Dies de boira, pluja i neu

Aquest cap de setmana llarg, aprofitant que estem a inicis d’octubre, quan ja no fa tanta calor, però tampoc es nota encara el fred, amb una colla de sis “amiguetes bloqueros” hem decidit anar a passar quatre dies a Font-Romeu, a la Cerdanya francesa, per anar a fer boulder a Targasonne.

La jugada no ha sortit del tot bé, ja que ens ha estat plovent pràcticament cada minut que hem estat a la zona, tot i que ja estàvem avisats des de feia dies (el servei meteorològic portava una setmana advertint de l’arribada d’un front fred provinent de l’Atlàntic, amb bona quantitat de pluja i baixada notable de les temperatures.

Vam arribar a Font-Romeu el dissabte a la tarda. Vam deixar les coses a l’apartament i ràpidament ens vam dirigir, sense ni tan sols dinar, cap a la població veïna de Targasonne, a aprofitar al màxim la tarda, ja que es preveia que a la nit començaria el diluvi universal. Una servidora, que amb les parets de vegades encara s’hi atreveix, però que no sent cap mena d’interès pels blocs, va aprofitar l’estona per llegir un dels llibres que toca treballar a classe aquest curs: El fantasma de Canterville, d’Oscar Wilde.

Al vespre, amb alguns ja sense iemes, vam tornar a l’apartament, lloc que a estones semblava més aviat l'aparador d'una botiga de material esportiu.

Allà vam poder gaudir d’un bon sopar casolà, mentre començaven a caure les primeres gotes. Tal com ens van aconsellar sàviament fa un temps, quan vam passar dies a Ordesa també sota la pluja (tot i que en aquella ocasió anava acompanyada d’unes bones tempestes): “si no podeu fer res més, almenys aprofiteu per menjar bé” i des de llavors que ens ho prenem al peu de la lletra. Així doncs, amb el Mohawk vam preparar una interessant amanida de moniato, pebrot i plàtan, acompanyada d’unes botifarres i un bon allioli. No sé els altres, però una servidora es va estar recordant de que bo estava el pebrot i l’allioli durant la resta de la nit...
Diumenge, després de tota la nit plovent lleument, el dia es va llevar tot ben ennuvolat i no va deixar de caure aigua en tot el matí.

Vam decidir fer matí de relax, així que vam esmorzar com uns senyors i després ens vam repartir els sofàs i butaques de l’apartament entre els set que érem. De sobte, van aparèixer llibres i revistes de tots costats, així que en poca estona el menjador semblava més aviat una sala de lectura d'alguna biblioteca. Hauria estat un bon matí, si no fos que la tarda pintava que seria exactament igual.

A la tarda, a la que va parar de ploure un breu instant, vam agafar els abrics i vam sortir a donar una volta pel poble, abans que algú comencés a esmolar la destral per estar tancats a l’apartament el dia sencer i sense poder anar a fer bloc (que era l’objectiu principal del viatge).

El poble té la particularitat de ser conegut per tenir el four solaire més gran del món, amb una alçada de 40 metres i més de 50 metres d’amplada. Així doncs, vam anar baixant carrers fins a arribar finalment sota l’impressionant parabòlica del forn solar.

I de camí ens vam trobar amb un parell de curiositats que ens van fer molta gràcia:

Vam retornar a l’apartament i alguns van aprofitar les últimes estones de claror per anar fins a Targasonne novament, a descobrir nous objectius per a properes visites, ja que aquesta vegada, amb tanta pluja, poca cosa més hi podrien fer (malgrat múltiples propostes, com les de provar d’assecar les roques amb un assecador de cabell, paper de cuina ultraabsorvent, magnesi, etc.).

Dilluns, quan ens vam despertar, no plovia. Però la pausa va durar el temps just de sortir a fora la terrassa a comprovar si realment ja no plovia. Va ser posar un peu a fora i començar a espurnejar de nou. Vam veure, a més, que la sensació de fred que sentíem era més que una sensació, ja que els cims de les muntanyes properes, del Pirineu, es veien ja enfarinats per la neu.

Ens vam fer el propòsit de fer qualsevol cosa, fos el que fos, mentre fos fora de l’apartament, perquè no estàvem disposats a passar un altre dia com l’anterior (que un dia de relax va bé, però dos dies ja cansa…).

