc ni idea de la resposta, doncs me la invento, a veure si cola...

- Posem el guionet per separar les paraules i perquè si les ajuntéssim per norma ortogràfica es tindrien de pronunciar diferent o tindríem de posar-hi lletres de més com poca-solta si vulguéssim que sonés igual sense guió seria així: pocassolta.
Lamentablement, aquesta resposta, encara que no s'entén massa, és de les més encertades.

- Per no pronunciar, per exemple: pocassolta o para-lamps.
Sic

- Quan són dos substantius, perquè no porta cap terminació ni forma verbal.
Bé, això està relacionat amb la pregunta anterior, on demanava si les paraules donades eren compostes o derivades. Segons ell, es posa guió quan la paraula no és derivada...

- El posem quan una acaba o l'altra comença en consonant i l'altra no. Perquè si no no es pronunciarien les dues síl·labes tòniques sinó una.
Quina mania amb les síl·labes tòniques. No sé d'on ho han tret, jo no n'he parlat mai.

- Es posa per no canviar la pronunciació.
Toma ja! Us imagineu que jo a classe ho expliqués de la mateixa manera?

- Posem el guionet per separar la paraula a causa no sonaria i aleshores ho separem per mantenir la pronuncia.
En defensa seva diré que fa relativament poc temps que es troba al nostre país...

- El posem en certes paraules per evitar que el so d'algunes lletres canviï.
Aquest nano va per polític, segur: un clar exemple de com dir moltes coses sense dir res en absolut!

- En el cas de la s i la r. Per fer que tinguin els seus sons i que es pronunciï la s forta [...]
Es veu que tota s o r, si volem que es pronunciïn, han de portar un guionet al davant...

- Quan una paraula acaba en s o en r es posa el guionet perquè si no no es pot pronunciar la r o la s.
Esclar, per això en cantar, saltar, carrer, etc. no pronunciem la r, perquè no hi posem el guionet al darrere!

- Ho fem per trencar el diftong que es formaria si les uníssim sense guió: poca-solta, paraigües.
Un diftong, per si no ho recordeu, són dues vocals juntes que es pronuncien dins una mateixa síl·laba. Ara, en poca-solta jo encara l'hi estic buscant...

- Posem el guionet segons les lletres que s'ajunten, el posem per la s i per la r.
I ja està tot dit.

- Perquè no es podria llegir bé. No es llegeix igual pocasolta que poca-solta.
Té raó, però ho hauria d'explicar una mica millor...

- Ho posem perquè així ho pronunciem molt millor.
Doncs ja està, solucionat el problema de la gent que intenta aprendre a parlar anglès: guionets per tot arreu!

- Doncs el posem quan les paraules necessitem posar alguna cosa entremig per poder-ho llegir bé.
No sé, jo, per poder llegir bé, em poso les ulleres, no he provat mai a fer servir guionets...

- El posem per trencar diftongs, hi posem quan hi ha diftongs.
Quina mania amb els diftongs.

- Perquè unim dues paraules diferents.
Home, sí, però podries donar més detalls, no?

- Per diferenciar-les.
Que útils són els guionets, no? Ara també em serviran per diferenciar les meves alumnes bessones, que són clavadetes i impossibles de distingir!

- Ho posem en casos en què si no es posés la paraula no tindria el mateix significat i sonaria de diferent manera.
Ja, tothom sap que pocasolta i poca-solta tenen significats totalment diferents.

- Quan hi ha dos verbs. Per separar un de l'altre.

- El posem perquè les dues paraules no es poden ajuntar.
perquè...?

- Perquè tenen dos significats, però s'utilitza de vegades.

- El guionet es posa per separar els dos verbs de la frase, per exemple, poca-solta, i es posa per poder pronunciar bé.
Queda clar: poca i solta són dos verbs que formen una frase...

- El posem per separar una paraula d'una altra perquè soni correctament.
D'acord-em-sembla-que-ja-ho-vaig-entenent...

- Ho posem per separar les síl·labes i perquè no soni malament.

- En la x, la r i la s, per poder fer bé el so.
Doncs- ja ho s-abeu, per- poder pr-onunciar bé aquests- s-ons- cal que hi hagi un guionet.

- El posem quan fa falta, ho fem perquè hi ha algunes paraules que ho necessiten si algunes paraules que necessiten guionet no el porten no es podrà pronunciar bé.
Un altre que va per polític!

- Sí, quan la paraula tindria la síl·laba tònica en un altre lloc i sonaria diferent.
Tornem-hi amb la síl·laba tònica!

I consti que això és el que van respondre els que van respondre, perquè la majoria simplement ho van deixar en blanc. I això que ho vaig explicar a classe afegint un "Serà pregunta de l'examen"...