Com que no hi havia cap possibilitat de trobar roca eixuta on enfilar-se, vam pensar d’aprofitar el temps (cronològic, que no meteorològic) per fer el turista. L’objectiu va ser el llac des Bouilloses, lloc que em va semblar preciós. Vam baixar del cotxe el temps just per fer quatre fotos, ja que no tan sols plovia, sinó que pràcticament nevava (el termòmetre del cotxe marcava 5º!). Amb el Mohawk, però, ens hem apuntat a la nostra llista de projectes per l’estiu l’excursió que recorre els diversos llacs de les Bulloses.

De retorn a Font-Romeu, vam fer parada a Mont Lluís, un poble rodejat de muralles, que recordava, tant per l’aspecte com pel nom, al nostre castell de Montjuïc.

A la tarda, continuava la situació exactament igual. Tarda de gossos, tots apalancats a qualsevol racó. Cap a mitja tarda, va parar momentàniament la pluja, moment que uns van aprofitar per sortir a córrer una estona i altres per anar a Targasonne, a intentar localitzar unes roques; altres, en canvi, van preferir seguir fent el vago al costat de la calefacció de l’apartament (“Sortir ara, amb el fred que fa! Tant bé com s’hi està, a casa”).

Dilluns al vespre, unes bones pizzes i algunes estrelletes que treien el nas per entre la boira, cosa que ens va permetre mantenir l'esperança en el matí següent. Però no, dimarts es va llevar sense pluja, però amb una boira pixanera que ho deixava tot ben humit. Adéu a les últimes esperances de poder enfilar-se per les roques de Targasonne. Un altre dia serà.

Vam recollir les coses i cap a caseta hi falta gent! Es podria dir que la sortida va ser un fracàs, però la meva impressió no és pas aquesta: vam menjar bé, vam riure i jugar amb bona companyia; no vam (van) poder escalar, és cert, però ens ho vam passar d'allò més bé durant aquests quatre dies. Així doncs, a planificar la pròxima sortida, a veure si aquesta vegada el temps ens acompanya.

Un deute pendent

Feia molt temps que amb el Mohawk teníem pendent una excursioneta: pujar des de Sadernes a l'ermita de Sant Aniol d'Aguja, a l'Alta Garrotxa. Fa uns dies que amb els de la troupe dèiem que teníem ganes de caminar una mica, així que finalment hem decidit unir dos plans en un: pujar tots junts fins a Sadernes i arribar fins a la cascada del Salt del Brull.

La predicció meteorològica deia que avui faria un dia radiant, amb possibles boires a la costa. Doncs bé, a la costa de boira no n'hi havia, però pujant per la C-17 (dit d'una altra manera, passant per la Plana de Vic...) pràcticament no vèiem més enllà de deu metres davant nostre. Per sort, passats els fantàstics túnels de Bracons ja no hi havia ni rastre de la boira, així que efectivament hem pogut gaudir d'un dia esplèndid, sobretot comptant que som a la tardor i el sol ja no escalfa tant com a ple estiu.

Hem aparcat al pàrquing que hi ha a prop de l'església de Santa Cecília, ja que amb els cotxes no ens deixaven anar més enllà, i hem iniciat la ruta seguint la pista (que posteriorment es converteix en caminet) que transcorre paral·lela a la riera de Sant Aniol fins a arribar a l'ermita del mateix nom.

És un camí molt marcat, amb continus pals indicadors que fan pràcticament impossible perdre's.

Ha estat una excursió molt agradable, sense gaire pendent i de poca dificultat (s'ha d'anar en compte de no relliscar al creuar la riera per sobre les pedres, però poca cosa més) i, sobretot, bona companyia.

En total, unes cinc horetes per pujar, dinar, mossegar-nos les ungles per no llençar-nos a l'aigua transparent de la riera i tornar a baixar fins al cotxe.


L'excursió en principi arriba fins a St Aniol, s'enfila fins dalt de la muntanya i torna vorejant els cingles, però nosaltres hem preferit estalviar-nos la pujada (digue'ns vagos) i hem retornat pel mateix camí de pujada. Objectiu complert.

Perdoneu, però algú ho havia de dir

Fa dies que al correu de la feina ens arriben contínuament missatges dels diferents sindicats de professors amb un contingut comú: el manifest que han signat conjuntament els diversos sindicats donant suport a la negativa d'alguns centres, sobretot de primària, a fer sortides extraescolars i colònies durant tot aquest curs.

El motiu d'aquesta negativa és bàsicament que n'estem fins al "monyo" (per dir-ho suaument) de l'actitud del Departament d'Educació, que ens retalla el sou, ens treuen professors, ens obliguen a tenir més de trenta nanos a cada aula, ens omplen de feina burocràtica inútil, ens fan treballar més hores de les que ens pertoquen, ens han eliminat per la cara un dia de festa (el 7 de gener), ens han avançat una setmana l'inici de les classes, sense deixar-nos temps per preparar el curs i que, a sobre, pel curs vinent ja es preveu que, per "compensar" aquesta setmana que hem perdut per preparar el curs, ens allargaran el curs una setmana més, fins al 7 de juliol.

Si fins i tot insinuen que treuran els conserges dels instituts; què esperen, que siguem també els professors els qui ens dediquem a obrir i tancar les portes, fer fotocòpies, contestar al telèfon, etc., etc., mentre alhora, preparem les classes, omplim documents burocràtics i corregim absurdes proves de competències bàsiques que no porten enlloc? I les classes, com i quan les farem? O potser això és el que menys importa?

Dissimuladament ens les van fotent per totes bandes, cada vegada més, però s'espavilen prou bé per convèncer els mitjans de comunicació i, de passada, a tota la societat, que els dolents som nosaltres, que cobrem molt i treballem poc i que tenim tantes vacances i que a sobre encara no en tenim prou i sempre ens estem queixant! I després s'estranyen que els mestres i professors estiguin desmotivats...

El tema de les sortides em sembla delicat. Trobo que és una mesura molt raonable, ja que aquestes sortides les fem voluntàriament (encara que alguns es pensen que són obligatòries), acceptant tota la responsabilitat que comporten, sense tenir el suport de ningú i sense cobrar les hores extra que comporten, sobretot quan es tracta de passar nits fora de casa. No senyors, no, les sortides no formen part de la nostra feina, les fem perquè volem i a sobre per amor a l'art, perquè ningú ens ho agraeix, si hi ha problemes ens culpen a nosaltres i a sobre no ens paguen ni un cèntim per fer-les.

Així doncs, com pot ser que la gent se sorprengui que, vist el panorama, ens neguem a fer més sortides? Jo ja fa uns anyets que no organitzo sortides si no veig el tema molt clar; és a dir, si no tinc uns bons alumnes de qui sé que me'n puc refiar. Em nego a treure a passejar els individus conflictius de l'institut, que la liaran segur vagin on vagin, per a sobre haver-me de fer jo responsable de les seves imbecilitats sense tenir el suport de ningú, començant pels seus propis pares, que estan encantats de perdre'ls de vista una estoneta.

El que em sembla injust i em sap molt greu és que siguin els bons estudiants els qui rebin les conseqüències de tot plegat. Ells no tenen cap culpa que tinguem un impresentable com a Conseller, que es dedica a retallar despeses per on pot, sense tenir en compte que això fa baixar enormement la qualitat de l'ensenyament (clar que sempre li queda el recurs de trucar al Cuní i culpar al professorat, que està poc preparat i poc motivat per fer la seva feina i bla, bla, bla...) i que està fent posar de molt mal humor a tot el personal. Potser això de les sortides no és la millor solució, però el curs passat ja va quedar clar que amb les vagues no s'arribaria enlloc, així que s'hauran de buscar altres maneres de poder expressar el nostre malestar.

Veig la gent realment molt desmotivada, però no per l'alumnat que tenim (de fet, trobo que els que tinc aquest any, tret d'algunes excepcions. són força agradables), sinó per les condicions en les que ens fan treballar.

Fins a on haurem d'arribar?

Us heu fixat que aquesta vegada en el meu text no hi ha ironia ni gaire sarcasme? Que jo perdi el bon humor i m'agafi la "mala hòstia" alguna cosa deu voler dir, no us sembla?

Anys i anys, per molts anys...

Doncs sí, ha arribat ja el quart aniversari del meu estimat blog. Poca cosa més puc dir:

Per molts anys!!

Cuanto cabrón...

Fa un parell de dies que hem començat el nou curs i ja estem tots dels nervis, però no pels nens precisament (que no veurem fins dimarts vinent), sinó per tot un seguit de circumstàncies que ja no sabem com qualificar.

El cas és que ja fa temps que el Departament d'Educació està retallant despeses per on pot (tema del qual ja he dit què en penso, així que no ho tornaré a repetir) i nosaltres n'estem patint les conseqüències per tot arreu.

El juny passat, els últims dies de curs, quan se suposava que ja teníem tancada la plantilla per aquest curs i ens havien dit i repetit des de la Delegació d'Ensenyament que no calia que demanéssim més professors per poder fer desdoblaments o esponjar les aules (i no tenir 30 nanos en una aula de 1r d'ESO), perquè no n'enviarien més; quan ja teniem les hores repartides de la millor manera que se'ns va ocórrer per poder sobreviure el present curs, etc., etc. just llavors ens arriba la notícia que sí, que ens enviaven un professor més, i que seria de socials. Total, feina feta per no res, perquè es va haver de retocar tot tenint en compte aquesta nova persona.

Arribem a setembre i trobem noves sorpreses. Resulta que no ha arribat una persona, com ens havien dit, sinó mitja. És a dir, que no farà la seva jornada completa, de 18 hores de classe + 3 reunions + 3 guàrdies, sinó la meitat, 9 hores de classe + 2 reunions + 1 guàrdia.

El motiu de la presència d'aquesta persona és que hi ha dos professors, un de socials i una de català, que tenen una reducció d'un terç de la seva jornada (és a dir, que, per motius diversos, fan 18 hores en total en lloc de les 24 habituals) i aquestes 6 + 6 hores les havia de cobrir la persona que venia, fent mitja jornada (12 hores) en assignatures de català i socials.

Almenys això és el que va entendre la direcció del centre, així que al juliol, a l'elaborar els horaris del professorat, van fer l'horari d'aquesta persona comptant que seria una mitja jornada que s'encarregaria dels grups de diversitat de primer i segon, de català i socials. Però el millor de tot és que no ha vingut una persona, sinó dues, i que entre elles dues s'han de dividir aquestes 12 hores! És a dir, la Delegació ens ha enviat una noia per cobrir el terç de socials i una altra per cobrir el terç de català. I el pitjor és que s'havien de cobrir 9 hores de català i 3 de socials, així que la noia que ha vingut de socials, farà una assignatura de socials, però l'altra de català!!

Total, que l'horari ja està fet, així que aquestes noies s'han hagut de repartir les hores, amb la qual cosa els ha sortit un horari ridícul: fan només sis hores a la setmana i resulta que han de venir cada dia a l'institut, fins i tot alguna tarda, i més d'un dia per una sola hora de classe. Però ara ja poca cosa s'hi pot fer, perquè les classes comencen dimarts, així que no queda temps per desfer i tornar a fer els horaris de nou. Inversemblant? Doncs us asseguro que és ben real, avui el nostre despatx semblava més aviat la consulta d'un psicòleg que un seminari de llengua.

Ara, per si això no fos prou increïble, hem trobat més novetats que ens han sorprès a mitges, perquè ja ens ho vèiem a venir, però no per això deixa d'indignar. Tenim una companya que per motius de salut, i per no demanar la baixa o la invalidesa, va demanar ja fa un parell d'anys fer poques hores de classe i acabar d'omplir el seu horari fent-se càrrec de la biblioteca del centre. Doncs resulta que aquest curs no li han concedit aquesta reducció horària, així que se suposa que haurà de fer les 18 hores de classe. Ella ja ha dit que és impossible que ho resisteixi, així que lluitarà el que faci falta, però que si no li ho arreglen i li donen la reducció agafarà la baixa per tot el curs.

Això no només la perjudica a ella, sinó a tot l'institut, ja que gràcies a aquesta dedicació, la bilbioteca del centre està oberta i en funcionament diverses hores cada dia, cosa que permet als alumnes de batxillerat anar-hi a estudiar si no tenen professor a l'aula o a tots els noiets d'anar-hi a l'hora del pati i endur-se en préstec els llibres de lectura que els interessi. Si ella agafa la baixa i el seu substitut fa les 18 hores de classe, òbviament ningú es farà càrrec de la biblioteca, així que tindrem una bonica biblioteca totalment inutilitzada. I després insisteixen amb la qualitat en l'ensenyament!!

I tinc encara una tercera queixa, que de fet n'inclou dues: ahir, al TN van dir que aquest any, a 4t d'ESO es faria una prova de competències bàsiques igual que la de 6è d'EGB, per veure si els nens surten de l'institut amb el nivell suposat. La primera queixa és que, com sol ser habitual, aquestes coses sempre les acabem descobrint a través dels mitjans de comunicació, ja que els ho diuen a ells abans que a nosaltres. I la segona queixa és que el curs passat, a 3r d'ESO ja van fer unes proves d'aquest tipus, proves de les quals, a hores d'ara, encara n'estem esperant els resultats.

Així doncs, qui s'hi està omplint les butxaques amb aquesta història? Nosaltres segur que no: ens donen més feina (perquè les hem de passar i corregir nosaltres) que ni hem demanat ni ens interessa (ja tenim els nostres mètodes d'avaluació, no?), total perquè els resultats es perdin vés a saber on i mai més en sapiguem res. El millor és que els qui hauran de fer aquestes noves proves a 4t que s'han tret del barret seran els mateixos alumnes que el curs passat van fer les proves a 3r...La de diners que s'hi devien gastar per no res. Això sí, nosaltres no podem ni fer fotocòpies, que estem en crisi i no hi ha diners...

Les meves desventures amb els missatgers

Tot va començar quan, fa cosa d'un parell d'anys, al Mohawk se li va ocórrer comprar el meu regal de reis per internet. Una botiga de confiança, una missatgera de confiança i un paquet que no va arribar mai. Per assegurar la jugada, el Mohawk va demanar el producte un mes abans del dia de Reis, per si de cas el transport es retardés amb la història que si és Nadal, que si hi ha molta feina, etc., etc.

Però no, no va ser aquest el cas. Resulta que després d'un parell de setmanes d'esperar la tramesa, els meus sogres, a casa dels quals havia d'arribar el paquet, van rebre una trucada de la botiga dient que el missatger ja havia intentat portar el paquet dues vegades, però que l'adreça que li havien donat...no existia! Ara resulta que els meus sogres porten mitja vida visquent en un pis que en realitat no existeix!!

Després d'un tira i arronsa, va arribar el dia 6 de gener i el paquet encara no havia arribat, perquè el missatger, al no haver rebut una altra adreça, va decidir retornar-lo a la botiga. Ara bé, a la botiga no tenien constància que ells tinguessin el paquet i, com que el producte s'havia exhaurit, el Mohawk, entre indignat i al·lucinat, va demanar que li tornessin els diners, que ja ho buscaríem per una altra banda.

Segon cas: Mig any més tard, vaig decidir provar com funcionava el tema ebay. Vaig comprar-li una "petita" joguina a la meva gateta i au, a esperar que me l'enviessin a casa. Aquesta vegada vaig aconseguir saber el número de referència del paquet i, com que la missatgera té una web on pots anar fent seguiment de les trameses, podia saber més o menys per on anava. Va ser com jugar al gat i la rata, perquè el repartidor va passar un parell de vegades per casa, però no ens hi trobava mai, així que finalment vaig fer un truc a la companyia i vam quedar que tal dia a tal hora seríem segur a casa. Al final, el noi va acabar passant dues o tres hores més tard del que havíem quedat, però aquell dia vaig poder donar-li el seu regalet a la gata.

Tercer cas: Aquest any, per Reis, vaig decidir autoregalar-me (amb una generosa col·laboració familiar) una d'aquelles aspiradores que van donant voltes per casa totes soles. Altra vegada vaig estar dies esperant que arribés el paquet i finalment, impacient i preocupada (que aquesta vegada la broma podia sortir molt més cara), vaig enviar un mail a la casa demanat a quina missatgera havien donat el paquet, per preguntar-los a ells per on anava.

Vaig trucar a la missatgera i allà em van dir que no tenien cap constància d'un paquet que anés a nom de tal i que demanés a la casa quin número de referència tenia el paquet en qüestió. Aquesta vegada vaig passar de mail i directament vaig trucar a la botiga, a veure què passava. La noia que em va atendre em va dir "que estrany, nosaltres vam donar l'ordre just després de la compra" i jo li vaig explicar que havia trucat a la missatgera i que ells no en sabien res de res. I ella va fer un "ah" i va afegir "en un parell de dies la tindràs a casa"...i així va ser! Buf, quin descans. No em va donar més explicacions, però m'oloro que l'ordre estava donada, però no havia arribat a sortir del seu despatx, així que no havia arribat a la missatgera. Ja podia anar esperant, jo!

Quart cas: Aquest sí va ser indignant i surrealista, clara mostra del bon funcionament del servei de correus del nostre país. Fa uns tres mesos, el Mohawk va demanar un objecte decoratiu pel cotxe que feia temps que volia. Havia d'arribar en un parell de dies, però justament llavors nosaltres marxàvem fora quatre o cinc dies, així que sabíem que no seríem a casa quan vinguessin. De totes maneres, comptàvem que deixarien el paper conforme havien passat per casa i no ens havien trobat i teníem un paquet esperant-nos a l'oficina de correus del poble.

La sorpresa va ser tornar a casa i no trobar per enlloc l'esperat paperet. Vam decidir esperar uns dies més, per si de cas l'entrega s'hagués retardat, fins que vam decidir anar a preguntar a correus, a veure si allà en sabien alguna cosa. No teníem massa esperances, perquè al no tenir el paper amb el número de referència i tot plegat suposàvem que si tenien el paquet allà potser no ens el voldrien donar, però vam anar a provar.

Ara, el que vam trobar no ho hauríem esperat mai: la noia de l'oficina ens va dir que, efectivament, el paquet havia estat allà, que l'havien intentat portar a casa, però com que no ens havien trobat i tampoc no havíem anat a recollir-lo a l'oficina en els quinze dies següents, havien retornat el paquet al seu lloc d'origen! Que havien passat quinze dies? Però si nosaltres en cap moment havíem rebut cap notificació!! Vés a saber on va anar a parar el paperet dels nassos, si és que en algun moment va arribar a existir, però el cas és que, com que no sabíem que el paquet ja havia arribat, no el vam anar a buscar i, com que van passar els quinze dies de rigor sense que el recollísim, doncs el van retornar, i tan amples.

La noia va mirar l'ordinador i ens va dir que el paquet en aquells moments era a Madrid, així que ens va donar un telèfon d'allà. Vam trucar a Madrid i ens van confirmar que ells tenien el paquet, però que un cop s'havia iniciat el procés de retorn, ja no es podia aturar! Total, que el paquetet va venir d'Alemanya a Barcelona, va passar per Madrid i d'allà va tornar a Alemanya! I nosaltres sense poder-hi fer res. Vam contactar amb el venedor i ell ens va dir que ens el tornaria a enviar, però que havíem de tornar a pagar les despeses d'enviament. Ens vam negar a pagar un cèntim més a correus, així que ens vam quedar amb un pam de nas, amb un objecte pagat que no tenim i que vés a saber per on deu voltar ara, ja que no sabem si va arribar a destí o es va perdre pel camí.

Cinquè cas: Si avui m'he decidit a escriure aquest post és perquè el dia 8 d'agost hi vaig tornar a caure i vaig comprar un altre objecte via ebay. Segons la web, entre 4 i 10 dies m'havia d'arribar a casa. Doncs bé, 8 + 10 = 18, així que ahir feia els deu dies i ni rastre del paquet. Ara bé, avui, mentre començava a escriure aquest text, ha passat el carter amb un paquetet al meu nom. Per fi!

Per ser justos, he de dir que també hem tingut bones experiències amb les missatgeres, però aquestes no té gràcia explicar-les...

I al cinquè dia...es va fer la llum!

Doncs sí, dissabte, just el dia que marxàvem d'Ordesa, es va aixecar així de radiant

Sort que encara ens quedaven tres dies més per gaudir del bon temps. Així doncs, al matí vam recollir la tenda ràpidament i dues hores més tard la tornàvem a muntar al càmping de La borda d'Arnaldet, on ja ens comencen a conèixer, de les vegades que hi hem estat.

Fa temps que sé que el Mohawk té una sola idea al cap, així que aquella tarda vaig decidir fer realitat el seu desig i, òbviament, el vaig acompanyar a escalar. Vam estar una estona provant les vies d'escalada que hi ha a Aigues Pases, un sector que queda just a sobre del pàrquing de la vall de Benasque, més a munt del qual ja no s'hi pot accedir si no és amb autobús. El Mohawk va poder fer una via i gairebé aconseguir-ne una altra, fins que vaig començar a rondinar perquè els mosquits havien decidit destrossar-me a picades.

A la nit, per donar-nos una alegria al cos, vam anar fins a Benasque, a sopar a una pizzeria que ja coneixem d'altres anys, que ja n'hi havia prou de menjar de càmping. Al sortir del local vam poder comprovar que el "ventet" que ens havia acompanyat a Torla, vulguis o no ens acompanyiria també a Benasque. Per sort no va durar gaire i a la nit vam poder dormir tranquil·lament, novament acompanyats pel so del riu veí, l'Ésera en aquesta ocasió.

El diumenge no teníem massa clar què fer, perquè es preveia un dia dens, amb molts "dominguerus" voltant per tot arreu. Vam buscar alternatives menys concurregudes, així que vam dedicar el matí a visitar cascades properes al càmping, que desconeixíem. Primer vam pujar cap a Cerler i poc abans d'arribar a les pistes d'esquí, a mà esquerra vam trobar una petita esplanada on deixar el cotxe i un caminet que ens va portar fins a les cascades del Boom. L'aigua baixava amb tanta força que no ens hi vam poder ni acostar i, a més, com que bufava una mica el vent, les gotes d'aigua no em van deixar fer més d'un parell de fotografies de la cascada. Potser aquesta cascada no serà tan coneguda com la Cola de Caballo, però vam pensar que no li té res a envejar.

Després vam agafar novament el cotxe i vam anar fins a Liri, on vam trobar tot un grup de gent baixant el seu barranc. Només vam poder contemplar el primer dels seus salts d'aigua, però si tota la resta és igual, el seu descens ara mateix ha de ser impressionant.

Havíem aconseguit el nostre doble objectiu: evitar aglomeracions i poder contemplar indrets interessants. Però encara quedava molt dia per davant, i no el vam desaprofitar. A la tarda, després de dinar i fer una bona migdiada, vam travessar el congost de Ventamillo, porta d'entrada a la vall de Benasque, i vam anar fins a Foradada del Toscar, on fa cosa d'any i mig hi van muntar una via ferrada. El cartell indicava que el recorregut durava gairebé dues hores i en aquest cas no anava pas errat. La via no és perfecta, però ens va agradar molt. Té una mica de tot: trams totalment verticals, altres horitzontals, un parell de ponts i fins i tot una petita cima.

No la vam acabar del tot, perquè a les 21h havíem reservat taula per sopar al restaurant del càmping (on s'hi menja de meravella) i se'ns estava fent tard. Quan ja portàvem una hora i tres quarts de recorregut, vam trobar un "escape" de la via, que vam aprofitar i vam retornar cap a Sesué.

No cal dir que vam sopar com reis, així que vam canviar una mica la idea inicial de marxar del càmping al matí següent i els vam dir que ens quedaríem fins al migdia, per dinar també allí. Dilluns al matí, abans de recollir la tenda i tota la resta, encara vam tenir temps de visitar una altra cascada (tan boniques que estan aquest any, s'havia d'aprofitar!). Vam anar fins a Eriste i allà vam seguir les indicacions cap al refugi Ángel Orús per arribar a la cascada Espigantosa.

Ara sí que ja ens podíem donar per satisfets: havíem fet una excursió per Ordesa, dues vies ferrades, una tarda d'escalada i fotografies a multitud de cascades esplendoroses. A més havíem seguit el savi consell que ens van donar els nostres pares respectius: "si la pluja no us deixa fer res més, almenys aprofiteu-ho per menjar bé". I així ho vam fer!

Després de recollir-ho tot i dinar al càmping, vam dirigir-nos fins a Aínsa, on pràcticament cada any passem una nit al Mesón de l'Aínsa abans d'iniciar el definitiu retorn cap a la normalitat. Dimarts, després d'esmorzar, ara sí, vam carregar-ho tot al cotxe i, després d'unes tres hores llargues de camí, tornàvem a ser a caseta.

Sant Pere no mou mobles...fa mudança!

Hola, estimat blog meu. Fa temps que et tinc una mica abandonat, així que avui dedicaré una estoneta a explicar-te com han anat les vacances d'aquest any.

Per no perdre la tradició, amb el Mohawk vam decidir anar a passar una setmana al Pirineu aragonès, un lloc que ens té el cor robat. Aquest any, a més, amb les múltiples pluges i grans nevades que ha fet, esperàvem trobar les cascades ben ufanoses. I així ha estat.

Aquesta vegada vam decidir passar tres dies a Ordesa i després uns altres tres a Benasque, als càmpings de San Antón i La borda d'Arnaldet, que ja coneixem d'altres anys. Dimarts 20 de juliol vam iniciar el viatge sota l'amenaça d'un front fred atlàntic, amb posibilitat de pluges, potser fins i tot tempestes intenses, pels pròxims tres o quatre dies. Ens ho vam repensar una mica, però com que ja ho teníem tot empaquetat, vam decidir no fer gaire cas de les previsions meteorològiques i fugir ràpidament de l'enganxifosa xafogor mediterrània que patim per aquí.

A mesura que anàvem acostant-nos a Huesca, el cel cada vegada anava confirmant-nos més l'encert de les per nosaltres tristes prediccions meteorològiques, però no volíem perdre l'esperança, així que vam seguir endavant, fins a arribar, cinc hores més tard d'haver sortit de casa, a Torla, a les portes del Parc Nacional d'Ordesa-Monte Perdido. Allà ens va caure una galleda d'aigua freda a sobre; d'acord, l'aigua no procedia de cap galleda, però sí que ens va caure a sobre i era lleugerament freda.

Tot just arribar al càmping San Antón li vam comentar al noi de la recepció com es preveia el temps i ell ens va dir que sí, que el dia estava rarot, tant bon temps que havia fet fins llavors. Si és que va ser arribar nosaltres i començar el diluvi! Bé, diluvi no, però ens va començar a espurnejar just quan acabàvem de treure tot el material per muntar la tenda. Buf, que malament començaven les vacances! Almenys va tenir l'amabilitat de deixar de ploure l'estona necessària perquè poséssim a lloc tots els trastos.

A la tarda havíem pensat d'anar a repetir la ferrata del Sorrosal, al poble veí de Broto, però vist el panorama, ens vam limitar a anar a visitar la cascada del Sorrosal, que baixa paral·lela a la ferrata (o és a l'inrevés?).

Al vespre vam poder sopar amb certa tranquil·litat al càmping, tot i que no podem dir el mateix del dormir. Mentre sopàvem a l'aire lliure, de tant en tant anàvem veient com clarors al cel, però arribada la matinada, llavors sí que va començar la gran tempesta: llamps encegadors, trons que ressonaven per tota la vall i una pluja a estones intensa que ens va fer patir per les nostres pertinences dins la tenda, ja que és força nova i encara no l'havíem posat a provar sota aquestes circumstàncies. Per sort, la tempesta va passar, la tenda va aguantar a la perfecció i nosaltres vam poder dormir unes horetes tranquil·lament, acompanyats contínuament del so del riu Ara, que baixava a uns quants metres de distància.

Dimecres es va llevar tot ennuvolat,

així que vam decidir plantejar-nos un canvi de plans. Volíem pujar al parc, anar fins a la cascada Cola de Caballo, que ja havíem vist fa uns anyets, però en època de sequera i, per tant, poca aigua, i tornar per l'anomenada Faja de Pelay, que transcorre uns cent metres per damunt la vall. Com que la previsió del temps deia que el front fred duraria més o menys fins el dijous, vam decidir quedar-nos a Ordesa un dia més, a veure si divendres hi havia sort i podíem fer l'excursió prevista. El dimecres, aprofitant que al matí no plovia, tot i el cel lleugerament amenaçador, vam anar fins a Biescas, a repetir la ferrata de Santa Elena que, malgrat l'1 hora i 45 minuts de durada que indica el panell informatiu, es pot fer amb mitja horeta.

De baixada vam veure com els núvols s'anaven tornant amenaçadors de veritat, així que vam tornar ràpidament a Torla. El temps es va aguantar fins a mitja tarda, justament quan vam sortir a fer un cop d'ull a la petita ermita que dóna nom al càmping de San Antón. Just tocar la paret, va sonar el primer tro, així que vam decidir anar a contemplar la tempesta tot prenent un refresc al bar del càmping. I a la nit, novament, altra vegada la gran tempesta que va començar com a les 3 de la matinada i que amb prou feines ens va deixar dormir.

Dijous va començar el dia encara més fosc que l'anterior,

així que vam decidir passar un dia de relaxament total sense pràcticament moure'ns de la tenda. Vam anar a passejar per Torla, vam dinar en un restaurant del poble i després, a la tarda, van estar jugant a l'Scrabble dins la tenda, gaudint de l'agradable temperatura que ens envoltava, uns 20º.

Divendres ens vam aixecar envoltats de boira per tot arreu, però vam decidir que ja que ens havíem quedat un dia més a Ordesa per anar a fer l'excursió, hi aniríem igualment, encara que plogués. Així doncs, vam agafar l'autocar que ens va portar a dalt del parc (al juliol i l'agost està prohibit l'accés amb cotxe particular i s'hi ha d'anar amb els autocars del parc; 4,5€ el bitllet d'anada i tornada). Allà tot seguia sota la boira, però ens vam abrigar i vam iniciar el recorregut cap a Cola de Caballo, unes dues hores i mitja de camí (uns 8 km segons el meu probablement mal calibrat podòmetre).

Al sortir de la part més estreta de la vall i entrar a la zona del Circ de Soaso, de sobte es va acabar tota aquella boira i darrere seu va aparèixer un dia radiant que feia dies que no vèiem.

Per fi, havia valgut la pena arriscar-se: el dia era esplèndid i les cascades baixaven tan plenes com esperàvem!

De retorn, el Mohawk, preocupat per la seva Selene, va decidir canviar els plans i evitar passar per la Faja de Pelay, ja que la boira i els núvols incipients que tornaven a treure el nas per darrere les muntanyes no la feien gaire recomanable. Així doncs, queda pendent per un altre any.

Aquella nit ja no va ploure, no, però en el seu lloc va començar una bona ventada que, altra vegada, va posar a prova la instal·lació de la nostra tenda. Afortunadament, sembla que la vam muntar prou bé, així que no hi va haver cap problema ni amb la pluja ni amb el vent. La part positiva va ser que el vent va eixugar la humitat que les tempestes havien deixat a la nostra tenda, així que dissabte al matí la vam poder recollir fàcilment, sense mullar-nos ni enfangar-nos gens.

Completada la primera part del nostre viatge, ens en vam anar cap a la segona vall que volíem visitar: Benasque.